Enverina la terra per beneficiar als hotelers i als especuladors.
La societat balear ha participat des dels inicis del boom turístic de la construcció d’un consens en torn a la defensa del territori. Així apareix la crítica a la “balearització”, amb la participació de les elits en la defensa dels privilegis de les classes propietàries del sòl i dels negocis del turisme, el paisatge i la qualitat de l’entorn. La insularitat i l’entorn privilegiat han singularitzat l’oferta turística-immobiliària balear, amb tensions socials per la construcció d’un discurs comú favorable a la conservació del paisatge.
Però la crisi ha desbaratat profundament aquest escenari. El capital competeix per accelerar el seu temps de retorn i augmentar les taxes de beneficis. La globalització no és tan favorable a les corporacions transnacionals turístiques balears que veuen amenaçats els seus emporis i retornen al seu bressol balear on augmenten el seu control oligopolístic de l’oferta d’allotjament amb el rescat de l’Estat. Les seves ordres als Governs de torn s’obeeixen amb cel: abolir les “moratòries” urbanístiques, desprotegir territori, donar pàbul a l’especulació financera, flexibilitzar la força de treball…
Carlos Delgado i Gabriel Company són dos sicaris del capital urbanístic i turístic al Govern Bauzá. Les Conselleries de Turisme i Territori els han servit per desmantellar la protecció territorial i promoure l’especulació urbanística arreu, al si dels enclavaments turístics madurs, als pobles, les ciutats i el fora vila.
L’Ordenació del Territori del Govern Bauzá, en mans de Company i dels Consells Insulars, impulsa més infraestructures de transports –com l’eixamplament d’autopista de la carretera de Campos i de la carretera general de Menorca– o l’amnistia de xalets i parcel·lacions per permetre el seu ús urbà, residencial i turístic (Lleis 7/2012 i 2/2014). Company empra la coartada de promoure la pagesia, quan en realitat el que fa és condemnar-la a l’esvaïment per la competència urbanística, l’encariment del sòl i el lliure comerç globalitzat.
El turisme de sol i platja té una base social ampla i menys impactes socioambientals que el turisme de qualitat.
La Conselleria de Turisme ha estat, amb diferència, qui més ha fet a favor de l’especulació immobiliària. A mans d’UM creà la figura de les “declaracions d’interès autonòmic” per consagrar projectes especulatius. El Pacte de Progrés votà en bloc per eximir la Platja de Palma de les limitacions de creixement urbanístic, on després el PP desprotegí Ses Fontanelles per fer-hi un (altre) centre comercial i ressuscitar aquest “zombi urbanístic” tòxic dels bancs.
Els enclavaments turístics madurs són un dels bancs de proves de la Llei del Turisme de Carlos Delgado (8/2012), on la planificació territorial es posa directament en mans del capital, a Magaluf, la Platja de Palma o la Platja d’en Bossa. La modificació de la Llei de Costes estatal (2/2013) estén aquestes oportunitats de privatització al domini públic i particularment a les platges i les dunes (d’excepcional gravetat a Formentera). La Llei Delgado elimina el “principi d’exclusivitat d’ús” dels establiments d’allotjament, que era vigent d’ençà el 1999, per permetre el fraccionament de la propietat, que entra així als mercats financers, per exemple amb la figura dels condotels. També legalitza l’ús d’habitatges per estades turístiques per rescatar inversions immobiliàries properes al poder, però exclou l’oferta plurifamiliar més abundant i amb la participació de les classes mitjanes.
Carlos Delgado ha fet la llei més urbanística del Govern Bauzá, per afavorir als hotelers i també per donar encara més ús urbà al fora vila. La mateixa Llei Delgado admet qualsevol conversió d’edificacions rurals en establiments d’allotjament turístic, com agroturismes i hotels rurals per als que ha deixat de ser necessària la declaració d’interès general i l’avaluació d’impacte ambiental. En legalitza l’ampliació sense “limitació del volum màxim construïble en cada edifici”. El llegat Delgado també permet fer qualsevol gran equipament al sòl rústic, que poden ser esportius com els camps de golf o d’allotjament turístic. Les normes urbano-turístiques de Delgado burlen la legislació urbanística que s’ha d’aplicar als altres sectors econòmics, particularment la “declaració d’interès general” preceptiva per qualsevol edificació que envaeixi el fora vila.
Carlos Delgado va ser Conseller de Turisme només dos anys i mig, sense finalitzar la legislatura de l’actual Govern Bauzá; però el seu llegat enverina la terra en benefici dels hotelers i dels especuladors urbanístics. La classe social a la que representa es reserva així privilegis d’elit, descaradament i “sin complejos”.
