Com el model turístic influeix en l’abandonament educatiu.
Hi ha una aula d’un centre d’educació primària on hi conviuen infants de 13 nacionalitats. Alguns d’ells varen anar, fa anys, a programes d’acollida d’infants nouvinguts, als quals només tenen accés durant un curs. Però les seves famílies no en van rebre, de programes d’acollida, i no saben xerrar la llengua vehicular del centre i amb la qual s’elaboren les circulars, el català. Tanmateix, però, com que ja és maig, la majoria de pares i mares fan jornades laborals que els impediran assistir a reunions escolars, festivals de fi de curs i altres activitats que es facin al centre fins que s’acabin classes. Com que ja és maig, n’Andrea ha hagut de viatjar fins al país d’on vingueren els seus pares, perquè ara que han començat temporada, la seva padrina se’n pugui fer càrrec. En canvi, na Lucía es va incorporar a l’escola just fa unes setmanes, ja que la seva família s’acaba d’instal·lar a l’illa per a fer-hi feina uns mesos. Amb una mica de sort, al setembre podrà entrar a la mateixa escola un temps més, abans de partir cap a la península.
També acabarà aviat el curs de Formació Professional en un altre institut. Només 10 de les més de 20 persones matriculades van a classe regularment, perquè moltes han començat a treballar. A l’inici del curs ja va ser així; només durant els mesos d’hivern el grup ha estat complet. La meitat dels alumnes són majors de 25 anys, i decidiren tornar als estudis després de passar per moltes feines des que acabaren els estudis obligatoris, però així i tot, les han d’acceptar quan sorgeix l’oportunitat. Sovint han d’acabar deixant el curs o fer grans sacrificis per seguir-lo. Com na Jamila, que té una filla de tres anys que du a l’escoleta a les 8 del matí i no pot recollir fins les 7 de l’horabaixa. I na Patrícia, que rarament ve a primera hora perquè fa 10 hores de feina d’horabaixa i vespre i ja no té lliure ni els diumenges des que al restaurant els va partir un cambrer.
Exceptuant els noms, els escenaris descrits són completament verídics i se situen a Eivissa. Xerren d’alumnat d’edats ben diferents units per un fil conductor que els condiciona. Són dues realitats que, tot i que no es donen en la majoria de centres de les Illes Balears, sí que són freqüents en municipis que compten amb una gran oferta turística, i il·lustren prou bé algunes de les característiques pròpies dels sistemes educatius en les societats turistitzades. El sociòleg Joan Amer va estudiar «l’impacte de l’economia de serveis turístics en l’abandonament educatiu prematur» en el seu article homònim1.
Segons dades extretes del seu estudi, l’any 2011 les taxes d’abandonament educatiu dins la Unió Europea situaven l’Estat Espanyol en el tercer lloc, darrere de Malta i Portugal, i dins l’Estat, Balears era la comunitat que liderava aquest «rànquing», amb una taxa d’un 40,8% (enfront una mitjana estatal d’un 31,2%). Les dades del curs 2015/2016 mostren com dins la UE tots els països han vist reduïdes aquestes xifres, però l’Estat Espanyol ha passat trobar-se en primera posició, amb un 21,9%, ara seguit de Malta i Romania. Balears continua sent la comunitat on aquesta taxa és més alta2.
Empleat en el sector de l’hosteleria. K.Triay (Ara Balears).
El model turístic que històricament s’ha anat instaurant a les Illes Balears es caracteritza per requerir una gran demanda de mà d’obra amb baixos nivells de formació. Fins que es produí la crisi econòmica, era relativament fàcil trobar una feina per a la qual no es demanava qualificació. Aquest tipus d’oferta laboral ha exercit i segueix exercint un efecte reclam sobre el jovent en edat escolar. L’ingrés al món laboral per la porta del sector turístic (hostaleria, restauració) o del sector de la construcció, íntimament lligat, oferia el miratge d’una vida en què en acabar un contracte sempre n’hi havia algun altre per arribar. A més d’aquest factor, també desincentiva l’alumnat a seguir estudiant el fet de percebre que l’accés a nivells educatius més alts no garanteix l’accés a millors condicions laborals.
