Canviem l’economia per ser més sostenibles, resilients, sobirans i autosuficients
La gran crisi que ens temíem per a les Balears finalment arribà amb una virulència que ningú esperava. Una frenada en sec, mai vista, del sector turístic i de molts d’aquells altres sectors que en depenen indirectament. Les previsions que es manegen són esfereïdores: en un «escenari moderat», es preveu que la caiguda del PIB serà del 31,6% i de l’ocupació del 29,2%1. Unes dades sensiblement pitjors a la fase més greu de la darrera crisi econòmica del 2008.
Una crisi que repeteix els esquemes de l’anterior
La recuperació del sector turístic, el nostre principal –i gairebé únic– motor econòmic, és incerta encara que en aquests darrers dies tan el Govern Central com l’autonòmic fan tot el possible per tornar-lo rellançar. Igualment, des de Brussel·les estan forçant la màquina per salvar aquest sector fonamental de l’economia europea2. Com també ja ho han fet diferents països europeus3. No obstant això, tot dependrà de l’evolució de la pandèmia, de com vagin evolucionant els diferents processos de desescalada marcats i de la consecució d’una vacuna per frenar la covid-19 que, segons l’Organització Mundial de la Salut, trigarà uns 18 mesos en arribar4. Mentrestant, s’hauran d’aplicar mesures de distanciament social, les quals compliquen la posada en marxa del turisme de masses, cosa que suposaria que unes 200.000 persones d’aquestes illes no tendrien, ara per ara, una ocupació estable durant els pròxims 2 anys.
El Govern de les Illes Balears està prenent (i exigint a Madrid) mesures per tal d’esmorteir la patacada econòmica. Tot i així, és previsible que l’Estat no podrà mantenir a la gent ad eternum: hem de recordar que, paralitzada bona part de l’activitat econòmica, està veient reduir-se les seves entrades d’ingressos, pel que haurà d’endeutar-se si vol seguir suportant l’envestida. I, ara que a la Unió Europea s’estan negociant les ajudes pels membres més colpejats per la crisi, ja sabem què pot suposar l’augment del deute públic: més retallades als drets socials conquerits i al ja esquifit sector públic, que ja ha patit de manca de recursos humans i materials per fer front a la pandèmia5. Així mateix, els poders que manen a Europa ja han decidit quines són les seves prioritats alhora de rescatar6. Ben igual que el Govern d’Espanya7. La màxima neoliberal es torna a complir: privatitzar beneficis i socialitzar pèrdues.
Un Govern amb les mateixes clucales polítiques de sempre
A banda d’això, més enllà de les paraules, el Govern Balear pareix que ja té clara quina és l’estratègia a seguir per donar una solució a les desenes de milers de famílies que estaran privades d’ingressos una llarga temporada (o dues). La de sempre: aguantar la caiguda per tornar a aixecar-nos allà on érem. Passar el temporal així com es pugui i seguir amb el mateix model. Fins i tot aprofundir-hi encara més, que és el que representa el Decret llei que permet a totes les instal·lacions turístiques augmentar un 15% el seu volum construït sense cap llicència prèvia, només amb una “declaració responsable”, entre moltes altres mesures d’ajuda directa als sectors de la construcció i hoteler8. No obstant això, l’esclat d’aquesta crisi ha desemmascarat la fragilitat, vulnerabilitat i dependència exterior del model econòmic de les nostres illes. Per tant, seguir apostant-ho tot al monocultiu turístic és sencillament jugar a la ruleta russa.
No podem seguir enganant-nos: aquesta crisi no és puntual. Se’n podran generar d’altres en un futur si trontolla algun dels pilars que suporten el monocultiu turístic balear: la bonança climàtica (amenaçada per l’escalfament global), la bona salut econòmica dels mercats emissors (que de ben segur es ressentiran amb l’actual crisi global), l’abundància de petroli barat (el pic del petroli ja ha estat assolit), la sensació de seguretat (pilar actualment esfondrat per la pandèmia), etc.
Per tot això, no hem de permetre que la recepta a la sortida de la crisi sigui la que proposen els diferents lobbys turístics: obertura del tràfic turístic quan abans millor, subvencions massives a l’aviació, excepcions fiscals al sector de l’allotjament, rescat econòmic del sector, etc. Amb l’excusa de la manca de feina, és inadmissible una sortida cap endavant per tractar d’enfortir el sector turístic. Els greus errors de la Llei Delgado i de la irrupció en massa del lloguer turístic encara ara ens passen factura. L’augment aquests darrers anys de les places turístiques ha estat el més gran de la història9. Per tant, no fa falta créixer més, sinó més bé decréixer. A més a més, la indústria turística, diguem-ho clarament, ha estat una de les causants que ha propiciat que l’epidèmia s’escampàs arreu del planeta. Així que, mentre la pandèmia no estigui resolta, aquest sector hauria de restar aturat.
