Dos segles de turisme a Mallorca

 Dels viatgers romàntics a la deshumanització dels mallorquins.

La història del turisme a Mallorca és una història llarga i complexa que ha evolucionat al llarg dels dos darrers segles i que ha transformat radicalment els costums, les tradicions i la manera de viure i relacionar-se amb l’entorn dels mallorquins. Són immensos els canvis que s’han produït des de l’arribada dels primers viatgers allà cap al segle XIX fins arribar a l’actual situació de massificació i dedicació plena i absoluta de tota l’illa al fenomen turístic.

Els inicis del turisme a l’illa de Mallorca, al segle XIX, varen estar molt lligats a la construcció i posada en marxa del primer vaixell de vapor construït el 1837 per fer de correu entre Palma i Barcelona. Aquest primer turisme formava part d’una lògica antropològica. Els pocs visitants que rebíem venien a visitar no només l’illa, sinó també a visitar als mallorquins, els seus costums, com vivien i com es relacionaven entre si. Fruit d’això hi ha nombrosos estudiosos, antropòlegs i viatgers il·lustrats que recolliren les seves sensacions i vivències a diversos llibres de viatges. Són els anomenats “viatgers romàntics”. Això sí, hem de tenir en compte que aquests eren gent adinerada, que podien permetre’s les grans despeses que ocasionaven els viatges en aquell temps.

A partir d’aquí trobem tot un seguit de personatges, científics, literats i artistes que vingueren a fer turisme antropològic i científic a Mallorca. Així, a partir d’aquesta data trobem personatges com l’artista de Montpeller Joan Bautista Laurens, que, al 1839, va retratar l’illa amb tot un seguit de litografies i va escriure el llibre “Souvenirs d’un voyage d’art a l’île de Majorque”. Alguns exemples més de viatgers romàntics el trobam quan el 1865 arribaren a Palma dos importants científics alemanys, l’inventor i químic Robert Wilheim Bunsen i el metge naturalista i director del Museu Zoològic i del Museu d’Història Natural d’Hamburg, Hermann Alezander Pagenstecher. Entre molts altres, podem destacar també que al 1888 arribà a Mallorca l’il·lustrador i literat francès Gaston Vuillier, que publicà tota una sèrie de gravats sobre Mallorca a la revista Le Tour du Monde. Però viatgers d’aquest estil n’hi hagué molts més durant tot el segle XIX i principis del segle XX. Noms tan importants com Rubén Dario, Santiago Rusiñol, J. Virenque i un llarg etcètera, deixaren per escrit o gravat les seves experiències turístiques per la Mallorca d’un temps, sempre des d’un punt antropològic, intentant mostrar al món com era la vida, els costums, els vestits i les ciutats d’aquella petita illa del mig del Mediterrani.

Però a principis del segle XX el model turístic començà a patir certs canvis. Es crearen els primers hotels. Aquests establiments eren sovint hotels de cert luxe per a turistes adinerats que venien a Mallorca a cercar la pau i tranquil·litat d’una illa encara sense massificar. Així durant els primers trenta anys del segle xx trobem la construcció de diversos hotels, de petites dimensions, que s’anaren establint ja no només a Palma, sinó a moltes altres zones costaneres. Tot això alhora que s’anaven posant en marxa les primeres petites línies aèries turístiques com la companyia Aero-Taxi Mallorca, creada al 1934. Tant prest com 1935 s’inaugurà la primera línia regular entre Mallorca i Madrid. Al 1939 ja Iberia i Lufthansa crearen noves línies regulars. Tot aquest creixement i implantació de nous vols s’explica per l’arribada cada cop més gran de turistes.

Aquest sistema turístic més o manco va anar incrementant-se a mesura que passaven els anys, tot i que amb daltabaixos. I patí una forta crisi amb la guerra civil i la postguerra.

Imatge promocional d’un hotel als anys 60.

