Les desigualtats que genera la turistització.
«… el dogma tan socorregut que afirma que l’enriquiment dels rics acaba revertint a la societat no és més que una mescla de mentida intencionada i de forçada ceguesa moral»
Zygmunt Bauman1
Des que vaig llegir L’últim tren a la zona verda de Paul Theroux (2015), he emprat en diverses ocasions les següents paraules: «Una de les característiques del turisme al llarg dels segles, des de l’època del Grand Tour2, és que a no gran distància dels hotels de cinc estrelles hi ha fam i misèria». Ho he fet per reflexionar sobre les desigualtats que provoca la turistització de les societats, i, alhora, desmentir el mantra sobre una espècie de miraculós repartiment, més o menys just, de la riquesa generada pel negoci del turisme. Val a dir que el desenvolupament del negoci turístic des dels seus orígens, tant en l’àmbit internacional com en el local, s’ha produït sobre unes bases d’iniquitat i desigualtat social. Per què? Entre altres raons, perquè, almenys des de la Segona Guerra Mundial, els poders polítics i empresarials, en una estretíssima, i, a vegades, inconfessable relació, van impulsar una mena d’avançada a allò que ara coneixem com economia [turística] de les desigualtats3.
En aquesta dinàmica d’expansió turística, res va ser casual, ni fruit de la genialitat emprenedora de l’empresariat. Recordem, amb Patricia Goldstone4, la importància en el desenvolupament del turisme europeu del European Recovery Program (ERP), és a dir, del popularment conegut com a Pla Marshall dels EUA per a la reconstrucció dels països europeus després de la Segona Gran Guerra. Aquest impuls turistitzador USA és, amb les seves particularitats, clau per entendre, com explica Ivan Murray5, l’origen del «model turístic» espanyol. També cal recordar que, a partir de mitjans del segle passat, el Banc Mundial (en «santa aliança» amb el gran empresariat) va intervenir decididament -i moltes vegades en formes inconfessables- en l’expansió turística arreu del món. A tall d’exemple, Goldstone en el citat llibre (pàgina 51) afirma: «Amb l’excusa de fer d’Amèrica Llatina una regió segura per a la democràcia [sic], Rockefeller va posar els fonaments d’un desenvolupament turístic que, en última instància, beneficiaria als seus propis hotels».
D’altra banda, tornant a Europa, és imprescindible dir que la dificultat per implantar en moltes activitats lligades al turisme el sistema de treball propi del taylorisme i fordisme va dificultar des dels seus inicis l’enfortiment del sindicalisme, i, per tant, l’anomenat pacte social de postguerra -que a Europa va donar motiu a l’organització social coneguda com a «estat del benestar», sempre molt lligat al treball retribuït- va ser d’especial baixa intensitat en la indústria turística. En resum, parafrasejant Theroux, una de les característiques del desenvolupament turístic al llarg del temps és la generació de desigualtats socials.
Aterrant a casa nostra, hom pot afirmar que el patró de creixement turístic -el que normalment es denomina model turístic- ha seguit històricament les mateixes pautes d’arreu pel que fa a generació de desigualtats. Amb una característica pròpia de les societats amb un elevat grau de turistització: A les Illes Balears, per la seva enorme especialització econòmica en turisme, les desigualtats generades pel negoci turístic esdevenen en desigualtats pel conjunt de la comunitat. Això ha estat així des de fa molts d’ anys, pràcticament des que hi ha estadístiques i estudis sobre distribució de la renda. És a dir, si s’observa l’evolució històrica de, per exemple, els indicadors de risc de pobresa i/o exclusió social o de desigualtat, ens adonem que els baixos salaris, les pitjors pensions, i els serveis socials insuficients eren ben presents en les èpoques que les Illes Balears, com a conseqüència de successius booms turístics i immobiliaris, lideraven -o ocupaven molt bona posició- al rànquing autonòmic de PIB per càpita. És a dir, el creixement turístic ha conviscut plàcidament amb importants carències materials d’una bona part de la societat illenca, unes carències que només s’apaivagaren amb la bombolla del deute privat.
