Sense alternatives reformistes. Una cosa va amb l’altra.
D’ençà que el turisme marcà l’illa com a preferent en el seu mapa, no hi ha hagut mai un moviment o fins i tot una veu que s’hi hagi mostrat en contra. Les diferents mobilitzacions per aturar projectes relacionats amb aquest fenomen, com urbanitzacions, autopistes, ports esportius o camps de golf sempre han intentat donar una alternativa més o manco factible i tolerable al sistema. No hi ha hagut visions integrals que a més de qüestionar tal o qual projecte també ho facin amb tot allò pertanyent a la indústria turística. Un plantejament agosarat i radical que ben segur ningú aprovarà, perquè la majoria, com bé va expressar Antoni Gomila a Acorar, sense pensar-s’ho diria “Idò, d’on menjarem?” L’altre, la minoria crítica però que accepta gran part d’aquest model, segurament deu pensar que aquestes postures són impossibles i que l’alternativa és cercar un turisme sostenible, que és el mateix que apostar per un Sistema sostenible.
La contarella que sempre ens han contat que gràcies al turisme vàrem començar a menjar i a fer passes per entrar dins el selecte club de les anomenades societats avançades és la gran mentida que tothom, tant a dreta com a esquerra, s’ha cregut. Si els mallorquins abans del turisme només menjàvem roïssos, devia ser per qualque cosa, no? La gent no era pobra per naturalesa, ho era perquè els grans cacics locals sempre varen intentar salvaguardar el seu ordre, la seva Mallorca, encara que fos a sang i foc, com va passar amb el cop d’estat de 1936 i la posterior dictadura. Llavors també hi ha hagut una política interessada a menysprear i rebutjar la societat rural, apuntant que la seva economia era de subsistència i la seva cultura i els seus costums arcaics, quan són moltes les coses vàlides que ha generat, com l’aprofitament dels recursos disponibles i tots els sabers sobre la gestió sostenible agrícola i forestal. Aquesta estratègia [1], juntament amb l’extraordinari desenvolupament de la tecnologia, ha provocat que la societat de consum i el turisme com a principal motor econòmic de l’illa siguin els grans consensos d’aquesta societat. Un fet que ens ha ajudat a renegar del nostre passat més immediat i a rebre amb els braços oberts tot el que faci olor de doblers.
Tenint en compte tot això i a la vista de l’actual realitat mallorquina, infectada de corrupció, caciquisme i desigualtats socials, amb una classe dirigent que ja fa estona que va posar en venda el nostre territori, posicionar-se de manera clara contra aquest model és la millor manera de deixar una herència digna a les generacions futures.
Així, les coses, si es planteja la lluita a la indústria turística, també per extensió s’ha de plantejar contra les causes i condicionants que l’han generada, que a gran trets és el sistema capitalista, i de forma concreta la indústria de l’oci i el consum, la terciarització de l’economia i el desenvolupament del transport aeri. D’aquesta manera l’alternativa que podem donar a la societat que comença a obrir els ulls davant aquesta espoliació, no pot ser una altra que una revolució social integral que capgiri l’actual situació i que ens encamini cap a societat justes, en harmonia amb el seu medi ambient, on la sobirania sigui vertaderament exercida pel poble de manera assembleària i federal, de baix a dalt i de l’exterior al centre; on el sentit de la vida sigui quelcom més que treballar per a fites tan banals i infantils com posseir molts d’objectes o per empreses tan desastroses per a la humanitat com l’assoliment de poder i riqueses; on el fet de viatjar estigui motivat per un afany de conèixer altres cultures i paisatges, en peu d’igualtat, de tu a tu i de manera recíproca, cosa que només es podrà aconseguir quan el món navegui dins un mar d’igualtat i germanor entre els diferents pobles que l’habiten.
Però ja que l’esmentat a hores d’ara té més a veure amb la fantasia que amb la realitat, hem de començar a construir l’alternativa des d’ara, passa a passa i fita a fita. Així, si en un futur volem que el turisme deixi de ser una de les indústries més rendibles i amb més projecció del món, el primer que hem de fer com a individus és no participar d’aquest entramat i limitar els nostres viatges en avió. Pel que sabem, fer turisme no és un dret i no es pot fer de cap de les maneres universal per raons lògiques (és sostenible i racional que 6.000 milions de persones facin el guiri?) Llavors, centrant-nos a ca nostra, la lluita per sortir del jou turístic ha de ser intolerable pel que fa a l’obra nova i a les reformes destinades en aquest fenomen. Segons l’Institut Nacional d’Estadística a Balears hi ha 71.255 cases buides (diari Última Hora, 18/04/2013) i l’any 2011 eren 85.717 les segones residències que es varen constatar, a les quals s’hi ha de sumar l’immens parc immobiliari destinat al turisme residencial, que segons el president de l’Associació de Turisme Residencial, Joan Estarellas, s’acosta al milió d’apartaments (10/08/2013 Mallorcadiario.com). La cosa és senzilla, a més oferta més possibles demandants, a menys oferta més possibilitats de reduir el número de visites. Aquesta lluita, però, haurà de comptar amb la complicitat dels polítics que es consideren d’esquerres, que són els qui poden imposar moratòries i ordres de demolició. Això no obstant, aquests per primera vegada en democràcia hauran de mostrar-se valents per desafiar els poders fàctics, cosa que només podrà succeir amb un moviment popular gran, fort, organitzat i amb una agenda pròpia, que sigui el qui exerceixi la pressió al carrer. També, si volem que venguin menys turistes forçosament haurem d’organitzar grans campanyes de conscienciació entre els possibles visitants, tant aquí com als seus països.
La ruptura amb el concepte vital actual és la primera passa a donar per transformar la situació actual.
Per altra banda, per sortir de la dependència econòmica del turisme a la qual ens han abocat, necessàriament hem de crear una alternativa en concordança amb el nostre objectiu d’assolir una societat sobirana, igualitària i sostenible. Així, haurem de construir una economia cooperativista i col·lectivista enfocada al consum propi que tengui com a principals sectors l’agricultura ecològica i la indústria i l’artesania local. Una difícil empresa que des de ja s’està començant a sembrar amb diferents iniciatives com les cooperatives de producció i consum ecològiques o mitjançant projectes com l’Ecoxarxa. Al respecte però, cal constatar que aquestes lloables iniciatives encara són molt febles i majoritàriament no són vistes per la població (si les coneix, que és una minoria) com una alternativa sistèmica, sinó com un altre vessant de la societat de consum com pot ser per exemple l’oci alternatiu (música, concerts, kafetes, etc.), fet que només es podrà capgirar quan aquests projectes representin veritablement una contraeconomia i estiguin en consonància amb una imprescindible lluita política basada amb l’acció directa contra la plutocràcia actual, local i global, ja que en un món tan connectat com l’actual, és la qui dirigeix les regnes del destí de tots nosaltres. Així les coses, el primer que fa falta és gent, persones amb el cap damunt les espatlles que s’organitzin, que amb constància i bona lletra creïn un moviment fort i estructurat, de mires àmplies i de llarga durada, el qual pugui convèncer a gran part de la població i de la gent que ens visita del suïcidi col·lectiu als quals ens encamina el capitalisme.
Notes:
[1] A l’article d’aquest mateix monogràfic anomenat “Un Estat sempre subdesenvolupat” d’Eliseu Casamajor, es constata com les diferents elits han fabricat les condicions que han fet que Mallorca sigui una destinació preferent de tot tipus de turisme.
