Lluites en defensa del territori: la crítica antidesenvolupista o antiindustrial

Breu introducció a la crítica contra la ideologia del desenvolupament i del progrés.

Xavi Castelló

Les lluites en defensa del territori han estat sempre presents en la societat mallorquina. La insularitat dóna un sentiment de vinculació i pertinença al territori que no existeix en el continent, però tot i així, els atacs al territori s’intensifiquen i les batalles es perden una darrera l’altra. El desenvolupament capitalista arrasa cada any un poc més del territori mallorquí per posar-lo al servei dels grans circuits d’acumulació de capital. En particular, per introduir-lo dins el circuit turístic, que vertebra la pràctica totalitat de la economia mallorquina.

Tot i els llargs anys de lluites ecologistes des dels anys 70s, el discurs i les pràctiques en defensa del territori, lluny de radicalitzar-se i tornar-se efectives, han anat convergint cap a una institucionalització que els ha llevat força real de transformació social. Tal i com ha succeït a tota Europa, els moviments potents dels 70s han anat donat lloc a partits verds inofensius i grans associacions proteccionistes que fan una lluita ciutadanista, sectorial i des de canals essencialment institucionals, que no posen en qüestió el desenvolupisme; ni tan sols el capitalisme. Des d’aquí, poc poden canviar el rumb de la massacre territorial, més enllà de petites frenades puntuals al ritme urbanitzador o al desenvolupament d’infraestructures. S’han anat convertint, poc a poc, en cogestors del desastre. Tot i així, se’ls hi ha de reconèixer la capacitat de generar conflictes que interessen i mobilitzen transversalment a tota la societat, cosa de la qual podem presumir poc des dels cercles anarquistes, o des dels sectors anticapitalistes. Les lluites en defensa del territori, d’interès general, són un espai on hauríem d’aconseguir incidir, amb discursos i pràctiques realment combatives.

És estrany sentir xerrar a Mallorca, ni entre els moviments socials anarquistes, d’una crítica antiindustrial o antidesenvolupista [1], potser el pensament contemporani en defensa del territori amb una perspectiva més integral. És per això que en aquest article, em proposo donar unes breus pinzellades sobre antidesenvolupisme, esperant que pugui servir com una primera lectura a qui vulgui profunditzar en un pensament complex que vol ser llegit amb calma i dedicació. Pensament que crec que és útil per a realitzar una crítica al desenvolupisme, la ideologia del desenvolupament i del progrés, i en concret al turisme, la cara més crua que mostra aquest a Mallorca [2].

Primer de tot, aclarir que aquí per territori, tal i com s’entén des d’una perspectiva antidesenvolupista, entenem no només la terra, el sòl o el paisatge; sinó la seva història, la seva cultura, la seva gent, les seves estructures socials. Aquest és el punt de partida de qualsevol possibilitat autèntica de fer una lluita radical en defensa del territori. La crítica antidesenvolupista considera que les lluites en defensa del territori des d’aquest punt de vista, poden esdevenir espais de construcció d’un ambient socialment crític i contra el sistema de dominació, és a dir: contra el binomi format per estat-capital.

Des d’una perspectiva antidesenvolupista, entenem per territori no només la terra, el sòl o el paisatge; sinó la seva història, la seva cultura, la seva gent, les seves estructures socials

Essencialment, el pensament antiindustrial parteix de l’anàlisi següent: com explica Miquel Amorós [3], la societat desenvolupista produeix individus aïllats i neurotitzats; vides dependents del treball assalariat, administrades per la burocràcia, regulades pel consum i enregistrades per diferents dispositius tecnològics. A la vegada, la societat desenvolupista condiciona de manera totalitària el territori, forçant-lo a orbitar al voltant de les conurbacions i condemnant-lo a ser fagocitat per elles, duent el territori, en el sentit ampli que mencionava més amunt, a la seva destrucció: ambiental, social, cultural i política. En aquest context, podríem dir que l’èxit més gran de la societat industrial ha estat acabar amb les comunitats i individualitzar allò social fins a un nivell d’atomització malaltissa. Amb la hiperespecialització del treball, la mercantilització i la tecnificació s’ha pogut acabar amb les estructures socials més igualitàries del món preindustrial, el suport mutu entre veïnats, els coneixements i els sabers tradicionals. I sobretot, s’ha aconseguit que l’individu industrial, desarrelat, perdi tota vinculació amb el territori i per tant l’interès en preservar-lo. L’individu contemporani és l’individu menys autònom (“més inútil”) que ha conegut la humanitat en termes de capacitats per dur una vida integral, o de vinculació al seu medi natural. En conseqüència, està poc disposat a la seva emancipació.

