Quan el neoliberalisme s’apropia dels barris populars i de noves àrees exclusives.
El concepte de gentrificació fa referència a un procés de transformació urbana en què té lloc, d’una banda la revalorització del patrimoni immobiliari existent, i d’altra banda la substitució de la població que hi resideix per una de classe més alta. Per tant, es tracta d’un procés en què la qüestió de classe és al centre de l’estratègia urbana. El terme gentrificació ve de l’anglès, de gentry que significa alta burgesia o membre de l’aristocràcia, però quan s’utilitza gentrificació no es fa referència a què la població sigui substituïda per l’alta burgesia, sinó per una capa social més elevada, habitualment professionals blancs de classe mitjana. Malgrat això, gentrificació és el terme més comú per referir-nos a aquests tipus de processos, també s’utilitza elitització o aburgesament. Gentrificació va ser utilitzat per primera vegada per Ruth Glass el 1964 quan estudiava el fenomen de retorn de la gentry al centre històric d’Islington (Londres), fet que representava la inversió de les seves dinàmiques residencials tradicionals del districte (Glass, 1964). A partir dels anys 70, els geògrafs marxistes van agafar el concepte per tal de descriure el procés de substitució de les classes obreres per classes mitjanes-altes a zones degradades i abandonades de la ciutat, un procés que anava lligat a les polítiques públiques de rehabilitació urbana (Smith, 1979; Harvey, 1977).
Des de finals dels anys seixanta, la literatura fa referència al desenvolupament de tres onades de gentrificació. La primera es remunta a les ciutats de postguerra dels països del capitalisme avançat, entre 1968 i 1973, abans de la crisi fordista. Aquesta consistia en casos de gentrificació concrets i esporàdics, incentivada pels poders públics locals a través de la inversió en els centres urbans sota el discurs de la necessitat de contrarestar el declivi econòmic del mercat privat i per tal de crear un bon clima per al negoci immobiliari (Lees, Slater, i Wyly, 2008). Aquest procés va tenir lloc als barris de les majors ciutats del nord-est dels EUA, Europa Occidental i Austràlia, com ara al Greenwich village, Nova York; a Glebe, Sydney; a Islingston, Londres; o a Society Hill, Filadelfia.
La segona onada de processos de gentrificació va emergir entre els anys 1978 i 1988. Aleshores, ja no era un fet aïllat, sinó que cada vegada formava més part d’un procés de reestructuració urbana, més gran i més integrat. Ja no era que una classe alta decidís reinvertir en un barri degradat, sinó que aquesta estratègia passaria a ser l’opció residencial de les classes mitjanes (Smith, 1996). Aleshores, la gentrificació es consolidava com a un procés de canvi urbà i s’expandia geogràficament. Cal tenir en compte que en aquests moments es començaven a implantar les polítiques neoliberals i que això representaria un canvi del paper de les ciutats en les lògiques d’acumulació. Alguns dels casos més significatius de la gentrificació de l’època són als barris de Nova York de Soho, Tompkins Square Park i Lower East Side.
Des de principis de la dècada de 1990, amb la tercera onada, la gentrificació ha esdevingut una estratègia urbana global. Encara que en aquesta època hi hagi seguit havent processos de les mateixes característiques que en les onades anteriors (com per exemple el cas de sa Gerreria a Ciutat), el fet diferencial consisteix en una reestructuració del procés en si mateix a través de la innovació en les formes espacials (nova construcció de barris residencials o de zones comercials, noves aliances entre promotors privats i el govern local, etc.). Per tant, el terme ja no és només usat per esmentar processos ocorreguts en els espais centrals de les ciutats, sinó també fins i tot en zones de nova construcció anteriorment deshabitades com els resultants de reconversions industrials o la conversió d’antigues oficines en habitatges. En aquest sentit, s’estableix un altre dels debats més contemporanis sobre el tema de si la nova construcció és o no gentrificació per no implicar un desplaçament social. Així, s’ha procedit a redefinir el mateix sota el terme new build gentrification, una conceptualització estesa a àrees en desús de les ciutats (àrees industrials o portuàries abandonades) com el London Riverside (Davison, 2005). A inicis de la dècada dels noranta també s’ha parlat de supergentrification, una evolució del fenomen en què els espais que ja han estat objecte de gentrificació en dècades anteriors, tornen rebre inversions intensives per al consum d’executius financers que han fet fortuna: els “super rics”. Un exemple és a Broklyn Heights (Lees, 2003)
El nou hotel de quatre estrelles a Sa Gerreria ha accelerat el procés de gentrificació del barri.
Però quina relació hi ha entre la gentrificació i el turisme? Per què el turisme necessita la gentrificació, i la gentrificació el turisme? Doncs perquè la gentrificació és una de les estratègies del marketing urbà de l’urbanisme neoliberal per atraure inversions estrangeres i turístiques. Sense gentrificació no hi ha marketing urbà, sense marketing urbà no hi ha èxit en la jerarquia urbana global, i sense un bon posicionament en aquesta jerarquia, no hi ha atracció ni de fluxos de capital ni turístics.
