Els grans guanys empresarials contrasten amb unes condicions laborals molt precàries.
Actualment els sindicats CC.OO, UGT i USO estan negociant el nou conveni de l’hostaleria a les Balears. Unes negociacions que pareix que han entrat en una dinàmica immobilista. Segons els sindicats, la patronal vol aplicar una política de grans guanys i baixos costos. Més explotació laboral a un sector on les condicions laborals sempre han estat precàries. Amb la nova legislació impulsada pel Govern de l’Estat, la ultra-activitat dels convenis desapareix. Això vol dir que si un conveni caduca i és denunciat per una de les parts, aquest no es prorroga fins que es firmi un de nou, com ocorria fins ara, sinó que s’aplicarà el conveni d’àmbit superior o directament l’Estatut dels Treballadors, el que a la pràctica es tradueix a condicions econòmiques i socials molt inferiors a les actuals. Per tant, estem davant d’un conflicte ja d’entrada viciat. Per què han de negociar els hotelers si no tenen res a guanyar? Per la seva part, els sindicats ja han anunciat un dia de vaga, concretament el pròxim 20 de juliol, com si amb un dia de vaga es pogués superar l’immobilisme de la patronal.
Els poders polítics al servei de les patronals hoteleres.
Però bé, deixant de banda l’actualitat periodística, les condicions laborals al sector de l’hostaleria, com diem, mai han estat bones. Estem davant d’un sector on tota la legislació ha estat creada per augmentar els beneficis dels hotelers i, concentrant l’activitat en uns pocs mesos, els més rentables. Això significa infinitat d’hores extres, torns que varien cada dia, disponibilitat absoluta, baixos salaris i un llarg i trist etcètera. La màxima de majors beneficis millors condicions laborals no sempre es compleix, i l’hostaleria n’és un bon exemple. Estem davant d’un sector on es varen aplicar, ja fa temps, les polítiques neoliberals que actualment estan tan de moda. I això mereix un anàlisi més profund.
Els Fixes Discontinus, els contractes estrella a l’hostaleria
Uns dels primers contractes laborals adaptats enterament a les necessitats dels empresaris ha estat el contracte fix discontinu. Un contracte on, tot i tenir la condició de fix, els treballadors només fan feina uns mesos a l’any i la resta, o estan en situació d’atur malvivint sense feina, o fent feina a un altre lloc.
Aquesta liberalització enfocada a fer que els empresaris puguin acotar la temporada només als períodes on els beneficis siguin més importants, és a dir, a la temporada alta, i conservar aquells treballadors que més els interessa, ha estat venuda fins ara com una conquesta social. Els treballadors ja saben que cada any podran fer feina a l’estiu, sense adonar-se que darrere d’aquesta suposada estabilitat, s’amaga una precarietat escandalosa.
I el temps ha posat les coses al seu lloc. Amb l’arribada de l’edat de jubilació, molts treballadors han vist com les seves pensions no arriben al mínim exigit o directament han estat molt baixes. Amb la legislació anterior el període de carència era de 15 anys cotitzats. El que en la pràctica vol dir que, amb unes temporades que duren com a màxim 5 mesos, un treballador havia de fer feina més de 30 anys sempre que la seva jornada fos de 8 hores, ja que el càlcul es feia segons les hores treballades i no dels dies cotitzats. No és fins al 14 de març del 2013 que el Tribunal Constitucional declarà il·legal la forma de calcular els períodes de cotització i dictà una sentència on denunciava una clara discriminació, contrària a la mateixa Constitució, obligant així l’Executiu a reformar la norma.
Amb el canvi legislatiu, que es va formalitzar mitjançant un acord entre les organitzacions sindicals CCOO i UGT, la patronal i el Govern, s’ha millorat mínimament aquesta greu situació, ja que els dies cotitzats es compten enterament, independentment de les hores realitzades. Però ha arribat un segon problema, i és la baixa quantitat de les pensions, ja que és molt difícil amb els nous càlculs arribar a cobrar el 100 %. Naturalment, els sindicats en aquest cas s’han presentat davant l’opinió pública com a garantistes de les condicions dels treballadors, ja que les pensions podran gaudir dels complements mínims, que per cert ja estaven establers a l’anterior norma, i una pujada del coeficient multiplicador a l’1,5% per dia cotitzat, que és el que reclamava el tribunal Constitucional. Però les pensions seguiran sent baixes, fins i tot en alguns casos per davall de les pensions no contributives.
