Els negocis de la corrupció i de la indústria turístico-immobiliària.
Abans de l’esclat de la crisi la qüestió de la corrupció ja es convertí en alarma social. Arreu de l’estat se succeïren múltiples casos de corrupció protagonitzats per polítics, funcionaris i empresaris. Pels poderosos, el més dolorós no era la corrupció en si mateixa, sinó que la seva informació es difongués. L’omertà es trencà i la “imatge”, que és un dels principals actius del capital, quedà seriosament danyada. Les notícies sobre la corrupció s’amuntegava fins a esdevenir part del paisatge quotidià.
Caçadors caçats: Díaz Ferrán (Marsans), Jaume Matas (PP), J.C. Borbon (rei), Arturo Ferández (Bankia)
La geografia de la corrupció presentava una clara coincidència amb els espais protagonistes de la bombolla turístico-immobiliària i governats majoritàriament pel Partit Popular. El litoral mediterrani i els arxipèlags, és a dir les principals mines turístiques espanyoles, eren autèntiques “illes del tresor”. El 2011 a les Balears hi havia prop de 500 persones imputades, de les quals 40 eren càrrecs del Partit Popular. I Unió Mallorquina, amb la seva cúpula imputada, es va dissoldre just abans de les eleccions de maig de 2011. Les Illes Balears i el País Valencià han estat líders en la lliga de la corrupció espanyola.
La maquinària propagandística s’encarregà de llançar els següents missatges: la corrupció és un comportament desviat d’algunes persones, “pomes podrides”, que no respecten les normes; la cobdícia d’alguns, especialment polítics, els porta a confondre allò públic amb allò privat. S’aconseguia així plantejar-ho com a quelcom aïllat que correspon a actituds individuals. El sentit comú forjat amb la ideologia neoliberal situava el tema entorn a la inevitable mala gestió pública. I per això, la solució lògica seria la de reduir més l’estat. Un cop anunciat així el problema, es diluïa la vinculació entre la corrupció política i el món empresarial. I això, a les Balears significa capital turístico-immobiliari. El capital turístic, caracteritzat pel seu poder de seducció a través de la creació d’imatges-marca, ha evitat que es relacionàs turisme amb corrupció.
Malgrat els intents de preservar intacta la marca turística, els esdeveniments apunten cap a una estreta unió entre la indústria turística i la de la corrupció. L’esclat del Cas Andratx amb l’empresonament del batle Eugenio Hidalgo evidencià que la destrossa del litoral andritxol era possible gràcies a l’incompliment de la normativa i a l’aliança entre polítics, empresaris, banca i els inversors en segones residències. Aquest cas il·lustrà una qüestió central sobre la propagació de la corrupció. A l’estat, les polítiques neoliberals havien potenciat la financiarització i la desregularització urbanística, tot dotant de gran liquiditat i creant un clima pro-urbanístic. Emperò, a les Illes Balears, el conflicte social entorn a la qüestió territorial havia fet que no s’assolissin unes condicions tan favorables com, per exemple, les del País Valencià. Així que en plena bombolla s’havia d’aixecar qualsevol barrera per tal que el capital pogués dur a terme la seva “missió”, és a dir, reproduir-se i expandir-se. Quan els elements que generaven fricció al capital no s’havien eliminat per les bones, és a dir amb els instruments del sistema, s’eliminaven amb mètodes al seu marge. Així doncs, la corrupció político-empresarial apareix com a darrera opció. De totes maneres, quan la temperatura de la bombolla s’havia disparat, les corrupteles es dispararen ja que es tractava d’una cursa contrarellotge en la qual competien els territoris entre si amb el fi d’atreure inversions immobiliàries abans que la música acabàs.
Quins temps aquells! Iñaki Urdangarín i Sebastián Escarrer.
D’altres casos tenien també una clara vinculació amb el món turístic. Per una banda, dins la mateixa administració turística es destaparen els de: Turisme Jove, Inestur o Ibatur. I fins i tot dos exconsellers de turisme ingressaren a la presó: Francesc Buils i Miquel Nadal. Però el cas estrella és el Palma Arena, del qual es desprenen múltiples peces, entre elles el cas Nóos. Ambdós també estan justificats amb la coartada turística: la construcció del megaprojecte esportiu i la celebració de reunions per tal de potenciar el turisme esportiu. Jaume Matas, expresident de la CAIB i exministre, ja ha passat per la presó i Iñaki Urdangarín també hi podria passar.