El Decret llei aprovat el passat dia 13 de maig és un total despropòsit que invalida qualsevol declaració ambientalista o de caire social de l’actual Govern. Amb aquesta mesura el Govern es posiciona clarament a favor dels poderosos, dels qui ens han duit a una passa del precipici. Les Balears ja estan saturades, al seu límit; no podem seguir donant passes cap al col·lapse. Pensam que seria una catàstrofe una nova embranzida constructora que suposi un increment, a la llarga, de la pressió humana, a la vegada que es segueix destruint el territori i agreujant la crisi climàtica en la que estam immersos (no oblidem les conseqüències de la tempesta Glòria).
Per altra banda, el lobby dels promotors també està pressionant per aconseguir la seva part del pastís10. A les Illes no fa falta construir més. Hi ha suficients habitatges. Els immobles en estat d’abandonament o a mig construir es compten per milers i milers. Igualment els habitatges amb usos especulatius o turístics. El sector de la construcció s’hauria de redirigir a la reforma i no a la nova construcció, encara que aquesta sigui de promoció pública. El problema no és la falta d’habitatges sinó els usos. O sigui, el que fa falta són expropiacions d’immobles abandonats amb usos clarament especulatius i polítiques per abaratir els preus del lloguer.
Una altra economia és possible
En l’actual situació d’emergència ecològica tornam a insistir en què no tot val per tornar a donar feina a les persones que s’han quedat sense. Entenem que hi ha altres receptes i que ara estam en el moment idoni per posar-les en pràctica11. Per exemple, cal enfortir aquells sectors que s’han demostrat imprescindibles i alhora febles durant aquesta crisi.
L’agricultura i la ramaderia, que tot just havien iniciat mobilitzacions per reivindicar-se i que, a dia d’avui, sols produeixen un 15% del que consumim, tot i que, paradoxalment, tenen greus problemes per col·locar la seva producció.
El sector sanitari, que s’ha demostrat que no és suficientment fort per aguantar una envestida com l’actual després d’anys de retallades que han provocat llargues cues d’espera.
El sector de l’acompanyament i les cures, que s’ha destapat com a molt vulnerable amb la inacceptable incidència de la malaltia en les residències de persones majors i/o dependents, alhora que moltes d’altres han hagut de restar confinades totes soles.
La indústria local, que ha resultat totalment insuficient per poder produir part del material de seguretat necessari pels professionals de la sanitat i dels treballadors que han hagut d’anar a fer feina, apart que és imprescindible per tenir garantida una certa sobirania productiva.
L’anomenat tercer sector, el qual és urgent enfortir-lo i dotar-lo per fer front a la greu crisi social que ja s’ha iniciat i que colpejarà a un ampli ventall de la població que ja estava en situació de risc d’exclusió social o que després de l’anterior crisi ja va quedar immersa en la precarietat laboral.
Finalment, és també vital consolidar i eixamplar els serveis públics (serveis de recollida d’escombraries, d’aigües, forestals, municipals, de gestió del territori, etc.). No podem deixar que entrin dins la lògica mercantilista del neoliberalisme imperant.
Per tant, hi ha diversos sectors que ens proporcionen una alta resiliència que actualment estan en hores baixes degut a la febre turística dels darrers 60 anys. Cal dedicar els recursos públics a enfortir-los i perquè puguin absorbir aquelles persones que s’han quedat sense feina. L’esforç econòmic hauria de ser majúscul, ho sabem. Però si en lloc de destinar-se ingents recursos públics a seguir intensificant l’actual model (promoció turística, desenvolupament de grans infraestructures, construcció de nous habitatges, subvencions a la mobilitat massiva de persones, etc.) s’orientassin a reforçar els esmentats sectors, es podria ocupar a molta gent alhora que caminam cap un model més sostenible, resilient, sobirà i autosuficient.
Mentre això s’aconsegueix, creim necessari que s’adoptin mesures immediates per garantir el sustent de la població desocupada, com pot esser la renda bàsica incondicional. La qual, a més, podria ser un instrument a llarg plaç per tal de reformular el sistema productiu. A part, ja que serà difícil ocupar a gairebé un terç de la població activa, també caldria prendre mesures de repartiment del treball, com per exemple reduir la jornada laboral a les 6 hores.
Un canvi difícil i de llarg recorregut, però impossible si no començam a donar passes
En un altre ordre de coses, la present crisi ha demostrat la gran debilitat del nostre sistema econòmic basat en el monocultiu turístic i en la importació. La nostra dependència de l’exterior i en conseqüència de la Globalització és extrema. No ens autogovernem en absolut. Només som una petita però important peça de l’ordre mundial que el capitalisme neoliberal ha globalitzat. Igualment, des que la indústria turística inicià la seva fulgurant expansió aquí a les Illes, hem estat el balneari particular de l’Europa rica i en les darreres dècades gairebé una colònia. Especialistes en un únic sector. Amb el nostre territori com a matèria primera per ser explotat pel capital més agressiu. Així mateix, no hem d’oblidar l’argolla de l’Estat espanyol, especialment en les infraestructures claus del nostre model: ports i aeroports. Però, així com depenem de Madrid, també estam fermats al que es decideix a Brussel·les (Comissió Europea) o a Frankfurt (Banc Central Europeu).