Per entendre aquest fenomen cal veure el sentit que té la gentrificació en l’urbanisme neoliberal. Dins l’escenari global postfordista, les ciutats han esdevingut els espais centrals de disseny d’estratègies políticoideològiques i han anat agafant un nou rol econòmic i una nova forma de govern. Les ciutats, doncs, pretenen assolir aquest nou rol a través del que s’anomena urbanisme neoliberal, una reformulació de l’urbanisme que, tot produint espai urbà en coherència amb els processos globals de reestructuració econòmica, té per objectiu assolir l’èxit en el context d’una xarxa urbana mundial jerarquitzada i marcada per la competitivitat (Smith, 2002).
La plaça d’en Coll, a Sa Gerreria, farcida de terrasses per al consum dels turistes.
Aquest nou rol econòmic va lligat a la necessitat d’un nou tipus de governança urbana, pròpia també de l’urbanisme neoliberal, que s’ha de dur a terme mitjançant l’aplicació de criteris polítics d’eficàcia i eficiència que classifiquin les ciutats en jerarquies d’acord amb criteris de competitivitat econòmica (González Ceballos, 2007). Cada vegada es gestionen més les ciutats com si fossin negocis i els agents privats s’incorporen a la presa de decisions. És a dir, cada vegada més els “governs locals es comporten com a promotors urbans” (González Ceballos, 2007:10).
Amb la consolidació d’aquests rols s’han anat constituint les ciutats emprenedores (Harvey, 1989). En aquest sentit, “les noves funcions d’aquestes ciutats esdevenen la promoció i el màrqueting, l’atracció d’inversions, la millora dels avantatges competitius i l’impuls de la creació de nous negocis des de dins de la mateixa localitat” (González Ceballos, 2000:4). Davant aquest escenari urbà plantejat a nivell global, els governs locals han hagut de trobar respostes per tal d’inserir-se en les lògiques sistèmiques i així procurar que la ciutat segueixi el camí de l’èxit. L’adopció d’unes polítiques urbanes d’aquesta lògica responen al que s’ha anomenat el gir emprenedor, és a dir, el reajustament de les pràctiques de governança per les quals els governs locals adopten regulacions que faciliten l’extracció de plusvàlues. Aquest gir és el que ha patit Palma a partir dels anys noranta, amb el projecte Urban com a punt de partida, que donaria lloc a la gentrificació de sa Gerreria.
Finalment, val a dir que en analitzar els processos urbans de transformació políticoespacial resulta essencial entendre que, malgrat els processos hegemònics, cada ciutat té la seva via d’inserció en les transformacions neoliberals urbanes i que les formes de la competitivitat s’han construït entorn d’elements particulars a cada indret. Així en el cas de les ciutats turístiques, com és Palma, les estratègies de gentrificació permeten la conversió de l’espai urbà en zones de consum i d’oci atractives pel turisme, sense les quals els espais no podrien escalar en la jerarquia global, i per tant, no serien tan tractores del turisme.
Referències bibliogràfiques:
DAVIDSON, M. I LEES L. (2005). “New-build gentrification and London’s riverside renaissance” a Environment and Planning A, Vol.37, Num.7, p.1165-1190.
GLASS, R. (1964). “Introduction: aspects of change”, a Center for Urban Studies (ed.) London: aspects of change, Londres, MacGibbon & Kee, p. xiii-xlii.
GONZALEZ CEBALLOS, S. (2000). “Los espacios de ocio en la ciudad emprenedora” a 6th World Leisure Conference Proceedings.
GONZÁLEZ CEBALLOS, S. (2007). “Trepando por la jerarquía urbana: nuevas formas de gobernanza neoliberal en Europa” a Vivas, P.; Ribera, R. i González, F. (coords.): Ciudades en la sociedad de la información. UOC Papers, Num.5, p.6-12
HARVEY, D. (1977). Urbanismo y desigualdad social, México, Siglo XXI S.A.
HARVEY, D. (1989). “From managerialism to entrepreneurialism: the transformation of urban governance in late capitalism”. Geografiska Annaler Series B,. 71b (1), pp. 3-17.
LEES, L. (2003). Super-gentrification: The Case of Brooklyn Heights, New York City. Urban Stud November 2003 vol. 40no. 12 2487-2509
LEES, L.; SLATER, T. I WYLY. E. (2008). Gentrification . Routledge, Londres.
SMITH, N. (1979). “Toward a theory of gentrification: a back to the city movement by capital, not by people”, Journal of the American Planning Association, 1979, vol. 45
SMITH, N. (1996). The new urban frontier. Gentrification and the revanchist city. Routledge, Londres.
SMITH, N. (2002). “New Urbanism: Gentrification as Global Urban Strategy” a Antipode, Vol.4, Núm 3, p.427-450.
