Amb una històrica quota de poder, les forces del canvi no canvien res.
Gabriel Barceló i el batlle de Palma contents del turisme de qualitat que Melià gestionarà en el polèmic Palau de Congressos.
La irrupció del turisme de masses a les Illes Balears es forjà i es consolidà durant la dictadura franquista. Una vegada feta la Transacció a la democràcia, el poder de la indústria turística era un fet, així com la progressiva dependència d’aquest sector que adoptava tot el sistema productiu. Les classes dirigents, vinculades a partir de llavors a Alianza Popular i al posterior Partit Popular, tenien clar el seu model: la intensificació de l’explotació turística. En canvi, des dels seus antagonistes polítics, els partits més escorats a l’esquerra (PSM, Els Verds i Esquerra Unida1), sempre han titubejat molt respecte a la problemàtica generada per l’expansió turística. D’una banda, sempre han criticat els processos urbanístics i especulatius relacionats amb el turisme, així com les grans infraestructures; de l’altra, a la pràctica, contradient el seu discurs de contenció del creixement, han aprovat més urbanització, com el polèmic hospital de Son Espases i fins i tot més autopistes (per exemple el desdoblament de la carretera Palma-Manacor o ara l’autopista Llucmajor-Campos). Davant d’aquesta constatació i posterior decepció dels votants, per la impossibilitat de contenir la pressió urbanística i turística que sofreixen les Illes des de les institucions, sempre s’havia al·legat l’espasa de Dàmocles que suposava Unió Mallorquina pels Pactes de Progrés dels anys 1999-2003 i 2006-2011. Ara, el resultat de les eleccions del 2015 per primera vegada ha configurat un pacte sense UM, on el PSOE encara té la quota més gran de poder, però on l’autodenominada esquerra sobiranista i ecologista (MÉS) hi té una gran representació (presidència del Consell de Mallorca, conselleries de Turisme i Medi Ambient en el Govern Balear) i on la nova esquerra (Podem), també gaudeix d’una presència clau alhora de configurar els pactes legislatius. Així les coses, i en vista de l’amenaça del constant i alarmant augment de la pressió turística, els sectors ecologistes, i fins i tot anticapitalistes, esperaven un gir radical als plans expansius de les polítiques del PP. Però la realitat no pot ser més decebedora pels qui encara creuen en els canvis profunds des de les institucions.
Des d’una òptica llibertària i antiprogressista, i també des de la racionalitat dels fets constatats, aquesta nova decepció de les forces del canvi era més o manco previsible.
Per començar, no hem d’oblidar que la renovada esquerra sobiranista i ecologista no està tan renovada com varen vendre abans de les eleccions. La irrupció del 15M els va suposar un toc d’atenció, així que també apostaren per introduir dins el seu discurs i les seves pràctiques internes part del lèxic i modus operandi dels Indignats de maig del 2011, això sí, sense canviar els seus quadres històrics i les seves estratègies. Així, només amb un canvi d’imatge del sector que en realitat representa a les classes mitjanes natives (des de fa estona acomodades i aburgesades), la pràctica de confrontar de veritat les lògiques del poder ha tornat a ser la mateixa que abans. Un suposat voler i no poder. El fet més evident de la fal·làcia o ingenuïtat supina de la política de MÉS és el fet d’apostar per un turisme sostenible en unes illes que fa dècades que varen defugir d’aquest concepte tan enganyós. I tot sense voler posar cap trava a l’allau d’aquests darrers anys2. Al contrari, han estat (amb excepcions) un dels abanderats en la defensa del lloguer turístic, un fenomen que ha estat una de les principals causes de l’actual boom turístic i immobiliari.
