Un Estat sempre “subdesenvolupat”

De l’ajuda americana a l’ajuda europea.

Eliseu Casamajor
Cartell de la pel·lícula “Bienvenido Mr. Marshall”.

Cartell de la pel·lícula “Bienvenido Mr. Marshall”.

Els acords de postguerra, signats entre Roosevelt, Churchill i Stalin (Ialta, 1945), dibuixaven el que seria l’ordre mundial de la Guerra Freda. El bloc nord-americà no volgué repetir l’error dels acords de la Primera Guerra Mundial en que feien pagar la reconstrucció als perdedors. En aquell context, la Casa Blanca llançà programes d’ajuda que en els primers anys a través de la recentment creada Nacions Unides, controlades fèrriament pels EUA, s’engegaren plans d’ajuda per a la reconstrucció europea que sumaren uns 20 mil milions de dòlars adreçat tant als estats capitalistes com els del bloc soviètic. Emperò, els canvis polítics a Europa, amb moviments de tropes soviètiques i una escalada de les tensions político-territorials, conduïren a una redefinició del programa d’ajudes. Així, per tal d’aconseguir un major control i domini sobre el procés de reconstrucció física europea (però també institucional), els EUA llançaren el 1947 el conegut Pla Marshall (Pla de Reconstrucció Europea), amb una quantia d’uns 15 mil milions de dòlars. Així mateix, es creà l’OECE (Organització Europea per a la Cooperació Econòmica) que seria l’encarregada de gestionar el Pla Marshall.

Cal tenir present que l’Europa de mitjans dels anys quaranta estava devastada per les bombes, però també les elits veien que hi havia seriosos riscs per tal de controlar el descontentament social. Així doncs, l’ajuda americana serví no només per a la reconstrucció física del continent, sinó que també serví per articular unes dinàmiques politicoeconòmiques que es definirien per una banda en l’explosió del consum de masses, i per l’altra pel control financer del bloc anglosaxó. Allò fou el bessó del projecte europeu com un nou bloc de poder global sota el control dels EUA que sobretot actuava de contenció front a l’amenaça soviètica.

Aleshores sorgí la potent indústria de les vacances que a Europa estava controlada pels operadors turístics britànics i alemanys. Ambdós estaven estretament relacionats a les principals estructures del capital financer, comercial, grups mediàtics, etc. A més, en el cas d’Alemanya, alguns grups turístics sorgiren de l’espoli nazi als jueus; mentre que al Regne Unit, capitals procedents de l’or i els diamants de la Sud-àfrica de l’Apartheid es reinvertiren en la indústria turística.

Mentrestant, a l’Espanya feixista no li sortien els comptes, ja que s’hagué de fer front a una llarga postguerra, i malgrat mantenir bones relacions amb el bloc americà, no rebé ajuda directa per a la reconstrucció. A més, les potències occidentals imposaren un tímid bloqueig per tal de donar una certa imatge de rebuig a la dictadura. Tanmateix, a principis dels cinquanta la política econòmica de Franco s’adaptà al nou concert capitalista internacional i fou integrada progressivament a l’òrbita de l’Europa nord-americana. Encara que el Sr. Marshall, tal com ironitzava la pel·lícula de García Berlanga passà de llarg, moltes altres ajudes sí que arribaren. El 1953 se signaren els Pactes de Madrid de cooperació econòmica i defensa entre els EUA i l’Estat espanyol. Arran d’aquells acords, arribaren als anys cinquanta uns 1.300 milions de dòlars en ajudes. Fruit d’aquelles polítiques resultaren bona part de les construccions militars emprades per l’exèrcit nord-americà, tot destacant la base del Puig Major. El Dic de l’Oest també fou una plataforma fonamental per a la flota dels EUA a la Mediterrània.

Cal destacar que l’ajuda nord-americana tenia un component tècnic i ideològic clar mitjançant el qual imposar les directrius del capitalisme liberal nord-americà que quedarien reflectits en el Pla d’Estabilització de 1959. Un any abans, l’Espanya feixista s’havia integrat al Fons Monetari Internacional i al Banc Mundial. A la dècada dels seixanta es varen rebre préstecs per uns 416 milions de dòlars que es destinaren majoritàriament a la construcció d’infraestructures. El 1963, dos anys després de la visita a Mallorca del tècnic del BM, Paul F. Craig, aquest atorgà un crèdit de 238 milions de pessetes per a la construcció de l’autopista que unia l’aeroport de Son Sant Joan i Palma.