D’altra banda, aquest mateix reclam de l’oferta laboral lligada al turisme ha atret i atreu moltes persones d’altres regions o països, que de manera definitiva o bé estacionalment trien com a lloc de residència les Illes Balears.
En aquest segon cas, la incorporació de «temporers» que vénen amb les seves famílies comporta la incorporació d’alumnes a les escoles una vegada iniciat el curs escolar. En escoles de zones turístiques, és freqüent rebre alumnat nou coincidint amb l’inici de la temporada turística. Tenint en compte que això succeeix entre els mesos de març i juny i que els cursos escolars comencen al setembre, aquest fet provoca un gran desajust tant per l’escola receptora de l’alumnat com, sobretot, per als propis infants.
Afegit a tot això, és ben sabut que les feines relacionades amb el sector turístic no es caracteritzen precisament per la flexibilitat en els horaris ni per aplicar mesures de conciliació familiar. Les llargues jornades laborals es solen traduir en certa desatenció als infants durant la temporada, i la situació s’agreuja quan es tracta de pares i mares que no tenen família a prop o bé en casos de famílies monoparentals. Les perspectives pel que fa a l’anomenat «èxit escolar» d’aquest alumnat es trobarà, doncs, en entredit. Sense entrar a debatre la conveniència o no de fer repetir de curs als infants, les Illes Balears es troba entre les comunitats autònomes on hi ha percentatges més alts d’alumnes repetidors en cursos de primària3.
Rafael Bosch, Joana Maria Camps i Núria Riera ocuparen la Conselleria d’Educació, Cultura i Universitats durant la darrera legislatura del PP.
Com a conseqüència d’aquests models, tant l’econòmic com l’educatiu, ens trobam en una societat en què el gruix de la població consta de baixa qualificació, accedeix majoritàriament a contractes precaris, viu en la inestabilitat laboral, i té salaris baixos. I el que és pitjor, pateix un estancament laboral del qual és difícil sortir-ne. Això posà de manifest l’anàlisi del CES (2010), segons el qual les dues principals característiques de l’atur a les Illes Balears eren la dificultat de reincorporació per als aturats de llarga duració i l’alta taxa d’aturats entre els més joves de vint-i-cinc anys, que es podria vincular al baix nivell formatiu que presenta aquesta franja d’edat i a la seva vulnerabilitat laboral en situacions de crisi1.
Com si ser líders en fracàs educatiu no fos prou greu com per adoptar mesures serioses, l’any 2012 la inversió pública en matèria d’educació es reduí a Balears gairebé més que en cap altra comunitat de l’Estat (només superada per Castella-la Manxa); i va ser d’un 12,8% respecte la inversió del 2011 (la reducció en l’àmbit estatal va ser d’un 7,92% de mitjana).4 Amb totes aquestes dades a la mà, hom podria arribar a pensar que les mancances en el sistema educatiu estan orientades a crear generacions de mà d’obra barata i vulnerable per a perpetuar el model econòmic actual. Tot i que pareix que aquesta tendència ja ha començat a canviar, de què serveix «tota la riquesa» que aporta el turisme a la nostra terra si no pot garantir unes millors perspectives als nostres infants?
1 Amer, J. (2011) Educació i societat turística a les Illes Balears. L’impacte de l’economia de serveis turístics en l’abandonament educatiu prematur. Anuari de l’Educació de les Illes Balears 2011.
2 Subdirección General de Estadística y Estudios (2016) Datos y Cifras. Curso escolar 2015/2016. Ministerio de Educación, Cultura y Deporte.
3 5,9% d’alumnat repetidor a 2n de primària (mitjana estatal d’un 4,4%), 5,4% a 4rt (3,9%) i 5,1% a 6è (4,3%). Font: Subdirección General de Estadística y Estudios (2016, 5 de febrer) Anuario estadístico – Las cifras de la educación en España. Ministerio de Educación, Cultura y Deporte.
4 Ara Balears (2014, 22 de febrer) La despesa educativa pública baixà un 12,8% el 2012 a les Balears. Ara Balears.
I gràcies al testimoni de diferents professionals de l’educació, en especial a Marina L. i Paula M.