L’altra força del canvi, l’autodenominada veu del carrer en les institucions, Podem, tota una fita històrica en el panorama polític balear, ha confirmat la ingenuïtat que impregnava el moviment 15M de voler reformular tot un Sistema des de les seves mateixes entranyes i en temps rècord. En el seu programa també parlen de turisme sostenible, però com en el de MÉS, sense concretar què és això de sostenible, sobretot quan no aposten per decréixer i a la vegada volen expandir la temporada desestacionalitzant, ampliant l’oferta i apostant per altres tipus de turisme sense disminuir aquell de sol i platja, afegint aigua damunt el banyat. Així mateix, ambdues formacions, quan en el 2015 la problemàtica del lloguer vacacional ja mostrava els queixals, per res l’esmentaren en el programa electoral. Tota una greu falta de previsió.
El programa d’aquests partits està farcit d’intencions i conceptes tradicionals de la gramàtica radical i emancipadora, com justícia social, democràcia real, sobirania energètica, decreixement, etc. que van totalment en contra de la direcció del sistema capitalista, no només balear sinó mundial, cosa que les elits que controlen el Sistema mai acceptaran, ni a les bones ni a les males.
Miquel Ensenyat i la plana major de la patronal dels apartaments turístics.
Per ser pragmàtics i actuar a curt termini, sembla molt legítima la lluita institucional per intentar contrarestar l’expansió neoliberal. La lluita al carrer, si no hi ha la suficient força, formació, trajectòria i rebel·lia, ha demostrat aquests anys passats les seves grans mancances. Però, una vegada feta l’aposta per entrar a les institucions s’ha de ser ben conscient també dels límits i seriosos entrebancs d’aquesta via. Per començar, s’hauria de fer un exercici de sinceritat i sentenciar que des de les institucions només es poden posar traves a la inèrcia del capital (cosa que aquí ni tan sols s’està fent) i que sense valentia i una gran força al carrer i de votants que legitimi els salts endavant (per no dependre de pactes amb formacions sistèmiques), difícilment s’aconseguiran fites importants. Tot això, a més, hauria d’anar acompanyat d’una gran preparació intel·lectual i jurídica per tenir poder de convicció i la suficient confiança per afrontar la deslleialtat institucional a les classes poderoses i a les altes institucions de l’Estat, com també per suportar la pressió mediàtica i el més que segur boicot del capitalisme internacional, el qual s’hauria de combatre amb els llaços de solidaritat internacional prèviament establerts. La història demostra que el poder no ha cedit mai per persuasió. En aquest sentit, el cas recent de Grècia hauria de ser alliçonador. Però el gran problema, en el meu parer, és que l’esquerra d’aquí ni és anticapitalista i ni tan sols reformista. Per tant, pels qui realment volem confrontar el capitalisme i afrontar amb preparació el col·lapse energètic que anuncien reconeguts investigadors, millor deixar de banda el teatre de les institucions i sumar esforços a la barricada del carrer i dels moviments rupturistes. Un camí sinuós, de llarg recorregut, en constant aprenentatge i on millor no repetir els lamentables errors del passat.
Si el capitalisme avança mitjançant el que el geògraf David Harvey anomena «acumulació per despossessió», la resposta ha de ser l’expropiació, la col·lectivització i la socialització. Si el capitalisme es basa en el creixement, en el materialisme físic i espiritual, transitem cap al decreixement i cap a l’ascetisme material. Si el capitalisme fomenta la deshumanització i la pobresa intel·lectual, la saviesa i les humanitats han de ser els nostres fonaments. Si el capital i l’Estat representen el centralisme i la jerarquia, idò el federalisme i la democràcia directa han de ser l’alternativa. I si l’ambició dels doblers fomenta la competitivitat, la solidaritat i la fraternitat han de ser les nostres guies.
1 El PSOE no l’inclourem per ser l’alternança moderada del model bipartidista que va consolidar la Transacció, que de manera sobrada, i des de fa estona, ho ha aconseguit amb tots els honors.
2 L’actual ecotaxa ja ha estat clarament desmuntada per investigadors de prestigi com Ivan Murray.
