La fragilitat dels sistemes humans a les illes

La rellevància ecològica dels organismes productors i descomponedors a les ciutats contemporànies és escassa.

En aquest article analitzarem les dinàmiques de les poblacions que habiten les Balears des d’un punt de vista científic, comparant-les amb les dinàmiques d’un ecosistema. L’ecologia és la ciència que estudia els ecosistemes, és a dir, els sistemes formats per elements biòtics (vius) i elements abiòtics (inerts) que estableixen relacions entre ells. Els ecòlegs estudiem les dinàmiques que s’hi estableixen a través dels cicles de matèria i fluxes d’energia que hi tenen lloc.

A les cadenes tròfiques, per exemple, els éssers vius ens anem transferint matèria i energia els uns als altres, des de l’organisme que serveix d’aliment cap al que s’alimenta. Dins un ecosistema podem classificar els organismes en les següents categories, segons els seu paper dins els cicles i fluxos esmentats: a) productors: mitjançant matèria inorgànica i energia solar produeixen matèria orgànica. Ho són les algues i les plantes. b) consumidors: s’alimenten de la matèria orgànica provinent dels productors o bé d’altres consumidors. Tots els animals ho som. c) descomponedors: s’alimenten de la matèria orgànica en descomposició provinent de les restes d’altres éssers vius i la transformen en matèria inorgànica. Els bolets, per exemple, són organismes descomponedors. El cicle es tanca quan els productors agafen aquesta matèria inorgànica i l’empren per a fabricar, de nou, matèria orgànica.


Tenint en compte tots aquests conceptes, ara establirem l’analogia amb els sistemes humans balears. En primer lloc, cal dir que els ecosistemes balears són antropitzats, és a dir, creats i/o modificats per l’ésser humà. Concretament, els nostres nuclis de població es podrien comparar amb els formiguers. Ambdós són estructures creades i colonitzades per una espècie dominant i precisen d’un manteniment constant per a poder seguir complint la seva funció com a refugi i espai social. Igual que els formiguers, els pobles i ciutats necessiten diàriament una gran quantitat de matèria orgànica produïda en altres ecosistemes (els espais agrícoles i ramaders) per alimentar als seus habitants. Però els humans no només consumim matèria orgànica per alimentar-nos, sinó també matèria inorgànica per a gestionar i mantenir les infraestructures creades i, sobretot, per mantenir un cert model de vida. A més, els cicles de matèria dels nostres sistemes afecten ecosistemes d’altres llocs del planeta, ja que, com sabem, molta de la matèria consumida a Balears no és produïda aquí.

Amb els fluxos d’energia passa una cosa similar. No ens basta amb l’energia que arriba del sol i que és emprada pels productors per fabricar aliment, sinó que importem recursos energètics d’altres ecosistemes. Per tant, els cicles de matèria i els fluxos d’energia que caracteritzen els nostres sistemes humans, afecten i alteren els cicles i fluxos d’ecosistemes d’arreu del món.

El principal recurs que alimenta l’ecosistema socioeconòmic balear arriba de fora, pels ports i aeroports, i ens fa ser totalment depenents d’ell.

Un altre aspecte que, com a ecòleg, em crida l’atenció és l’ínfim paper dels descomponedors en els sistemes humans, tant a Balears com a tot el món. Així, la matèria orgànica provinent de les restes dels organismes, que hauria de ser aprofitada i mineralitzada pels descomponedors, es mou cap a altres ecosistemes i es fa «desaparèixer» amb sistemes com la incineració o l’enterrament. I no tan sols no desapareix sinó que es transforma en altres substàncies (gasos, cendres, lixiviats…) que s’han d’abocar igualment al medi. Així, el cicle no tan sols no es tanca sinó que es desfà. Per una banda, la matèria orgànica es deixa d’aprofitar com a aliment pels descomponedors i com a nutrient potencial pels productors (que s’obtindria mitjançant el compostatge), i de l’altra la nova matèria que se n’obté (cendres i gasos) genera problemes de contaminació.

Pel que fa els aspectes socials i econòmics dels nostres sistemes humans, veim que, a Balears, aquests depenen d’un recurs extern que és el turisme. La gran quantitat de turistes que acudeixen a Balears anualment es podria comparar amb els afloraments marins que apareixen estacionalment en alguns punts de l’oceà i que fan aparèixer quantitats extraordinàries de plàncton, que serveix d’aliment per a un gran nombre d’espècies que en depenen (peixos, crustacis, cetacis, aus marines, etc.). El fet de dependre d’un recurs extern fa que l’ecosistema sigui altament fràgil davant qualsevol pertorbació. Així per exemple, si un any el plàncton no apareix o apareix amb una població de mida considerablement més petita, totes les poblacions d’animals que depenien d’ell hauran d’abandonar l’ecosistema, cercar un altres recurs tròfic (altres espècies per alimentar-se) o bé s’extingiran com a població. De la mateixa manera, el nostre ecosistema humà es basa per sobreviure en un recurs principal, el turisme, que ens aporta la matèria i l’energia (en aquest cas en forma de beneficis econòmics) que necessitem. Si algun dia aquest recurs extern deixa d’aparèixer o en disminueix la seva magnitud, com podria passar amb el plàncton de l’exemple anterior, l’ecosistema s’extingirà i l’espècie dominant haurà de seguir un dels tres camins abans explicats. S’ha de tenir en compte, emperò, que els turistes no són exactament com el plàncton que apareix a l’ecosistema i és devorat per altres espècies. Els turistes són el principal recurs econòmic del nostre ecosistema però són un recurs que temporalment conviu amb nosaltres dins l’ecosistema i, per tant, també en consumeix els seus recursos, entrant en competència amb els organismes residents. Això provoca, com sabem, que la demanda d’energia i aigua a les Balears durant la temporada turística augmenti considerablement. De la mateixa manera, la taxa de generació de residus també augmenta. Així, resulta que el recurs que ens «alimenta» econòmicament, es comporta ecològicament com una nova població que es nodreix dels cicles de matèria i energia del mateix ecosistema. Tota una paradoxa ecològica.