Un procés inherent al desenvolupament turístic.
Ningú pot negar que el desenvolupament de l’economia turística a societats de base camperola provoca ràpidament la marginació de l’activitat pagesa, Mallorca és un bon exemple. La condemna a l’obsolescència de la pagesia ha afectat directament la cultura, l’economia i els entramats socials de la població, passant d’un model social rural que sense mitificar-lo destinava moltes energies a l’autoabastiment, a un model capitalista, urbà i consumista, amb totes les desigualtats i el malbaratament de recursos que implica. Al principi l’augment de la renda per a una part important de la població va crear un emmirallament de falsa abundància que amagava el pitjor d’aquest procés devastador.
De totes formes, i a pesar del repetitiu discurs institucional a favor de l’optimisme turístic, popularment es comença a percebre que caminem cap a un precipici, i que la maximització dels beneficis i l’ocultació dels costos derivats de l’activitat turística no pot durar més. El monocultiu turístic ens ha situat a uns nivells d’insostenibilitat brutals i cada cop és més evident que la desigualtat social és un dels pilars de l’activitat terciària. Per això és un bon moment per a debatre com afrontem aquest desgavell i quin paper pot jugar l’agricultura en la construcció d’una societat justa i sostenible que no depengui de l’allau de milions de turistes.
Els efectes del turisme al camp
Encara que les conseqüències del turisme sobre l’agricultura són inabordables per aquest article, parlaré de tres factors, imprescindibles per a l’activitat agrària, que són claus per entendre la ràpida i en molts casos irreversible problemàtica que el turisme ha causat a l’agricultura: la gent, la terra i l’aigua.
En primer lloc, el traspàs de població del camp al turisme és trepidant des dels anys seixanta, la població activa al sector primari s’ha reduït de forma alarmant. Això ha provocat un trencament generacional difícil de superar si tenim en compte que la transmissió de sabers populars d’una generació a una altre és bàsica pel desenvolupament de les petites explotacions. Paral·lelament, l’entrada al mercat globalitzat ha produït que tan sols les grans explotacions puguin afrontar la competència, aprofitant-se fins al màxim d’un nou actor del camp, la mà d’obra migrant, un esglaó per davall dels mallorquins en la jerarquia internacional de treballadores.
En segon lloc, l’especulació urbanística situa els preus de la terra en uns nivells completament inassolibles per l’activitat agrària. La colonització immobiliària del territori és total, es distingeixen tres fases clares d’aquesta onada constructora: la primera als anys seixanta produeix la urbanització intensiva de les primeres línies de costa. La segona s’inicia als anys vuitanta amb una tímida protecció dels paratges verges que han sobreviscut a la primera fase. Finalment la tercera fase arranca als anys noranta i afecta directament als terrenys rústics, aquesta darrera etapa ha estat la que més ha canviat la fisonomia del camp, ja que ha suposat la construcció d’una multitud de xalets, agroturismes, i segones residències.
Sant Jordi, de regadiu a perifèria.
En tercer lloc, l’ús recreatiu de l’aigua propi de l’economia turística sobretot a través de camps de golf, piscines, i regs de jardins ornamentals i gespes, ha situat els nivells de consum molt per sobre dels recursos disponibles a l’illa. A més molts dels trets culturals d’aprofitament de l’aigua que tenia la cultura agrària han estat menyspreats sense pensar-ho dues vegades: albellons destrossats per carreteres i autopistes, abandonament de l’horticultura de secà, malbaratament de l’aigua de pluja, etc. La proliferació de piscines contrasta amb la situació degradada de la zona de regadiu pot ser més important de l’illa, el pla de Sant Jordi, totalment afectat pel creixement urbanístic de la perifèria de Ciutat: dipòsits d’hidrocarburs, aeroport de Son Sant Joan, grans superfícies, etc.
