El mapa empresarial turístic en temps de la crisi global

“La lluita de classes existeix, però la guanya el capital”.

Eliseu Casamajor

En plena crisi mundial el multimilionari nord-americà i assessor d’Obama, Warren Buffett, afirmava que existeix una lluita de classes, però els que la dirigeixen i la guanyen són ells, el capital. Aquesta afirmació apuntava el camí pres per les elits mundials per tal de “sortir” de la “Gran Depressió”. Com en altres ocasions, la crisi ha servit per dur a terme un profund programa de redefinició de l’ordre social.

En el capitalisme turístic també s’han donat importants transformacions. Encara que les rearticulacions del capital no s’han acabat de definir arran de la crisi, sí que es pot dibuixar la seva trajectòria.

4_empresariatturístic_1

Piñero, Gabriel Escarrer, Carme Riu, Abel Matutes i el rei d’Espanya s’ho passen d’allò més bé.

A mitjans dels 2000, en plena Guerra Global i amb l’augment dels preus del petroli, es produí una autèntica “revolució” dins del món turístic europeu. L’entrada en vigor de l’euro, juntament amb l’escalada de les lògiques financeres, fructificaren en una dinàmica segons la qual el mercat turístic europeu quedà controlat en règim oligopolístic pels tour operadors TUI i Thomas Cook, ambdues alemanyes. Això va tenir importants repercussions en el context balear per diferents motius. En primer lloc, aquests operadors són els que controlen la major part de fluxos turístics a la UE. En segon lloc, els dos participaven directament en l’accionariat de cadenes balears, TUI a Grupotel i Riu, i Thomas Cook a Iberostar. En tercer lloc, empresaris balears entraren en el capital dels grans tour operadors, tot destacant el cas de Riu i Matutes a TUI.

Finalment, es constituïren aliances per engegar projectes turístic-immobiliaris entre els tour operadors i caixes d’estalvi, com per exemple el cas d’Inhova on s’ajuntaren Thomas Cook,  Sa Nostra, Caja Galicia i Ibercaja. De fet, les caixes d’estalvi espanyoles s’aliaren a moltes cadenes hoteleres per tal de participar de l’expansió turístic-immobiliària global. D’aquesta manera, trobàvem la CAM dins l’accionariat de Sol Meliá; o Sa Nostra dins del d’Excellence Group Luxury Resorts, entre d’altres.

En els anys de la festa immobiliària, les cadenes hoteleres balears guanyaren un fort protagonisme en la producció turística de les perifèries turístiques globals, mentre es desfeien de part dels actius (ja amortitzats) que tenien a les illes, el que en el seu “dialecte” es diu rotació d’actius. Així, les cadenes transnacionals comptaven amb 418 mil places turístiques fora de les Balears, mentre que a les illes tenien un total de 92 mil places.

Emperò això no ens ha de fer perdre de vista el fet que el conjunt de les cadenes hoteleres tenien 300 mil places de les 423 mil de les Balears. Així doncs, el lobby turístic de les cadenes ha comptat amb una força extraordinària per tal de definir les regles del joc a favor dels seus interessos. I això encara és més accentuat a escala local, on uns pocs hotelers són els autèntics senyors del litoral com són els casos de Jaume Bauzà (Protur) i Joan Llull (Hipotels) a Cala Millor; Miquel Ramis (Grupotel) a la Platja de Muro; Fluxà (Iberostar) a Alcúdia; Escarrer (Sol Meliá) a Magaluf; o Riu a la Platja de Palma.

En els anys de la festa immobiliària, les cadenes hoteleres balears guanyaren un fort protagonisme en la producció turística de les perifèries turístiques globals, mentre que es desfeien de part dels actius (ja amortitzats) que tenien a les Illes.

Mentre que els grans hotelers “recolonitzaven” les platges del Carib, a les illes varen aparèixer noves cadenes. Entre aquestes cal destacar les vinculades als capitals immobiliaris. Així, Vicenç Grande creà la cadena Drac Hotels que després desaparegué amb la fallida del grup, o la immobiliària Rústic que constituí UR Hotels. Aquesta darrera ha penetrat al centre de Palma amb la reconversió d’edificis en hotels, com l’hotel Palacio Avenidas o el Misión de San Miguel. De fet, en el centre urbà han començat a aparèixer hotels “pijos” que són una peça fonamental en el procés de gentrificació urbana.

Entre les cadenes hoteleres aparegudes als darrers anys s’ha de destacar el meteòric ascens del grup eivissenc Playa Sol, propietat de Fernando Ferré. Aquest ha anat adquirint establiments a Eivissa fins a convertir-se en la principal cadena de l’illa. A banda d’això, la seva agressiva política empresarial es va fonamentar en els abusos laborals i trampes fiscals. Després de diverses denúncies, el maig de 2010 la policia va detenir Ferré i, a partir de 2011, la gestió del grup passà a mans del “fons voltor” Hiperion Capital Management. Actualment, la fiscalia ha demanat 81 anys de presó per a Ferré en relació a 20 delictes fiscals.