En qualsevol cas, el cert i segur, pel que en aquest article importa, és que la desigualtat estructural s’ha agreujat en els últims anys car, d’una banda, malgrat el discurs oficial que insisteix que, gràcies l’acumulació de records en arribades de turistes, l’economia illenca lidera la recuperació econòmica al Regne d’Espanya, en pocs anys hem passat de liderar -o ocupar una molt bona posició- el rànquing autonòmic de PIB per càpita, a, des de 2008, ocupar una discreta setena posició. Però això no ha significat, tal com ens mostren els gràfics d’evolució de l’Índex de Gini6 i de la Taxa AROPE7 per a les Illes Balears, una disminució d’aquestes desigualtats estructurals en la distribució de la renda generada.
Font: Institut d’Estadística de les Illes Balears (IBESTAT) a partir de dades de l’INE.
Font: Institut d’Estadística de les Illes Balears (IBESTAT) a partir de dades de l’INE.
Val a dir que les dues últimes Reformes Laborals i les retallades en el ja feble «estat del benestar» s’han aplicat -i se segueixen aplicant-, també, al conjunt de la societat illenca que, diuen, vivim del turisme. Però, alerta!, és únicament l’empresariat hoteler qui ha exhibit sense complexos la seva acumulació de beneficis8. Es podria dir, en paraules d’Ignacio Ramonet, que s’han implementat programes de càstig social molt durs, concebuts teòricament per combatre una crisi que era del tot inexistent, si més no, en el turisme local. Tanmateix com a la denominada Gran Recessió, que es va iniciar en 2008, cal qualificar-la de crisi-estafa, reformes laborals i retallades socials han esdevingut també en una gran estafa, aconseguint augmentar el caràcter plutocràtic del poder econòmic turístic balear.
Els efectes sobre la situació laboral9 han estat devastadors. Vegem algunes de les dades disponibles més recents i particularment rellevants: Amb dades de l’Enquesta de Població Activa (EPA), la població ocupada el 2016 va ser de 530.600 persones, la xifra més alta en el darrer decenni, i la taxa d’ocupació s’estima en un 56,15%, dades que confirmen l’ascens iniciat l’any 2012. Però, cal tenir en compte que l’EPA considera que una persona està ocupada si durant la setmana en la qual se li fa l’enquesta ha estat treballant durant, almenys, una hora. Prenent, doncs, en consideració, d’una banda, que la població assalariada temporal assolí l’any passat la xifra de 119.300 persones, i que aquesta xifra és molt semblant a la dels anys de la bombolla immobiliària, en què el contracte per obra era hegemònic, si bé tenia mesos o anys de durada, contràriament al que passa en l’actualitat, en què, fa no fa, 1 de cada 5 contractes signats té una duració de menys de 7 dies. És a dir, la situació actual és d’extrema temporalitat, i d’una rotació en la contractació desbocada (el 2016 l’EPA estima que la mitjana de persones amb contractes de durada inferior a l’any s’ha enfilat fins a les 145.500). D’altra banda, no es pot menystenir que la parcialitat -molt majoritàriament, no desitjada– continuà l’any passat, amb gairebé 60.000 persones, en rècords històrics. Si, per acabar d’arrodonir-ho, afegim que un creixent percentatge de les 68.000 persones ocupades en la categoria de «treballadors independents o empresaris sense assalariats» són, veritablement, autònoms forçats a autoprecaritzar-se, no és aventurat sostenir que els anys de saturació turística són, alhora, anys de saturació de subocupació i precarietat laboral.
Aquesta precarietat laboral provoca un fort estirabot del nombre de persones treballadores pobres. Val a dir que, amb dades de l’Agència Tributària referides a l’exercici fiscal 2015 (l’última informació disponible) el nombre de persones assalariades amb retribucions baixes declarades a hisenda és espectacular: Un total de 140.901 persones (el 30% del total) tingueren salaris anuals inferiors al Salari Mínim Interprofessional (9.080,40 €), i el pes de la pobresa laboral extrema escala posicions, car un total 79.362 persones no superen una retribució salarial anual equivalent a la meitat del Salari Mínim Interprofessional, és a dir, de 4.540,20 €.
Els minsos salaris, les pensiones baixes (més d’1 de cada cinc pensionistes no arriba a mileurista)10, una protecció per desocupació absolutament insuficient (en el tercer trimestre de 2016, és a dir, en l’època estiuenca, i, per tant, de major activitat econòmica i laboral, menys d’una de cada quatre persones aturades -un 18,9%- gaudia d’alguna prestació per desocupació11), i les carències materials12 que pateix la població són alguns dels indicadors de desigualtats (per completar «l’inventari de les desigualtats» caldria fer referència també, entre d’altres, a les relacionades amb el canvi climàtic, la salut i l’esperança de vida, l’educació, o les derivades de la digitalització i robotització de molts processos laborals) que impugnen qualsevol interpretació de prosperitat justa associada al turisme.
