Un mercat exclusiu a l’ombra d’un garrover i a la vora d’una piscina.

Tothom amb un mínim de sentit crític és conscient dels diferents mals que ens ha imposat el turisme que massifica les nostres costes. Un recorregut per gran part d’aquesta ens ho diu gairebé tot: arenals sembrats de grans blocs hotelers arran de mar, els quals són espais urbans que a l’estiu celebren la gran orgia del consum i que a l’hivern mostren la seva obscura realitat. Així mateix, que milions de turistes mengin i caguin cada any a la nostra illa suposa encaminar l’illa als límits de la insostenibilitat, com ja anuncia la campanya del GOB “Mallorca cap al col·lapse”.

En canvi, aquesta mala premsa que té el turisme de sol i platja entre els ambients d’esquerres contrasta amb l’acceptació de l’anomenat turisme rural.

Entre l’un i l’altre les diferències són òbvies, però el resultat, com intentarem explicar, és el mateix.

Primerament, cal reconèixer que el naixement d’aquest tipus de turisme suposà una ingènua esperança o, fins i tot, una alternativa. La idea de reformar cases de fora vila que s’encaminaven a la ruïna, de revitalitzar espais rurals amenaçats per la solitud, de donar una empenta econòmica a la pagesia, de reconvertir el vulgar i inconscient turisme de sol i platja en petits grups de persones que presumiblement havien de venir a conèixer l’essència de l’illa, era una bona aposta per qui estima Mallorca. Però la realitat que amaguen les mates i ullastres de les garrigues és una altra.

La piscina, el principal reclam de l’agroturisme mallorquí.

Per començar, les cases de pagès -o dels antics amos de la possessió- ara estan envoltades de jardí de revista decorativa, amb la gespa com a principal ornamentació natural, amb una piscina¹ com a principal reclam i amb serveis i comoditats pròpies de l’hoteleria convencional. I, com que Mallorca està a la primera pàgina de les guies turístiques dels qui es poden permetre aquest luxe, la cosa agafa fua i acaba convertint-se en un gran negoci. De fet, si amb el turisme de sol i platja s’ha transformat la costa en espais destinats al consum i a l’especulació que, a la vegada, estan controlats per grans empreses, ara també passa a fora vila amb aquest tipus de turisme.

D’altra banda, la irrupció d’aquest nou negoci condemna encara més l’activitat agrícola de l’illa. Així, la principal acció econòmica de la finca que s’ha convertit en un agroturisme ja no és la producció estrictament agrícola, sinó l’explotació de les instal·lacions destinades als clients, ja que els guanys pecuniaris són molt superiors. D’aquesta manera, la feina del pagès passa de cultivar la terra a mantenir-la. L’agricultor passa a ser un jardiner, un gestor del paisatge, de la mercaderia que ha de ser comercialitzada i consumida. Així mateix, aquests tipus d’explotacions turístiques són administrades per unes poques companyies (moltes estrangeres) que controlen tots els fluxos de la clientela i que, en realitat, són els qui manen en aquest negoci, imposant al pagès o al propietari rural les seves condicions i exigències. A més, que el món rural passi a ser un reclam turístic provoca la seva banalització. Per exemple, els ametllers o les ovelles no estan allà perquè han de produir ametlles o anyells, sinó perquè la seva presència és un ornament més del decorat paisatgístic que es ven. Igualment, com podem observar, històriques cases de possessió, que han donat el topònim de la zona, s’han convertit en autèntics hotels amb estètica per res integrada al medi, amb oferta de restaurant de luxe i per més inri amb productes ecològics de la petita horta que cultiven.

Així les coses, entenent els espais agrícoles com a territoris que produeixen els aliments que necessita la societat, i a l’agricultura com l’ofici primari i suprem de la humanitat, l’agroturisme no representa una alternativa real al món rural i, ni molt manco, una revitalització d’aquest, idò la seva funció no és la primera sinó la que hem esmentat abans, fet que provoca la mort de la pagesia tal com s’ha conegut històricament. Consegüentment, l’agroturisme també ha d’estar en el punt de mira de qui vol combatre la conversió de Mallorca en una colònia exclusiva de les classes altes i mitjanes d’Europa.

¹ A Mallorca ja hi ha gairebé 20.000 piscines (Ivan Murray, 2010). I estam envoltats de mar!

El turisme residencial

Quan l’alternativa turística a l’hoteleria significa més destrucció i especulació

El turisme residencial en aquests darrers anys ha generat gairebé la total urbanització de la nostra costa i de fora vila, tacant de gris, verd i blau el nostre territori a base de ciment, gespa i piscines.

Empreses com aquesta aposten pel turisme residencial a Mallorca

Un turisme discret, que no ve amb autocar, que no va a les platges ni a les discoteques, sinó a residencials d’apartaments o als molts xalets que s’han construït pensant en aquest mercat. De fet, aquest sector s’està consolidant com l’alternativa turística a l’hoteleria convencional, per la qual cosa l’estiu passat va entrar en competència directa amb la patronal hotelera que va haver de forçar el Govern Balear a aprovar una Llei de Turisme Residencial que protegeix els seus interessos. Per demostrar la força del sector i la seva oposició a la reacció dels hotelers, el president de l’Associació de Turisme Residencial, Joan Estarellas, el dia 10 d’agost de 2013 afirmava a Mallorcadiario.com que “Hay cerca de un millón de apartamentos en Mallorca que son fuente de ingresos debido a esta actividad. Calculamos unos 1.100 euros de beneficio al mes por cada piso. ¿Este es el dinero que quieren dejar de mover y repartir?” Tot un fatal exemple sobre el concepte d’economia i societat que vol aquesta gent.

A més, a causa de la present crisi, entre la gent està agafant més força la idea de reforçar aquest tipus de turisme. Així, famílies que amb la desbocada bonança econòmica prèvia a la crisi s’havien construït un xalet o xibiu al camp o a zones costaneres amb la intenció de gaudir-los ells, ara a causa de no poder mantenir-los o d’acabar de pagar-los, han passat a llogar-los a aquests turistes. Fins i tot, en els mesos d’estiu s’arriba a llogar la primera i única residència amb la intenció d’aconseguir uns ingressos extra que ajuden a arribar millor a finals de mes.

Tot això és ben legítim i comprensible, i seria normal i acceptable en una situació de turisme de baixa intensitat, però en l’actual situació de brutal massificació turística és una mostra contundent de la dependència del turisme (del ric del nord) a la qual hem arribat. Així les coses, la gent que vol viure o construir una societat justa i en harmonia amb el seu medi natural no pot tolerar aquesta “alternativa” econòmica de venda i lloguer del nostre territori. Una economia només enfocada al turisme que ens condemna als treballs precaris relacionats amb aquest sector, a la desigualtat econòmica, a la dominació política i econòmica de la indústria turística i a la destrucció i banalització del nostre medi natural.