El capitalisme turístic balear

Com s’imposa el poder corporatiu dels hoteleres balears, aquí i al Sud.

Macià Blázquez

Ivan Murray ha estudiat la conformació de la classe capitalista a Balears, d’arrel terratinent, industrial agroalimentària i financera. Els grans hotelers balears són perfeccionadors d’un control corporatiu amb el que volen forçar un món a la seva mida.

El bloc històric encapçalat pels hotelers balears

Joan Buades va ser el primer en analitzar el sorgiment i el desplegament de les cadenes hoteleres balears (Barceló, Escarrer, Fluxá, Riu, Matutes…), descobrint-nos que algunes d’elles provenien d’antigues nissagues industrials o de lligams servils amb la dictadura franquista. Més recentment, se’ls hi han afegint d’altres grans hotelers (Piñero, Hidalgo…) que han adoptat Balears com a seu de les seves corporacions. Què els va fer sorgir o instal·lar-s’hi justament aquí? Per què no hi ha cap corporació turística semblant a Itàlia o Grècia i només una a França? Sovint ens hem fet aquestes preguntes. Aventuram a dir que pugui tenir a veure amb el suport social dels que comparteixen els interessos d’aquesta classe dominant: l’Estat, la corona, les classes propietàries, els defensors de la identitat i de la singularitat territorial insular, el caciquisme i el clientelisme servils que es perpetuen amb l’actual sistema polític fruit de la Transició… Aquesta interpretació es correspon amb la definició d’un bloc històric hegemònic mitjançant la manufactura del consens, segons la definició d’Antonio Gramsci.

Malgrat la seva voluntat de transmetre una imatge d’homes fets a ells mateixos, arrelen el seu poder en l’elit i el franquisme

La història dels governs balears recents ens mostra la seva submissió, gairebé sense excepció, al poder dels hotelers. Onofre Rullan, Joan Amer i Joaquín Valdivielso ho han estudiat pel que fa, per exemple, al planejament urbanístic i territorial, la legalització de l’oferta d’apartaments (1984) o l’ecotaxa (1999-2003), eliminada aquesta última rere el torcebraços dels hotelers –emmascarats per la Sociedad y Turismo Nuevo Milenio– per imposar la seva voluntat contrària a aquest impost.

L’acumulació ampliada de l’hoteleria transnacional

3_capitalismeturisticbalear_2

Cap Cana Marina és un port dominicà més proper a Puerto Rico que de Santo Domingo. Les elits mundials empren el turisme de cortina de fum sumptuària de negocis il·legals.

Els hotelers balears consolidaren la seva condició de classe capitalista amb la seva internacionalització durant la dècada dels 80 vers el Sud amb predilecció pels règims dictatorials: Escarrer a la Indonèsia de Suharto i a la Cuba de Castro, Barceló amb els Trujillo y Balaguer de la República Dominicana o amb la monarquia Alauita al Marroc, Fluxà o Riu al Mèxic del PRI que els encetà els territoris de Yucatán i Baja California Sur… La inclusió de l’Estat espanyol a l’OTAN (1982) i a la Unió Europea (1986) situà a la nostra classe capitalista hotelera balear al cor de la bèstia que es sustenta amb el poder financer i bèl·lic. Justament, a més, en el moment en què els Estats del Sud es rendien a la pressió del deute extern per sotmetre’s als plans d’ajustament estructural de les institucions de Bretton Woods. Així, els hotelers balears pogueren passar de fer acumulació de capital originària, basada en l’explotació dels treballadors, a fer-ne d’ampliada fonamentada en l’empobriment del Sud, particularment amb la recolonització espanyola d’Amèrica Llatina. David Harvey denominà aquest procés acumulació per despossessió. Ernest Cañada ha sistematitzat els conflictes sorgits arran d’aquest desplegament del capital hoteler a Amèrica Central en cinc tipus: d’extracció de rendes del treball, redefinició de les normatives en favor del capital, competència amb l’empresariat local, extracció i privatització de recursos naturals i desplaçament territorial.

La desregulació balear

3_capitalismeturisticbalear_1

L’espectacle mediàtic recolza l’explotació turística a Nueva Romana de la República Dominicana.

