Turisme i energia, una història silenciada.
Bill Clinton guanyà les eleccions presidencials dels EUA de 1992 amb el lema “és l’economia, estúpid”. A les Balears, així com a la majoria de societats turístiques, predomina una visió del funcionament de l’economia desvinculada de l’ús d’energia. S’entén que les indústries pesades són molt exigents en energia, però el turisme no s’associa al seu ús. Fins i tot, els lobbies turístics han aconseguit que nombroses declaracions internacionals introduïssin el turisme com activitat per lluitar contra el canvi climàtic, la crisi ecològica i la pobresa. Malgrat els esforços de la indústria turística per deslligar-se de qualsevol relació amb els principals devoradors d’energia, aquest sector es perfila com un autèntic gegant amb una set insaciable d’energia.
La recomposició del capitalisme després de la II Guerra Mundial s’articulà sobre l’expansió de la societat del consum de masses, que en gran mesura significà l’expansió i reconversió del conglomerat industrial i militar. El transport es convertí en un dels eixos centrals de l’acumulació i erigí l’automòbil com el principal símbol de l’època. A més, el sector aeronàutic fou un dels principals nínxols de negoci, tot reciclant aeronaus, pilots i aeroports militars en civils. Parlar d’aeronàutica, però, significa parlar de turisme. En poc temps el nombre de passatgers arribats a les Balears es multiplicà, tot passant de 6.000 passatgers arribats en avió el 1945 a 4,56 milions el 1973, l’any de la crisi del petroli. L’altre sector que es convertí en el rei del capital fou el dels hidrocarburs, les grans multinacionals del petroli definiren la geopolítica i geoeconomia internacionals. A la dècada dels 1960 el consum mundial de petroli ja superà el de la resta de combustibles i el 1973 se situava en torn a 56 Mbd1, dels quals el 45% estava destinat a alimentar el transport global. Cal advertir que el preu dels combustibles era molt baix, la qual cosa afavorí la propagació de la droga petrolífera per tot el cos social. Una tercera peça clau d’aquella recomposició fou la del sector de la construcció. Els cotxes havien de passar per carreteres (i els avions per aeroports) per tal de connectar nous espais. Així doncs, durant els “trenta gloriosos” (1945-1975), infraestructures de transport, urbanitzacions i perifèries turístiques, constituïren part del nucli dur del capital.
La crisi dels 70 sacsejà el sector aeronàutic, especialment pels efectes de l’augment del preu del petroli en un entorn de guerra de preus entre companyies aèries. No obstant això, la reestructuració neoliberal estimulà una nova fase expansiva amb la privatització de companyies aèries i la liberalització de l’espai aeri, procés que culminà amb l’eclosió de les companyies de baix cost. L’anomenada globalització suposà un augment desorbitat dels fluxos comercials, també turístics i, per tant, del transport. El consum mundial d’energia augmentà fins estabilitzar-se entorn a 85 Mbd durant els anys 2.000, amb un increment del 51% respecte l’any 1973. Però el més important és que el consum energètic del transport ha passat de 25 Mbd el 1973 a 51 Mbd el 2007. A més, cal destacar que el transport relacionat amb el turisme, sobretot l’aeri, representa el 7% del consum de petroli mundial. Dit d’una altra manera, el transport turístic requereix el mateix petroli que s’extreu conjuntament a Iraq i Kuwait. Si tenim en compte que només el 2% de la població mundial puja a un avió, la factura energètica i climàtica del negoci turístic esdevé desorbitada. A això, s’hi ha d’afegir el fet que el lobby turístic ha aconseguit que els combustibles dels avions quedin exemptes de pagar imposts i que a més en els comptes de les emissions de GEH (Gasos d’Efecte Hivernacle) s’introdueixin tota una sèrie d’operacions de maquillatge per tal de no reflectir les emissions reals de l’aviació.
Franco a la inauguració de la central tèrmica d’Alcúdia (1960).