La gran debilitat de la nostra actual situació és un gran handicap per tal de revertir el nostre model econòmic. Per tant, som conscients de les grans dificultats que ha d’afrontar la governança que vol realment un canvi. Això però, no és una excusa per no redirigir des de ja les inèrcies socials i econòmiques actuals cap a un model més just i sostenible. S’ha de ser valents, parlar clar i preparar amb fermesa i arguments el camí cap aquesta ruptura amb el model aquí imposat. Hi haurà molts de vents en contra, interns, peninsulars, continentals i fins i tot globals. Però, teixint aliances amb les forces del canvi que també hi ha als altres territoris el camí podria ser transitable.
Així com l’empenta institucional podria donar impuls al vital canvi que necessiten les Illes (ara ja sabem que no serà l’actual Govern). Urgim també a la societat civil per a què s’organitzi i lluiti. La present descomposició social ens ha abocat a un individualisme insolidari, al consumisme compulsiu i a la pràctica extinció de la consciència col·lectiva. No podem esperar en solitari la caritat ni de l’Estat ni de les empreses dedicades a aquesta activitat12. Nosaltres també hem d’assumir responsabilitats per tal de no deixar el nostre destí en mans de buròcrates o tecnòcrates. Per tant, creim fermament que un poble organitzat, cohesionat, amb consciència pròpia i amb iniciativa, sempre podrà resistir millor les crisis que el Sistema provoca. La rica història de solidaritat, de cooperació, d’ajuda mútua i d’autogestió que el moviment obrer teixí a l’Estat espanyol no s’ha d’oblidar i s’ha de tenir ben present per tal de tornar revifar aquesta autonomia popular tan necessària per fer front als caòtics moments que el futur ens pot deparar. Igualment, en consonància amb aquestes iniciatives, és també imprescindible crear una cultura i informació pròpia, independent a la que transmeten els mitjans de comunicació de masses i l’aparell estatal. No podem restar com a xotets de cordeta esperant les directrius dels diferents poders establerts.
En conclusió, ens trobam en moments difícils i decisius. Necessitam un canvi de rumb en tots els sentits als quals s’ha direccionat la vida social i econòmica fins ara. Des dels actuals poders polítics, ja siguin d’esquerres o de dretes ja hem comprovat que les seves diferències en les matèries essencials només ho són de boca. Així les coses, les opcions de la gent que volem un canvi real de rumb estan clares: la mobilització contra les polítiques dels Governs i la construcció en paral·lel d’una altra vida; d’una alternativa centrada en la comunitat, la solidaritat, la sostenibilitat i la sobirania13.
Col·lectiu Tot Inclòs
Mallorca, 30 de maig de 2020
1 CAIB (2020, 18 de maig) El Govern dona les seves previsions sobre l’impacte econòmic que tendrà a les Balears el COVID-19. Govern de les Illes Balears.
2 Lázaro, Ana (2020, 13 de maig) Bruselas apuesta por la reapertura gradual de las fronteras para salvar el turismo. Euronews.
3 Verdú, D.; Carbajosa, A.; Ayuso, S.; Sánchez-Vallejo, M.A.; de Miguel, R. (2020, 16 de maig) Europa sale al rescate del turismo, una de sus joyas. El País.
4 García, L. (2020, 21 de maig) La OMS prevé que la vacuna contra el coronavirus tardará un mínimo de 18 meses. Con Salud.
5 Ortega, J. (2020, 20 de maig) La UE tensa la coalición entre Sánchez e Iglesias y exigirá recortes para recibir ayudas económicas. La Política Online.
6 Gil, A. (2020, 18 de maig) Bruselas alerta de que la mitad de las ayudas públicas aprobadas en la UE por la crisis del coronavirus son para salvar empresas alemanas. El Diario.
7 González, E.; Espada, M.; Pérez, A. (2020, 20 de maig) Dinero público que no cuida: ¿a qué empresas se está rescatando? El Salto.
8 Redacció (2020, 20 de maig) Les entitats ecologistes es mobilitzen contra les mesures del Decret-Llei de mesures urgents. Illa Global.
9 Oñate, K. (2019, 26 d’abril) Augment “històric” de places turístiques legals a les Balears. Ara Balears.
10 López, M. (2020, 20 de maig) El decreto ley del Govern decepciona a los promotores inmobiliarios. Diario de Mallorca.
11 La vida al centre (2020, 20 de maig) És hora de canviar de direcció.
12 Martínez, I. (2020, 20 de maig) Mapa | Una ola de iniciativas de apoyo mutuo desde los barrios desborda la inacción institucional. El Salto.
13 Turiel, A. (2020, 18 de maig) Hoja de ruta (IV): La forja de la comunidad. The Oil Crash.