Miquel Nadal (UM) i Joana Barceló (PSOE) accediren als interessos dels grans hotelers amb la Llei d’Impuls de la Inversió (4/2010). Carlos Delgado (PP) amplia la submissió de la normativa urbanística amb la nova Llei del Turisme de les Illes Balears (8/2012), per legalitzar oferta d’allotjament turístic encara que tingui infraccions urbanístiques i possibilitar-ne la venda fraccionada per usos residencials o comercials, el més conegut dels quals són els condotels. Aquest indult pot suposar el desmantellament de les fàbriques turístiques per especular amb els immobles al mercat financer. La mateixa Llei Nadal-Barceló creà la figura de Declaració d’Interès Autonòmic per agilitzar els tràmits que permetin fer nous complexos urbanístics (de Blau Hotels amb camp de golf a Sa Ràpita anomenat Mirador d’Es Trenc i de la cadena Hyatt a Canyamel), privatitzar espais públics (de Meliá Hotels International a Magaluf), construir un centre comercial i esportiu Rafael Nadal al costat d’un altre ja existent públic (Manacor), fer un nou accés viari al port de Son Blanc (Ciutadella) o ungir el camp de golf de Son Bosc a l’espai natural de S’Albufera (per la inversió de Grupotel, Cesgarden i Iberostar a Muro). Tot plegat, una il·lustració modèlica de la submissió de la regulació al projecte de classe del capital.

Els Estats paguen infraestructures, formen ma d’obra i canvien la legislació per sotmetre’s al seu dictat

Si fan això aquí, què no faran als països empobrits? Els Estats del Sud claudiquen al xantatge dels hotelers balears. Per exemple quan l’any 2004 les cadenes hoteleres d’Escarrer, Riu, Barceló, Fluxá, Matutes i Piñero compraren 150 milions de dòlars de deute extern de l’Estat dominicà. En aquestes condicions, fa bon negociar… El resultat és que, segons el PNUD (Programa de les Nacions Unides per al desenvolupament), les regions turístiques de Bávaro, Punta Cana i Puerto Plata estan menys desenvolupades que la mitjana del país.

Trames de poder

La saga Barceló s’arrela en les influències polítiques de l’Opus Dei i en el suport al franquisme. La família Fluxá (propietària de la cadena hotelera Iberostar) arrenca de capital industrial i financer; el seu patriarca Lorenzo Fluxá Figuerola –creador de les marques de sabates Lottusse, Camper i del grup turístic Viajes Iberia–, fou batle durant la Guerra Civil i president de la Junta d’Obres del Port de Palma durant la dictadura. L’hoteler Abel Matutes Juan (Fiesta Hotel Group) també fou banquer, batle franquista (1970‐1971), comissari europeu (1993‐1994) i ministre d’assumptes exteriors al primer govern Aznar (1996‐2000). Els Escarrer són els principals propietaris de Meliá Hotels International, que és l’única cadena hotelera balear capitalitzada directament en borsa; abans ja havia estat recolzada per fons sobirans kuwaitians i en els seus orígens –els anys 1950– tingué suport de l’operador turístic britànic Thomas Cook. De manera semblant, Riu nasqué lligada a l’agència de viatges Dr. Tigges, avui dins TUI, amb els primers vols xàrter. La vinculació de cadenes hoteleres a fons d’inversió té d’altres exemples al cas d’Orizonia amb Carlyle i Visa Capital, arran de l’adquisició de la divisió de viatges d’Iberostar o amb la compra del fons Highland Hospitality per part de Barceló. Una tercera estratègia ha estat la de les fusions, absorcions i participacions, per exemple de Barceló amb Crestline Capital Corporation, i de Riu i Matutes amb l’alemanya TUI Travel PLC, i mitjançant aquesta darrera indirectament amb Air Berlin.

Per donar una idea de la seva capacitat d’influència, citam dues declaracions d’hotelers a la premsa arran de la seva petició de derogació de l’ecotaxa, que Ivan Murray anomenà com un “cop d’Estat empresarial”. Pablo Piñero digué “S’ha de llevar al President o matar al Conseller”; mentre que Miguel Fluxá etzibà “No tenim la intenció de que el Govern segueixi, donat que no està capacitat”. Autocràcia neoliberal, com digué Mario Puzo en boca de Don Vito Corleone: “No és res personal, només són negocis”.