Les llargues jornades i els baixos salaris
Les cambreres de pis han de suportar ritmes extenuants de treball a canvi d’unes condicions laborals molt precàries.
A l’hostaleria, per treure diners s’han de fer hores extres, unes hores que normalment es paguen en negre i per tant no cotitzen. Els salaris al sector no són gaire alts, o no tan alts comparats amb els guanys empresarials; només fa falta comparar el conveni de les Balears amb el de Biscaia, que no és que sigui una zona extremadament turística, per comprovar les diferències salarials. Si en un les gratificacions extraordinàries són dos, a l’altre són fins a tres, respecte als salaris base hi ha una diferència entre els 100 a 150 euros per categoria. El que ens demostra que si bé Balears és líder en turisme, no ho és en condicions laborals.
Pel que fa a les hores treballades, l’actual conveni de les Balears permet la realització de fins a 9 hores diàries, amb la possibilitat d’augmentar-les amb un descans de 12 hores entre jornada, que pot disminuir fins a 10. Quan les jornades siguin continuades es tindrà un descans de 15 minuts si es fan més de 5 hores seguides. En cas de dinar, hi ha la possibilitat d’allargar aquest temps, però sense cobrar.
Hi ha altres exemples però no tenim espai suficient. És recomanable la lectura del Conveni actualment pendent de renovació, per donar-nos una petita idea que tot gira entorn de l’eventualitat, les temporades d’estiu i les llargues jornades. Una temporada on molts de treballadors vinguts d’altres zones de l’Estat treballen a un ritme frenètic per poder treure suficients diners per cobrir tot l’any.
Les empreses de l’Aeroport
Estem en un moment de gran conflictivitat a la indústria auxiliar del Sector, sobretot a les que estan relacionades amb el transport dels turistes, ja siguin els treballadors de l’Aeroport o la important flota d’autobusos de l’illa. En el cas de l’aeroport, on la majoria dels treballadors són eventuals o fixes discontinus, les hores treballades solen ser molt poques i les jornades molt canviants, fent hores nocturnes, o torns de dues o tres hores a les primeres hores del matí. Actualment AENA, que és qui gestiona l’aeroport, té una política d’externalització a baix preu, és a dir, que les empreses que subcontracten han de reduir la part de despeses de personal perquè siguin rendibles o guanyar suficients diners. Això provoca, encara més, una situació de precarietat, en part provocada per la mateixa AENA que sap perfectament el cost d’una activitat que havia realitzat fins ara a un cost major. Això contrasta amb els importants guanys que acumula any rere any aquesta empresa. Només l’any 2012, l’aeroport de Palma de Mallorca aportà a les arques d’AENA més de 75 milions d’euros nets i el d’Eivissa 7 milions, sent el de Palma l’aeroport més rentable de tots els de l’Estat.
Quant a les empreses d’autocars, la cosa no està millor. Les jornades laborals són molt llargues, d’entre 9 i 11 hores. Naturalment no són de temps al volant, ja que els recorreguts a Mallorca no són llargs, a part que seria il·legal i tots els autobusos tenen tacògrafs, però la majoria del temps els treballadors estan a expenses de l’empresa, fent normalment viatges curts i llargues hores d’espera a l’Aeroport.
Recentment les clàssiques empreses del sector com COMAS, Transunion i altres, també han externalitzat els serveis que realitzaven elles mateixes, amb altres empreses, filials la majoria dels casos, anomenades de low cost. Així, amb baixos preus competeixen per tenir un major volum de negoci, provocant una davallada de beneficis a les empreses clàssiques amb una plantilla de treballadors ja consolidada. Al mateix temps, s’obre la possibilitat a la declaració d’Expedients de Regulació de l’Ocupació dels treballadors més antics o directament a la reducció de salaris, gràcies a les clàusules d’inaplicació salarial dels convenis, les popularment anomenades clàusules de “despenjament salarial”, aprovades pel Govern Estatal.
En conclusió, els sectors econòmics relacionats amb el turisme, on aquest any s’espera una de les millors temporades turístiques de la Història, amaga darrere del gran benefici una explotació laboral sense sentit.
Víctor Cornell és membre de CNT/AIT Ciutat de Mallorca