En el moment de l’esclafit de la crisi hi va haver altres companyies que col·lapsaren com són els casos de Nueva Hotasa, la cadena de Ruíz Mateos, o Hotetur, propietat de Díaz Ferrán i Gonzalo Pascual, ambdues amb una forta presència a les Balears. Mentre que Ruíz Mateos repetí la mateixa estratègia de feia trenta anys, els propietaris del grup Marsans protagonitzaren un dels majors escàndols empresarials de l’Estat. Cal advertir que Spanair, amb seu a Palma, estava participada per Marsans i la seva desaparició es produí a les portes de la crisi, tot anunciant el que ocorreria al si del grup. El “fons voltor”Possibilitum Business SL es va fer amb Marsans i arran d’aquelles operacions, el gestor del fons, Ángel de Cabo, i Gerardo Díaz Ferrán, ex-president de la CEOE, ingressaren a la presó acusats de “buidar” el Grup Marsans que es trobava en suspensió de pagaments, a més de múltiples delictes fiscals.

Per altra banda, entre els grans hotelers també hi ha hagut notables canvis. Probablement un dels més importants és el relacionat amb la família Fluxà. El 2006 varen vendre la divisió de viatges als fons d’inversió Carlyle, Vista Capital i ICG per 847 milions d’euros, dels que la major part estaven apalancats, i es creà el gegant Orizonia. Aquest responia a unes noves lògiques caracteritzades per la plena penetració del capital financer. La seva evolució fou vertiginosa i en pocs anys es va expandir en diversos àmbits. Emperò, els seus peus eren de fang financer i en plena crisi la companyia protagonitzà una de les fallides més importants de Mallorca, amb un ERO que afectà unes quatre mil persones. Mentrestant, Iberostar continuà la senda expansiva per Amèrica Llatina, on també s’endinsà en el negoci immobiliari. A més, els Fluxà redirigiren una part important del seu capital en el negoci constructor, tot convertint-se en propietaris del 5% d’ACS. Aquí cal advertir la rellevància de les relacions econòmic-familiars ja que la filla del patriarca, Sabina Fluxà, es casà amb un dels hereus del clan March, Alfonso Fierro March. I, per suposat, els principals accionistes d’ACS són els March. ACS no només és una gran constructora (p.ex. Son Espases), sinó que amb les privatitzacions en curs es fan amb molts serveis que fins ara eren públics (p.ex. gestió de residus, serveis sanitaris, etc.).

Finalment, amb la crisi s’han produït altres moviments, dels quals la cadena Sol Meliá n’és un clar exemple. Aquesta cadena, l’única balear que cotitza en borsa, estava fortament endeutada en el moment de l’esclat de la crisi i les seves accions s’han desplomat des de llavors. Aleshores, la companyia inicià una política de venda d’actius per eixugar els deutes, com per exemple la venda de la marca Tryp a la nord-americana Wyndham. Emperò, no és que la cadena manegi menys hotels, sinó que fonamentalment s’ha desprès de la seva propietat, però els explota sota contractes de lloguer, gestió o franquícia.

En la situació de crisi, les administracions públiques han dut a terme el rescat corporatiu mitjançant crèdits oficials per a la rehabilitació, rescat de caixes associades a les cadenes, articulació de noves regles del joc fetes a mida dels interessos de les grans cadenes, etc. Així, Meliá International Hotels rebé el vistiplau per tal d’engegar una ampla reforma de la zona de Magaluf, que perd el seu nom pel de “Calvià Beach Resort”. Aquest megaprojecte és un clar rescat de l’empresa i una privatització de l’espai públic.

Un dels aspectes més destacables en aquest període que s’inaugura, és el de l’entrada de capitals estrangers vinculats a fons d’inversió

Aprofitant aquell mateix marc normatiu, s’han posat en marxa altres megaprojectes turístic-immobiliaris. A més, un dels aspectes més destacables en aquest període que s’inaugura, és el de l’entrada de capitals estrangers vinculats a fons d’inversió. Així, el complex Cap Vermell a Canyamel es construeix amb diners del fons sobirà qatarià, lligat a les plusvàlues petrolieres, mentre que Hyatt tan sols hi aporta la marca. Un altre cas és el de la compra de l’hotel Valparaíso per part del fons xinès GPRO.

En temps de crisi i turbulències globals, les Balears són en un espai segur pel capital i les alteracions de les regles del joc per obrir les comportes a les inversions turístic-immobiliàries apunten cap a un nou boom. Emperò, les taxes d’atur no davallaran del 20%, per la qual cosa el poder ha posat més mecanismes per assegurar l’ordre social.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *