Espoli i depredació per part d’una “dama” de bona reputació.
Grupo Piñero es va apropiar la platja d’Akumal (Mèxic) i va dur a terme obres amb maquinària pesada a una zona protegida. Els guardes privats de Piñero foren denunciats per agredir als ecologistes que s’oposaren a les obres.
Quan es parla de la indústria turística sovint es tendeix per una banda, a reduir-la a una sèrie d’activitats que presenten una forta base territorial, com per exemple les d’allotjament turístic, i per una altra a identificar-la, sociològicament, amb la presència dels “guiris”, els turistes. Lluny d’aquesta visió esbiaixada i construïda des de les diferents plataformes del poder –sobretot mitjans de comunicacions i món acadèmic–, la qüestió turística és quelcom molt més complex. El complex industrial turístic comprèn múltiples divisions que van des dels grans operadors, els anomenats majoristes (p.ex. TUI), fins arribar a les venedores ambulants i d’altres treballs informals que proliferen per les zones turístiques.
En els temps del capitalisme neoliberal, el turisme ha estat un actor rellevant en les lògiques financeres del casino global. De fet, importants institucions financeres i productes financers varen néixer al sí del negoci turístic, com per exemple la coneguda American Express i els xecs de viatge. Aquests productes atorgaven mecanismes de pagament “segurs” als turistes a l’hora de viatjar, a l’hora que atorgaven un enorme poder a les institucions encarregades de la seva emissió. Així, una de les bases del negoci turístic és el control de la circulació de capitals, per tal d’evitar-ne la seva dispersió i assegurar-ne la seva relocalització als centres de comandament del capital turístic. D’aquesta manera, s’ha consolidat un dels elements centrals del negoci turístic i és que els espais de producció turística, és a dir les destinacions, es queden amb la menor part possible del “pastís” de les rendes generades. Mentre que, la major part dels fluxos de capitals turístics retornen als espais centrals i les seves plataformes financeres, els paradisos fiscals. Així, en moltes ocasions tan sols un 15% o un 20% de la despesa turística resta als espais receptors.
Un altre aspecte essencial del complex industrial turístic és el paper que aquest ha jugat a l’hora d’ampliar els espais del capital. La colonització de noves perifèries turístiques ha conduit a la mercantilització de societats, espais i recursos, que moltes vegades no havien estat capturats per les lògiques del capital. El capital turístic s’apropia d’espais, com ha passat per exemple amb platges de les Balears i del Carib, o de recursos naturals, com l’aigua, molts dels quals eren considerats fins aleshores béns comuns. El procés d’apropiació per part del capital turístic ha provocat importants fractures socials i conflictes amb les comunitats rurals que sovint són desplaçades i/o desposseïdes. En resposta a les mobilitzacions socials, les elits de les perifèries turístiques han reforçat els mecanismes repressius, tot entrant en l’arena de joc tant els aparells de l’Estat com els “pistolers” privats a sou dels empresaris turístics.
A més, la inversió turística si la comparam amb la d’altres activitats industrials, com per exemple la petroquímica, és relativament baixa. D’aquesta manera, si la inversió resulta fallida, el risc no és molt elevat. En canvi, si la cosa surt bé, a través del negoci turístic, s’obrin i s’amplien les fronteres del procés de mercantilització i colonització. Així, les divisions del complex industrial turístic, a més de les cadenes hoteleres, penetren profundament a les noves perifèries. Un cas exemplar és l’entrada de Sampol Ingeniería y Obras SA a la República Dominicana per a encarregar-se de la generació elèctrica de la cadena Riu. Llavors, Sampol s’encarregà de l’electrificació del metro de Santo Domingo.
Gabriel Escarrer (Meliá Hotels International) i el dictador Suharto a la inauguració de l’hotel de Bali (1985).
La penetració turística també juga un paper essencial com a plataforma política, per tal d’establir contactes i comprar les voluntats de les elits locals. Un fet rellevant és que les principals cadenes hoteleres mallorquines han trobat en les dictadures del Magrib, Carib o Sud-est Asiàtic les zones predilectes per instal·lar les seves “fàbriques turístiques”.
Un altre aspecte a tenir en compte és que l’arribada del capital turístic sol ser ben rebuda tant per part de les elits com, molt sovint, per les classes populars. És per això que es diu que la indústria turística és de les vies d’acumulació que gaudeix de més bona reputació. Una reputació que requereix ser desmuntada i molt especialment per part dels moviments antagonistes, molts dels quals encara consideren el turisme com un mal menor.
Ruptura metabòlica i colonització territorial
A mesura que els espais i les societats s’articulen en torn al monocultiu turístic, es trenquen els fonaments socials que els sostenen. La ràpida entrada de divises els posiciona en una situació diferencial respecte d’altres espais que no han estat tocats per la “vareta màgica turística”. Així, s’abandonen els treballs agraris i augmenta gradualment la dependència respecte l’exterior. Una dependència que és doble: per una banda, respecte dels turistes que porten les divises; i per una altra, respecte dels recursos que sostenen el seu “metabolisme social”.
La situació més extrema de transformació turística s’ha produït als espais insulars on, amb el cas paradigmàtic balear, la major part de recursos procedeixen de l’exterior. I aquests depenen sobretot del transport motoritzat, és a dir del petroli. Així, la indústria turística és una de les més dependents de l’or negre. D’aquí rau l’interès del lobby turístic en bloquejar qualsevol acord internacional que pugui afectar a les emissions de Gasos d’Efecte Hivernacle, particularment les de l’aviació. El turisme global requereix uns 326 milions de TEP (Tones Equivalents de Petroli), amb unes emissions de 1399 milions de Tm CO2, el que equival a les emissions sumades de l’Estat espanyol i Alemanya.
Emperò, l’expressió territorial del negoci turístic és de la que més conflictes genera. De fet, el negoci turístic requereix d’una potent transformació territorial. En termes globals, la indústria turística ocupa uns 514948 Km2, és a dir una superfície superior a la de l’Estat espanyol. Per això, és necessària una forta integració entre el capital i l’Estat per tal d’adequar el marc normatiu i emprendre inversions en infraestructures funcionals al negoci turístic. Així, la inversió pública s’adreça a aeroports i carreteres, més que en escoles o hospitals.
L’expressió territorial més extrema de la producció turística es reflecteix en els “guetos turístics”, zones emmurallades i separades de les habitades per les poblacions locals. Es perfila així una ciutat dual, en la que els residents dels espais perifèrics penetren a les zones turístiques, controlades per potents dispositius policials, com a contenidors de treball. A l’altra banda de la murada habiten els mateixos treballadors que són explotats als hotels, reprimits per la policia i abandonats per l’Estat. Emperò, la propaganda segueix cantant la cançó: “un turista es un amigo”.
Ara mateix, en el laboratori balear, engegat per la dictadura feixista, Bauzá i els seus “boys”, amb l’excusa de la crisi, posen en marxa noves formes de domini turístico-immobiliari. Una versió castellanobalear de la doctrina del xoc de Pinochet.