Amb la crisi, a mesura que minvaven els fluxos financers, els casos de corrupció es refredaren. La urgència per tal de facilitar l’entrada de capitals, fins i tot saltant-se les seves lleis, ja no era prioritària. Emperò, això no significa que no hagin sorgit nous casos. Un dels que ha passat més desapercebut ha estat el relacionat amb TUI AG. La multinacional, participada per la cadena RIU, realitzà tota una sèrie delictes fiscals però a la multinacional no li interessà que s’aixecàs massa renou i acceptà pagar 50 milions i així cancel·lar el tema; i el seu assessor fiscal, Andrew Lloyd, evità la condemna de 20 mesos de presó amb el pagament d’una multa de 36.000 euros. Aquest ha estat un dels majors fraus fiscals de l’estat i ens il·lustra els mecanismes que empren les grans empreses per tal d’evitar les càrregues fiscals.
La crisi va fer trontollar moltes corporacions i féu emergir dinàmiques que en temps d’eufòria quedaven soterrades. Alguns empresaris que en temps del boom es presentaven com triomfadors van caure del seu pedestal. La família Ruíz Mateos, amb la cadena Nueva Hotasa, tornava a protagonitzar un escàndol financer amb denúncies de blanqueig de capitals i delicte fiscal. El president de la CEOE, Gerardo Díaz Ferrán, era copropietari de Grupo Marsans, que tenia entre d’altres la cadena Hotetur o part de Spanair, ambdues amb seu a Mallorca. Al començament de la crisi, Díaz Ferrán es dedicà a exigir les reformes laboral i fiscal. Al cap de poc, després que el fons voltor Posibilitum Business SL adquirís Grupo Marsans, ingressà a la presó acusat d’alçament de béns i blanqueig de capitals. A Eivissa, Fernando Ferré, que havia sortit del no res, es convertí en el principal hoteler de l’illa amb la cadena Playasol. El 2010 fou detingut acusat de diversos delictes: frau fiscal, blanqueig de capitals, falsedat documental, explotació laboral, tràfic il·legal de mà d’obra, etc. També en aquesta ocasió, el grup hoteler ha passat a les mans d’un fons voltor, l’Hiperion Capital Management.
Ja en plena crisi hem assistit a nous i espectaculars casos que podrien ser d’una sèrie policíaca. A les dues principals mines turístiques, Magaluf i Platja de Palma, han esclatat dos casos en els quals estan implicats empresaris turístics i policia. A la capital del mamading, el cap de la policia local i d’altres agents ingressaven a la presó acusats de pertànyer a una trama d’extorsió per beneficiar determinats empresaris de la zona. I, a la Platja de Palma, la policia local també col·laborava amb empresaris turístics, tot afavorint certs locals d’oci nocturn i prostitució. El febrer de 2015, l’empresari Miquel Pascual Bibiloni fou detingut en relació a aquesta operació. Miquel Pascual Bibiloni i Onofre Pascual Vaquer passaren en pocs anys de tenir locals al carrer del Jamón a construir un imperi turístic amb el parc de la cervesa Bierkönig, la discoteca Oberbayern, el Pabisa Beach Club, el puticlub Table Dance i la cadena Pabisa. Com tants empresaris, Pascual Bibiloni es caracteritzà per la proximitat i col·laboració amb el Partit Popular.
Finalment, cal destacar que amb l’excusa de la crisi, els governs han aplicat tota una sèrie de mesures de xoc per tal d’activar les autopistes del capital. Aquestes es poden sintetitzar en dos grans eixos: retallades socials i desregulació per activar la inversió. Davant la manca de liquiditat i d’opcions viables, la inversió no s’ha activat, però quan es doni la possibilitat es trobarà en una situació en la que ja no caldrà incorporar les despeses de la corrupció. El que abans aconseguien amb la corrupció ara ho tendran gratis. No obstant això, quan la temperatura del capital augmenta, la inversió requereix velocitat, no sigui cosa que es torni a desfermar una crisi. No serà que més que de pomes podrides estam parlant de lògiques sistèmiques?