L’ajuda nord-americana tenia un component tècnic i ideològic clar mitjançant el qual imposar les directrius del capitalisme liberal nord-americà que quedarien reflectits en el Pla d’Estabilització de 1959

Alhora que la temperatura del capitalisme europeu pujava, s’atracava als seus límits. Així, per tal de donar sortida als capitals acumulats a l’Alemanya americana, el ministre d’Hisenda alemany, el filonazi Franz Josef Strauss, aprovà la llei d’ajuda al desenvolupament segons la qual es desgravaven les inversions immobiliàries als “països subdesenvolupats”, tot apareixent Espanya en el seu llistat. El gran boom constructor de finals dels seixanta coincidí amb l’aprovació de la Llei Strauss.

D’altra banda, les elits feixistes preparen el terreny per tal d’incorporar-se al “Projecte Europeu”. Així el 1970 se signà l’Acord Econòmic Preferencial entre la CEE i l’Estat espanyol. Un cop enterrat el dictador, l’esperit de la Transició va tenir com a prioritària la plena integració dins l’Europa del capital. L’autèntic consens estava particularment expressat en aquell desig comú de les elits políticoeconòmiques. A més, per destapar els dubtes sobre la vinculació amb els EUA, la integració a la CEE anava lligada a la incorporació a l’OTAN.

L’entrada de l’Estat espanyol a la CEE (1985) signada en plena redefinició del capitalisme mundial, va comportar la remodelació del capitalisme espanyol. A partir d’aleshores s’ha dut a terme un potent procés de “destrucció creativa” finançat amb diners europeus, unes ajudes que pel conjunt de l’Estat sumarien prop de 90 mil milions d’euros. Sota el paràmetre de modernitzar un “país endarrerit” es posà en marxa un doble procés de destrucció de múltiples activitats (p.ex. agricultura, construcció naval, etc.), al mateix temps que s’engegava un “pla de foment” que ni Franco hagués somniat. La construcció massiva d’infraestructures (subvencionades) ha situat a Espanya al capdavant de la UE en quant a autopistes, aeroports, trens d’alta velocitat, etc. A finals de segle XX, l’economia espanyola hauria de jugar un paper destacat en les lògiques financeres i immobiliàries mundials, per la qual cosa era fonamental l’adaptació del territori mitjançant un desplegament al·lucinant d’infraestructures. A més, l’especialització financera i immobiliària està molt estretament vinculada a la turística, de tal manera que els principals “pols de desenvolupament” han estat les zones litorals i els arxipèlags, on ja hi havia hagut una potent transformació turística, i és precisament allà on la bombolla ha estat més important.

Els aeroports han estat dels principals projectes finançats per la UE, tot destacant el de Palma que rebé 70 milions d’euros per tal de dur a terme la seva ampliació. Aquesta es finalitzà el 1997, precisament quan es liberalitzà l’espai aeri europeu i començaren a operar les companyies de baix cost

Les ajudes procedents de la UE s’han centrat en diversos àmbits i esdevenen un jeroglífic difícil de desentranyar (p.ex. FEGOA (agrari), FEP (pesca), FSE (treball), o desenvolupament regional (FEDER), etc.). Des del Tractat de Maastricht (1992) les Balears han rebut uns 520 milions d’euros procedents dels Fons de Cohesió. La major part d’aquests diners han estat fonamentals per tal d’adaptar el territori balear a les noves lògiques del capital. Així, els aeroports han estat dels principals projectes finançats per la UE, tot destacant el de Palma que rebé 70 milions d’euros per tal de dur a terme la seva ampliació. Aquesta es finalitzà el 1997, precisament quan es liberalitzà l’espai aeri europeu i començaren a operar les companyies de baix cost. Sense aquests arranjaments territorials i normatius, el passat boom hagués estat inviable, ja que l’aeroport quasi triplicà la seva capacitat d’acollida. Així mateix, les dessalinitzadores per tal de cobrir les exigències hídriques de la indústria turística absorbiren 71 milions d’euros.

D’altra banda, les ajudes al capital balear no només s’han materialitzat al territori illenc, sinó que també han rebut ajudes per a la seva internacionalització. Així, les transnacionals balears han gaudit de les ajudes que l’Estat atorga a través de diferents dispositius relacionats amb les interferències del capital espanyol en el Sud Global (p.ex. Fons d’Ajuda Oficial al Desenvolupament). L’excusa de la crisi ha servit per donar un gir empresarialista definitiu a l’ajuda al Sud, mitjançant l’adopció d’una política orientada a fomentar la internacionalització del capital espanyol, tot destacant la creació el 2011 del Fons per a la Internacionalització de l’Empresa.

Així doncs, la història recent del capitalisme balear només pot ser entesa com la d’un projecte que tan sols ha estat possible gràcies al drenatge constant de doblers públics vers les arques del gran capital. José Manuel Naredo sosté que la qualificació d’aquestes dinàmiques com a neoliberals oculten les elevades dosis d’intervencionisme estatal, per la qual cosa seria més adequat parlar de neocaciquisme.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *