Apòsits incapaços d’aturar l’hemorràgia.
Ens trobam ben aprop de l’equador de la primera legislatura d’un govern suposadament d’esquerres a les Illes, un tripartit conformat per MÉS, PSOE i PODEM. El resultat de les eleccions de 2015 varen tenir, per a molts, una lectura d’oportunitat històrica per capgirar la realitat fosca del capitalisme del saqueig impulsat pel darrer Govern Bauzá, que tenia com a estratègia el turisme com a centre del vòrtex econòmic que ha engolit drets laborals i socials i recursos naturals, és a dir, territori i persones.
Presentació de la campanya «Benvingut turisme sostenible». Jesús Alonso (PIMEB), Carmen Planas (CAEB), Biel Barceló, Ginés Díez (CCOO) i Pere Muñoz (ATIB).
L’estratègia del Govern Bauzá va consistir a desregular tot el marc normatiu que hi havia per fer possible, via llei, la intensificació dels beneficis econòmics privats dels grans inversors: es varen desmantellar les normes bàsiques de protecció territorial amb l’objectiu de posar el territori (i amb aquest, les persones que hi vivim) a mercè dels interessos econòmics dels poderosos sectors propers al govern conservador: hotelers, promotors immobiliaris i grans propietaris del sòl, varen veure com se’ls redactaven lleis a mida per poder aconseguir i maximitzar les seves expectatives de lucre incessant. La Llei turística de Carlos Delgado i les lleis del sòl i agrària de Gabriel Company foren les tres potes principals d’aquesta desregulació normativa que pretenia apropiar-se de les competències urbanístiques des de polítiques sectorials, per garantir que les mesures de conservació del territori no posarien traves als nous projectes urbanístics vinculats a l’explotació turística, amb el camp, i.e. el sòl rústic (protegit o comú) com a principal objectiu per als nous desenvolupaments i les noves activitats turístiques.
Sabíem cert, idò, que el canvi polític d’un govern d’esquerres a les principals institucions de les Illes havia de comportar una acció legislativa immediata i contundent per aturar la devastació que la desregulació, maquinada i executada amb eficàcia per José Ramón Bauzá, podia implicar per al territori. Però la primera mesura ja va arribar tard i de manera tova. El mes de gener de 2016, en un Consell de Govern extraordinari, el Govern posava en stand-by els articles més controvertits de les lleis del trio Bauzá-Delgado-Company en forma de decret llei de mesures urgents. Un decret, però, que no va eliminar directament les disposicions més dures, sinó que les va suspendre a l’espera de revisions en profunditat de les esmentades lleis que havíem de tenir aprovades al final de 2017. Una suspensió, per tant, amb una data de caducitat, la qual ara mateix no acabam de tenir totes les garanties que no se’ns aixequi de nou.
Tenim en tramitació una nova Llei del sòl, ara se li diu Llei urbanística de les Illes Balears, una nova Llei agrària i una modificació de la Llei turística que res té a veure amb una revisió en profunditat de la regulació de la matèria per excel·lència en aquestes illes, sinó que, per mandat parlamentari, s’ha dedicat a intentar regular el nou fenomen turístic que ha desbordat les institucions amb efectes directes greus sobre les classes més vulnerables i els no-propietaris: el boom del lloguer turístic d’habitatges, i més concretament dels habitatges plurifamiliars. Un proposta de Llei, però, que no pretén limitar, sinó més aviat donar cabuda a les demandes dels nous grups de pressió vinculats al lloguer turístic de pisos.
Pintada al centre de Palma.
Aquest fenomen extraordinari, per la seva capil·laritat, per la seva ultraràpida expansió, per la capacitat que té de ser defensada amb arguments suposadament progressistes –prosperitat compartida, lluita de classe contra el gran sector hoteler, etc.– és probablement un dels fenòmens més perversos de les noves dinàmiques del capital que provoquen una nova bombolla especulativa amb la mercantilització turística de l’habitatge, amb conseqüències greus sobre un dels drets bàsics fonamentals, el dret d’accés a l’habitatge. Per altra banda, és un indicador, i també un inductor important, de la turistització absoluta del nostre territori i de les nostres vides, en unes illes que viuen una pressió turística sense precedents i amb un govern incapaç i sense voluntat real de fer un placatge al monstre, atacar el mantra del «vivim del turisme» i cercar alternatives més enllà del turisme. En comptes d’això, ens trobam amb un govern que presenta, al costat de sindicats majoritaris i la patronal, una campanya de «Benvingut turisme sostenible» en un estiu inèdit –el de l’any passat i que es repetirà enguany– pel que fa a la saturació d’espais i infraestructures, en què l’activitat il·legal de lloguer turístic de pisos envaeix la Ciutat, indueix a la conflictivitat social i genera una problemàtica greu d’accés a l’habitatge; un estiu en què companyies de lloguer de cotxes desembarcaren 90.000 vehicles a les nostres carreteres, moltes sense ni tributar aquí, un estiu en el qual magnats ocuparen amb els seus para-sols i gandules de luxe el parc nacional Cabrera, en què els fondejos irregulars arrasaren massivament les nostres praderies de posidònia… En definitiva, una temporada en la qual, encara a l’octubre, hi va arribar a haver 7 creuers simultàniament al Port de Palma (desestacionalització, en diuen, o «Better in winter», la darrera campanya de promoció turística que el Govern ha presentat a les fires turístiques de Madrid i Berlín).
Davant un panorama en el qual les inèrcies dels poders econòmics ens atropellen, les polítiques impulsades des de les suposades esquerres no són més que apòsits, mentre les causes de fons de les desigualtats i la degradació del territori i de les condicions de vida de les persones que vivim en aquestes illes no es veuen en absolut alterades. En la qüestió turística com a motor econòmic, l’exemple no pot ser més evident.
La clau està en establir límits reals que contenguin l’hemorràgia generada pel monocultiu turístic intensiu, mentre es reverteix el model i s’enfoca envers la recuperació dels diferents àmbits de les sobiranies. Però per a això cal convicció i una determinació que el Govern actual ha demostrat no tenir alhora de reenfocar la realitat del nostre model econòmic. Cal desturistitzar la nostra economia, i això vol dir enfocar-la, no a generar nous productes turístics a partir de la política agrària o la política cultural, o la política de gestió d’espais naturals, sinó a fer política per a recuperar l’agricultura, la cultura i el nostre territori per a la nostra pròpia supervivència. L’error és pensar que aquesta supervivència només depèn de ser capaços de generar més pols d’atracció per a més turistes diversificant l’oferta i oferint turisme rural, turisme cultural o turisme de natura. Cal reenfocar l’objectiu fonamental de les polítiques sectorials que han d’esdevenir les bases econòmiques de la nostra societat perquè, en el cas que els turistes deixin de venir, aquesta terra pugui subsistir per ella mateixa i amb dignitat. El turisme hauria de ser el complement d’una estratègia econòmica que tengués per objectiu la sobirania i la independència (no només en termes nacionals, que també) sinó en termes energètics, d’abastament de recursos, d’alimentació i de creació de llocs de feina estables i de qualitat.