La crítica antidesenvolupista, també parteix de la constatació que avancem cap a una triple crisi [4]: (i) energètica, on el zenit de la producció de petroli, reconeguda ja per l’Agència Internacional de l’Energia [5], ens situa en una nova època de recursos fòssils escassos i a preus desorbitats, un escenari incapaç de sostenir el creixement econòmic que necessita el capitalisme global contemporani; (ii) ecològica, canvi climàtic, disminució de la biodiversitat; i finalment (iii) social i política, en el sentit de crisi de legitimitat de la democràcia representativa i de l’Estat liberal que ha protagonitzat el cicle desenvolupista del qual estem sortint. Aquesta triple crisi global, de la qual només estem veient els seu començament, farà moure les correlacions de forces sorgides del pacte social encarnat en les societats del benestar, radicalitzant políticament la societat. El conflicte social està assegurat. De fet, ja l’estem vivint. Conforme el desastre avanci a més, les grans ciutats entraran en crisi i el camp inevitablement es repoblarà.

Màquines calcinades després d'una acció directa contra l'empresa Hellas Gold, en la seva explotació minera d'or a cel obert. Halkidiki (Grècia, febrer 2013).

Màquines calcinades després d’una acció directa contra l’empresa Hellas Gold, en la seva explotació minera d’or a cel obert. Halkidiki (Grècia, febrer 2013).

La tesi principal del pensament antidesenvolupista és que cap dels problemes de destrucció del territori podran solucionar-se en el marc de l’Estat-Capital, ni dels seus agents socials i institucions (inclosos partits i sindicats). És necessari un canvi radical i global, i l’antidesenvolupisme vol col·laborar a donar les bases teòriques per a un canvi d’arrel en les lluites en defensa del territori, on l’acció directa i el sabotatge siguin considerades de nou legítimes eines d’autodefensa davant els atacs depredadors contra el territori. És a dir, en defensa d’un territori que també som nosaltres: les nostres vides, la nostra terra, les nostres relacions socials, la nostra cultura, la nostra història. L’organització de les lluites s’hauria d’articular mitjançant assemblees autònomes i descentralitzades, amb la interacció amb alternatives i projectes de ruralitat anticapitalista. Alguns d’ells bé podrien esdevenir paulatinament centres socials rurals i espais d’autoaprenentage, on poder recuperar relacions socials més horitzontals i comunitàries, així com sabers perduts.

L’organització de les lluites s’hauria d’articular mitjançant assemblees autònomes i descentralitzades, amb la interacció amb alternatives i projectes de ruralitat anticapitalista

Cap a on avançarà la transformació social de les societats tecnificades actuals, si cap a un escenari més autoritari o cap a una societat més descentralitzada i harmònica amb el territori, dependrà de lo hàbils que siguem en construir una interacció política fructífera entre les comunitats alternatives rurals (bàsicament, encara per construir) i les resistències urbanes, dins aquest context de crisi permanent del capitalisme en que estem immerses. Recuperant de nou a Miquel Amorós, “haurem d’esperar al subjecte col·lectiu engendrat per la devastació” i pels cicles de lluites que vindran. Però tot sembla indicar que en les lluites en defensa del territori, es on aviat ens jugarem les batalles decisives.

Notes:
[1] En aquest article optarem per traduir com “antidesenvolupista” el concepte “antidesarrollista”.
[2] Poden trobar-se molts articles sobre antidesenvolupisme a les revistes Raíces, Cul de Sac i Argelaga. En concret, per a a qui vulgui profunditzar en la part més teòrica i conceptual de la crítica antiindustrial, així com en el seu desenvolupament històric, recomano l’article de Javier Rodríguez Hidalgo La crítica antiindustrial y su futuro (Ekintza Zuzena nº33, 2006). Els fonaments d’aquesta crítica segons l’autor serien: (i) un rebuig rotund de la idea de progrès, (ii) un judici crític respecte a què ha suposat la modernitat, (iii) qüestionament absolut de les possibilitats alliberadores de la tecnologia, (iv), crítica a la idea de neutralitat de la tècnica, (v) constatació que un desastre ecològic i humà ja està en marxa.
[3] Miquel Amorós, Urbi et Orbi. Principios de antidesarrollismo, Raíces nº1 (2010).
[4] Florent Marcellesi, ¿Más allá del Estado?, Ecología Política nº45 (2013).
[5] Antonio Turiel : blog molt complet sobre el zenit del petroli: http://crashoil.blogspot.com.es

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *