Què podem aprendre de l’experiència del turisme comunitari d’Amèrica Llatina?
En els debats sobre possibles alternatives al model turístic dominant, que és fonamentalment generador de processos de despossessió, explotació laboral i destrucció de l’entorn comú, són freqüents les referències al turisme comunitari com a exemple possible d’alguna cosa diferent. Això ha fet que aquest model de gestió turística, que s’ha dut a terme bàsicament en àrees rurals de països empobrits d’Amèrica Llatina, Àsia o Àfrica, sigui sotmès a un intens escrutini sobre la seva viabilitat o sobre què pot aportar realment en un procés d’emancipació social.
Turisme comunitari: una aposta pel control col·lectiu
Iniciativa “Bosque de Cinquera, a El Salvador”. Foto: Fundació PRISMA.
El turisme comunitari és bàsicament un model de gestió de l’activitat turística en el qual la població local d’un determinat territori rural (especialment pobles indígenes i famílies camperoles) i a través de diferents estructures organitzatives de caràcter col·lectiu, segons siguin les característiques de cada lloc, exerceix un paper preponderant en el control del seu disseny, execució, gestió i distribució de beneficis. El turisme comunitari a la majoria d’iniciatives que han funcionat a Amèrica Llatina, que és el que prenc com a referència, no ha actuat com a substitut de les activitats agropecuàries tradicionals (agricultura, ramaderia, pesca, artesania, usos forestals, entre d’altres), sinó com una forma de diversificar i complementar les economies camperoles.
Els seus orígens són múltiples, però destaca la voluntat de trobar alternatives davant la crisi rural a la que havien abocat a molts territoris una dinàmica de globalització dominada pels grans capitals i per les polítiques neoliberals que havien actuat contra el sector camperol. També apareix com una reacció d’algunes poblacions davant l’explotació turística forana que els convertia en simple decorat d’una activitat controlada per altres.
El mercat del turisme comunitari s’ha organitzat al voltant de dos grans grups: sectors de classe mitjana d’àmbit internacional, bàsicament d’Europa i d’Amèrica del Nord, i població del propi país de classe mitjana i mitjana-baixa que troba en aquestes iniciatives una oferta d’oci popular. Entremig d’aquests dos grups destaquen també els nacionals que viuen a l’estranger i tornen periòdicament al seu país per vacances. Per a la comercialització en els mercats pròxims, les iniciatives comunitàries han actuat bàsicament pel seu compte o per mitjà d’associacions locals que han ajudat a donar-los a conèixer. En canvi, per entrar en el mercat internacional han necessitat, en gran mesura (però no única), el paper de tour-operadores que ho facilitessin. En alguns casos, s’han creat tour-operadores comunitàries i, en d’altres, les iniciatives comunitàries han establert aliances amb empreses privades compromeses amb aquest model.
Les formes en les que s’organitza el turisme comunitari i els seus resultats són diversos, però el seu comú denominador és aquesta voluntat de les comunitats rurals de tenir un major control sobre una activitat turística que repercuteixi en una millora de les seves condicions de vida i de conservació del seu entorn.
Un model demandat pel mercat
Un dels principals atractius d’aquesta modalitat turística ha estat la possibilitat de conèixer àrees rurals, allunyades dels grans circuits turístics més massificats, de la mà de la gent que viu en aquells territoris. Gràcies a l’evolució del mercat turístic internacional aquesta és una opció que connecta cada cop més amb els interessos d’un segment creixent del mercat. El model turístic tradicional de caire fordista, que podríem exemplificar amb el típic ressort de tot inclòs, no desapareix en aquest context, però actualment hi ha una demanda en ascens per a propostes turístiques més singulars, personalitzades i que permetin viure experiències considerades com a més “autèntiques”. Hi ha una progressiva segmentació de l’oferta turística que s’allunya de l’estandardització de les darreres dècades.
Aquesta evolució ha fet que l’oferta comunitària pogués formar part de les noves tendències turístiques internacionals. Aquest fet ha facilitat que moltes comunitats veiessin com s’incrementaven les seves possibilitats de negoci i, al mateix, temps incrementar els ingressos de les seves iniciatives. Simultàniament, però, les grans operadores turístiques mostren un creixent interès per aquesta modalitat de desenvolupament turístic. Això suposa una nova font de reptes i riscos i de qüestionament de com s’organitza l’activitat turística per poder fer front a les seves particulars demandes
El turisme comunitari es pot veure sotmès a una nova dinàmica en la qual altres agents externs a les comunitats intentin dominar el negoci turístic
Així, el turisme comunitari es pot veure sotmès a una nova dinàmica en la qual altres agents externs a les comunitats intentin dominar el negoci turístic. D’aquesta manera s’entra en un nou espai en disputa per control de com funciona aquesta activitat
El sentit de la disputa
Iniciativa “Bosque de Cinquera, a El Salvador”. Foto: Fundació PRISMA.
Iniciativa ASOPROLA, Costa Rica. Foto: Ernest Cañada.
L’evolució que està tenint el turisme comunitari posa en evidència les dificultats d’establir models alternatius als quals puguem atribuir virtuts emancipatòries definitives. Ens mostra, en realitat, que la disputa pel control de l’activitat turística és permanent. Però pensat des de la vella Europa, l’experiència del turisme comunitari ens dóna la pista d’un camí molt més interessant per pensar les alternatives al model turístic dominant: la voluntat de control col·lectiu sobre una determinada activitat econòmica en constant disputa sobre com s’ha d’organitzar.
I penso que aquí rau una via més fecunda per pensar en termes alternatius. Més que atribuir-li “maldats” inherents a l’activitat en ella mateixa, m’interessa més pensar en les correlacions de forces que permeten organitzar aquesta activitat d’una o altra manera. L’alternativa està en la disputa, en la voluntat democràtica d’organitzar les activitats econòmiques en un determinat territori al servei de les necessitats de la majoria de la població i no dels interessos d’uns pocs.
Els termes en els quals es plategen aquestes disputes són múltiples i actuen a diferents escales. S’inicien en les formes més bàsiques sobre com està organitzat el model dominant. Des de les condicions laborals, contractuals i de retribució dels treballadors i treballadores del sector fins a quins sectors es beneficien o quins són els impactes territorials, econòmics, socials o culturals que genera en un determinat indret aquesta activitat turística. Les disputes que es produeixen a cadascun d’aquests àmbits determina la configuració del model turístic. Per suposat també quins són els actors que controlen estratègicament el negoci.
Un dels aspectes clau en la discussió de les alternatives, i per tant de la política pública en turisme, és el pes que ha de tenir aquesta activitat en un territori determinat. Segons el context i el pes adquirit repensar les alternatives al turisme pot implicar un decreixement turístic i una aposta per la diversificació econòmica més que continuar activant el turisme encara que sigui sota altres formes o en mans d’altres sectors als tradicionals.
El turisme comunitari ens ajuda a repensar els termes del debat sobre concebre les alternatives al turisme. Ens aporta sobretot aquesta voluntat de construir un turisme al servei dels interessos d’altres sectors. Però el seu exemple ens ajuda també a entendre com aquest procés és sempre permanent, sotmès a constants disputes. Per repensar el turisme ens aniria millor discutir menys en termes o bondats inherents a determinats sectors d’activitat i més en les correlacions de forces que ajuden que aquests es configurin d’una o altra manera.
