Fa uns anys, el debat sobre el canvi del model turístic de sol i platja de perfil baix i mitjà, preponderant a les illes, estava a l’ordre del dia. Els efectes monopolístics de la modalitat hotelera del tot inclòs estaven en el seu punt àlgid i, gairebé tothom, tant a dreta com a esquerra, deia que l’explotació turística necessitava un canvi cap a un model de qualitat. Un canvi cap a un turisme de més poder adquisitiu que sortís dels resorts tot inclòs per així conèixer de veritat l’illa, que gastàs més en l’oferta complementària, que s’endinsàs fins i tot als llocs més recòndits i autèntics de Mallorca i que abastàs tot l’any.
Ara, superada la gran crisi, reformades en part les grans zones hoteleres per tal de pujar de categoria els hotels, estesa per tota l’illa la modalitat del lloguer vacacional (que els seus defensors afirmen que redistribueix millor els beneficis del turisme) i en constant creixement del turisme de luxe, ja començam a entendre què és això del turisme de qualitat: la turistització total de l’illa, l’augment de les desigualtats socials, el brutal creixement de la pressió humana damunt el territori, l’agreujament de les dificultats per accedir a un habitatge, la pèrdua de qualitat de vida i un extens etcètera.
També, arribats a l’equador de la legislatura del Govern del canvi, podem veure clarament que aquí l’esquerra parlamentària ni és ecologista i ni tant sols socialdemòcrata. Ha tolerat i fomentat el capitalisme més lliberal que representa el lloguer vacacional; ha inaugurat un Palau de Congressos que ha saquejat les arques públiques i que per res beneficiarà els habitants de Palma sinó que, per contra, serà la punta de llança d’una nova reconversió urbana de «qualitat»; ha seguit gastant molts doblers públics en la promoció turística, fins i tot del turisme de camps de golf; construirà una nova autopista, la de Llucmajor a Campos, que fomentarà l’ús del vehicle privat i representarà una via ràpida d’inversió pel capital especulatiu en una zona amb gran potencial; i, ni molt manco, no ha contingut l’allau turística d’aquests darrers anys.
Som davant d’un escenari de molta gravetat, ja que el model que han agafat les illes és el de la insostenibilitat, el de les desigualtats socials i el de la dependència absoluta de l’exterior en un món cada vegada més globalitzat i inestable. Així les coses, no es pot descartar un col·lapse en un futur no molt llunyà. Per tant, els que encara creim en l’edificació d’una societat justa i veritablement sostenible no ens podem adormir ni perdre el temps. Cada vegada està més clara la impossibilitat de reformar el capitalisme. Anem, doncs, a construir els fonaments del postcapitalisme.