El cop de gràcia a aquest turisme més o manco selectiu i minoritari va donar-se amb la construcció de les grans infraestructures com són l’aeroport de Son Sant Joan. Era el naixement del turisme de masses. L’aeroport va ser inaugurat oficialment al 1960 i el trànsit, des de llavors, es va incrementar exponencialment: cada any, a partir del 1962, se celebrava l’arribada del turista un milió, amb rebuda per part de les autoritats i festa inclosa. I a partir de 1965 ja es varen superar els dos milions de passatgers arribats a Mallorca a través de l’aeroport. Cap a 1980 arribaven a Mallorca més de set milions de turistes. Però, ja al 1995, els passatgers (turistes i locals) foren de més de 15 milions. Aquests últims anys s’ha superat la xifra de 22 milions de passatgers.

L’arribada progressiva i molt ràpida de milions de visitants va fer necessari que es construïssin tota una sèrie d’infraestructures per poder donar cabuda a tota aquesta gent, sobretot si tenim en compte la concentració turística en els mesos d’estiu. Així, a partir dels anys 60, Mallorca sofrí un procés d’urbanització i creació de serveis sense precedents: noves urbanitzacions florien per tot arreu, però sobretot a zones costaneres; noves depuradores es posaren en marxa per poder suplir el problema del consum desmesurat d’aigua; grans abocadors eren necessaris per a desfer-se de tots els fems que es creaven; noves pedreres s’obrien a les muntanyes per poder abastir la construcció de més i més carreteres, més i més xalets i més i més serveis de tot tipus, destinats tots ells als milions de turistes que envaïen Mallorca cada any. Fins i tot els anys 60, per referir-se a aquesta construcció desmesurada i sense planificació -que comportava la destrucció brutal de les costes i del territori- es va encunyar a França el terme despectiu de balearització.

Cartell d’un conflicte laboral a l’Hotel Lotus Playa (1979).

Però no només el territori i el medi ambient van patir les conseqüències del turisme de masses. A partir dels anys 60 l’economia va sofrir tot un procés de terciarització, amb el traspàs d’una economia agrícola i industrial a una de serveis i de la construcció (al 1969 la construcció i el sector serveis suposaven el 55%, però cap al 1981 aquests dos sectors arribaven a ser el 77%). Va suposar la precarització de la vida laboral. I més quan a partir de l’anomenada transició democràtica es va implantar el contracte de fix-discontinu, en el que els empresaris podien contractar i acomiadar als treballadors quan els havien de menester: els mesos d’estiu. Així, el camí a la reducció de la temporada turística estava obert. Cada any que passava es reduïa encara més el temps d’obertura dels hotels, amb la conseqüent massa de gent que deixava de treballar per passar a formar part de les llistes de l’atur. Com és de suposar, el negoci i la riquesa no s’ha repartit mai, sinó que la gran majoria ha quedat concentrada en mans de les grans cadenes hoteleres, que a poc a poc (i molts cops amb l’excusa de les crisis econòmiques) s’han anat menjant els petits establiments familiars, i dels operadors turístics estrangers, que tenen el gran poder de decisió sobre el turisme que arriba a l’illa. Així, per exemple, els anys que van de 1974 a 1981, aprofitant una etapa marcada per la crisi internacional, a Mallorca van tancar 257 hotels petits. El sector es va “renovar” quedant en mans de les grans cadenes hoteleres i dels operadors turístics.

Amb tot, al llarg dels darrers trenta anys, el turisme ha seguit evolucionant. Des de fa anys el turisme predominant és un turisme que ve a passar curtes estades a indrets com Magaluf o s’Arenal, creats únicament i exclusiva per satisfer les demandes d’oci barat i platja d’uns turistes amb poc interès per la cultura i etnografia locals.

I amb el canvi en el model turístic també han canviat les relacions socials dels mallorquins, la seva manera d’entendre el món i la pèrdua de molts valors. En fi, aquest model turístic que tenim avui en dia, forjat al llarg dels dos darrers segles però sobretot a partir dels anys 60 amb el “boom” turístic, ha produït un escenari on els propis mallorquins ens hem sotmès i hem caigut en un servilisme desmesurat cap al turisme, produint-se una deshumanització que ens porta a l’extrem d’alegrar-nos per les guerres d’arreu del Mediterrani, ja que la mort de més enllà ens porta encara més turistes, tot i que això no ens reporti més beneficis a la gran majoria de la població.

Pere J. Garcia és membre del Grup d’Estudis Llibertaris Els Oblidats.