Emperò no és només el transport aeri el que es potencia i subvenciona, sinó que les zones turístiques també s’han hagut d’adaptar, en termes energètics, per tal d’acollir els usos de la indústria del plaer. L’adaptació energètica d’aquests espais ha estat una prioritat per part dels governs “proturístics” des que la dictadura designà el territori balear com el principal jaciment turístic espanyol. A la primera meitat del segle XX les Balears estaven escassament electrificades i el control elèctric estava estretament vinculat amb els grans cacics: March a Mallorca o Matutes a Eivissa. Així mateix, els poderosos controlaven també els combustibles: March amb el complex petroquímic de Porto Pí, els Salas amb la petrolera del Molinar i els Isern amb els lignits. Emperò, la societat balear fins mitjan segle XX funcionava majoritàriament sense energies fòssils. La política industrial del règim prioritzà l’electrificació de les Balears i després que l’INI (Instituto Nacional de Industria) adquirís GESA es construïren les centrals tèrmiques per dotar l’arxipèlag de la potència que exigia la industrialització turística. Es consolidà un model elèctric concentrat en poques centrals tèrmiques i controlades pel monopoli estatal. Als anys 60 s’inauguraren noves centrals, Formentera va ser-ne la darrera (1968). El petroli era el principal combustible perquè era barat, però després de la crisi de 1973 es reorientà la política energètica estatal i s’optà per substituir-lo per centrals de carbó. Aquí es troba la raó de la construcció de la central d’Es Murterar (1981). Entre 1960 i 1981 la potència elèctrica havia augmentat significativament, passant de 53 MW a 678 MW.
Entre 1960 i 1973, el consum energètic a les Balears es disparà, passant de 200 mil TEP2 el 1960 a 1 milió TEP el 1973. Emperò, durant els anys de crisi i recomposició del capital, entre la dècada dels 70 i la dels 80, el consum energètic a les illes augmentà suaument. Després, un cop desplegat els nous mecanismes neoliberals, el consum energètic es desfermà i es passà de 1,5 milions TEP el 1990 a 3 milions TEP el 2007. Aquesta etapa coincideix amb la privatització de GESA; tota la política energètica de les illes ha emanat directament del seu consell d’administració, avui controlat per la italiana ENEL. Com tota bona companyia elèctrica, ha estat un clar exemple de portes giratòries. Bartomeu Reus (PP) fou designat president de GESA el 1997 i el 2009 deixà la companyia quan sortí a la llum el seu paper com a testaferro de Jaume Matas.
La darrera gran infraestructura energètica: Projecte Rómulo d’interconnexió elèctrica entre la península i les Balears (400 MW) en funcionament des de 2012.
L’etapa neoliberal s’ha caracteritzat per una política energètica orientada a expandir el poder de la companyia i impossibilitar la implantació d’alternatives energètiques. Així, poc abans de l’esclat de la crisi s’aprovà el pla energètic que preveia incrementar la potència elèctrica i assegurar el subministrament de combustible a la multinacional a través d’un gasoducte. També es justificava, sota la retòrica de la seguretat energètica, la connexió elèctrica amb la península. Així, la potència instal·lada ha passat de 734 MW el 1990 a 2438 MW el 2012. El 2009 entrava en funcionament el gasoducte i el 2011 el cable. En aquests moments hi ha potència de més.
Tota aquesta despesa pública, com en el cas de la incineradora, té segrestada la població de les Illes que, a més de subvencionar les exigències energètiques de la indústria turística, ara haurà de fer front a unes inversions deficitàries. La raó d’aquest excés de capacitat té a veure amb l’especulació; quan la bombolla immobiliària es refredà, s’activà a tot l’estat una nova bombolla de construcció de centrals elèctriques, assegurades pel govern. Tal com dicta la doctrina neoliberal: la banca sempre guanya, els costos es socialitzen. Per acabar, amb el previsible esgotament del petroli, la crisi i la cerca de nous nínxols d’inversió s’han començat a desplegar projectes de prospeccions petrolíferes al mar balear. Probablement, la mar serà un dels nous espais de conflicte.
1 Mbd: Milions de barrils dia.
2 TEP: Tona Equivalent de Petroli.