La necessitat d’un nou paradigma rural
La situació en que ha quedat el camp després de més de mig segle de monocultiu turístic i agroindústria, renegat a una posició merament paisatgística i romàntica o font de negoci d’uns pocs cacics, fa més que necessari un canvi de paradigma que ja es comença a intuir.
El conflicte existent entre dues formes generals d’entendre el futur de l’agricultura ens situa al centre de la discussió. Per una banda tenim el model de l’agroindústria neoliberal, segons el qual cada territori s’ha d’especialitzar en les activitats que li proporcionin avantatges comparatives sobre altres zones del planeta amb l’objectiu d’integrar-se a una economia globalitzada. I per altre banda tenim el model de la sobirania alimentaria i la justícia social, una agricultura pensada per al consum local amb una base cooperativista i articulada a través de petites produccions.
El model neoliberal, venut als pagesos en forma d’avenços tècnics, amaga una ideologia molt concreta que beneficia als grans empresaris. La lògica d’aquest model és que la prioritat de l’agricultura ha de ser el cultiu de productes substituïbles per als mercats oportuns. Per això és requereix l’ús intensiu de la terra, l’ús de productes químics i de llavors transgèniques, maquinària pesada, etc. La incentivació de la producció per a l’exportació promou la venta de productes per davall els costs de producció, estratègia que fa inviable les economies locals.
Antoni Fontanet i Obrador: amo i senyor del camp mallorquí.
L’entrada de l’agricultura a la globalització és aprofitada per aquells empresaris més ben posicionats i amb més influència. A Mallorca per exemple comptem amb empresaris de tradició franquista com Antoni Fontanet, especialitzat en l’especulació cerealística, o de façana democràtica, com els germans Company, amb forta influència a l’administració, molt útil dins una agricultura completament subvencionada. I és que les ajudes són atorgades principalment per tres empreses de capital públic i privat, FOGAIBA, IBABSA I SEMILLA. No és casualitat que molts foravilers assenyalin l’entrada a l’Unió Europea l’any 1986 com la data de defunció de les petites agricultures mallorquines. En definitiva el model agrari capitalista ens ha conduït a la concentració empresarial del camp, a un nou caciquisme i a l’abandó de les petites explotacions.
Per sort ens arriben algunes bones notícies en sentit contrari. La consolidació a Mallorca del moviment agroecològic avança. Cooperatives com, Això és vida, Ecoxarxa, Coanegra, l’organització APAEMA, i d’altres moltes iniciatives demostren que l’empenta d’aquest moviment és forta. Les seves propostes són clares: producció ecològica, economia local i relacions horitzontals. Paradoxalment el producte ecològic també ha entrat de ple a l’economia capitalista, fet que fa molt interessant el mercat per empresaris oportunistes que tan sols busquen el benefici econòmic o gaudir de la seva pròpia possessió moderna, al marge de cap canvi social. Un exemple significant a Mallorca el trobem amb la finca es Fangar, situada entre Felanitx i Manacor, 500 quarterades íntegrament de producció ecològica i propietat del magnat alemany Eisenman, propietari també de la robòtica de fabricació de la imponent Mercedes Benz.
Aquest context obliga al moviment agroecològic a mantenir un debat viu i constant sobre les passes a seguir. Evidentment l’ecologisme per si sol no basta per a capgirar les lògiques desiguals del capitalisme. Per acabar vull reivindicar algunes línies d’aquest debat a vegades oblidades i que, juntament amb la sostenibilitat ecològica, són imprescindibles alhora de construir un moviment agroecològic rupturista. Crec que és necessari pensar com podem construir una economia local i popular coherent més enllà dels petits grups de consum, en segon lloc crec que s’ha de debatre sobre com podem afrontar el monocultiu turístic des del món rural ja que no és possible ni la col·laboració ni mirar a una altre banda, és fictici xerrar de sobirania alimentària si rebem 10 milions de visitants cada any, i finalment com podem garantir l’accés a la terra a nous projectes transformadors.