Cua a l’Església dels Caputxins (Palma) recollint aliments.
Pot ser, idò, que aquest estiu sigui una bona ocasió per, a més del Tot Inclòs, rellegir –o, si és el cas, llegir per primera vegada- novel·les com ara Els carnissers de Guillem Frontera, Cròniques d’un mig estiu de Maria Antònia Oliver, o Crui. Els portadors de la torxa de Joan Buades. Històries que, ben segur, ens ajudaran a fer més suportable la massificació turística que ens fan sofrir. Alhora que ens indignarem encara més en comprovar que en el turisme illenc des de fa molts anys no han canviat massa les coses en matèria de males condicions de treball, desigualtats i iniquitats. Ans al contrari, els que viuen del turisme cada pic són més rics, i els que malviuen del turisme són cada pic una legió més gran.
1 Bauman Z. (2014) La riquesa d’uns quants beneficia a tothom? Arcàdia (2014).
2 Grand Tour va ser el nom donat a un viatge de diversió/instrucció per Europa, que realitzaven principalment els joves de classe mitjana alta. El costum es va imposar des del 1600 fins a l’inici dels desplaçaments de masses durant la dècada de 1840 amb els ferrocarrils, i el viatge solia anar associat a un itinerari predeterminat.
3 Vegeu, a tall d’exemple, Piketty T. (2014) L’economia de les desigualtats. Edicions 62, i, fonamentalment, Atkinson A. (2016) Desigualdad. ¿Qué podemos hacer? Fondo de Cultura Económica.
4 Goldstone P. (2003) Turismo. Más allá del ocio y del negocio. Debate.
5 Murray I. (2015) Capitalismo y turismo en España”. Alba Sud.
6 El coeficient de Gini és una mesura de desigualtat que pren el valor 0 en cas d’equitat perfecta i el valor 100 en cas de desigualtat perfecta.
7 Acrònim de «At risk of poverty or social exclusion». És l’indicador de risc de pobresa o exclusió social homologat a la UE que, a més d’avaluar el percentatge de persones i llars amb ingressos que no arribem al llindar de pobresa, incorpora l’avaluació de carències materials i elements de qualitat en l’ocupació.
8 «Es un hecho constatado que Baleares lleva encadenando varios ejercicios en que las cifras no hacen sino reflejar el buen momento que esté atravesando el sector. Las actividades que forman parte de la cadena turística de valor acumulan, desde que iniciaran a medianos de 2013 su particular fase de recuperación, catorce trimestres en el terreno positivo…» Inma de Benito, Presidenta executiva de la Federació Empresarial Hotelera de Mallorca (FEHM). El Económico (2017) Anuario 2016 Illes Balears. Grupo Serra. Pàgina 107.
9 El mal anomenat «mercat laboral» és encara ara un importantíssim mecanisme de distribució de la riquesa generada.
10 Dades de l’Agència Tributària referides a l’exercici fiscal 2015.
11 Dades INE-EPA.
12 A l’espera que IBESTAT ajusti els resultats amb el «llindar de la pobresa» de les Illes Balears, l’Enquesta de Condicions de Vida (ECV) de 2016 –que fa els càlculs amb una mateixa xifra del citat «llindar de la pobresa» (ingressos anuals de 8.011 € en llars d’una persona) pel conjunt del Regne d’España ens avança que: 1. El 19,1% de persones està en risc de pobresa o exclusió social (indicador AROPE). 2. El 14,1% i el 13,4% de llars tenen, respectivament, moltes dificultats i bastants dificultats per arribar a fi de mes. 3. El 7,1% de llars no poden permetre’s mantenir l’habitatge amb una temperatura adequada (és a dir, pateixen pobresa energètica). 4. El 28,6% de llars no tenen capacitat per afrontar despeses imprevistes (ni tan sols les derivades, posem per cas, d’una malaltia). 5. El 12,1% de llars han tingut problemes en el pagament de despeses relacionades amb l’habitatge principal (hipoteca, lloguer, etc. 6. El 38,9% no pot permetre’s anar de vacances ni una setmana a l’any. 7. Gairebé l’1% no pot menjar carn, pollastre o peix almenys cada dos dies.
