El miratge del creixement il·limitat.
Sense límits no hi ha futur.
El debat sobre la necessitat de posar límits no és nou, però es renova en el temps i en funció de les circumstàncies, tot i que no s’acaba d’abordar amb deci-sió. En uns moments en què la realitat turística se’ns ha escapat de les mans, des de la societat es comença a demandar la necessitat d’establir uns límits al creixement i un sostre real de places turístiques, i d’apostar definitivament pel decreixement turístic si no volem morir d’èxit o quedar en un estat agonitzant.
A banda de l’evident situació de saturació que vivim a les Illes, és necessari fer una reflexió en profunditat sobre la situació sobrevinguda amb aquest nou esclat o boom turístic que vivim, propiciat en bona mesura pels nous canals de comercialització turística directa dels habitatges via internet.
Les Illes s’enfronten a uns canvis imminents, greus i de gran abast, que desconfiguren el panorama que hi havia fins avui, i no només pel que fa a la qüestió turística, sinó també pel que fa a les qüestions territorial, social i econòmica.
La conseqüència inicial més evident de l’esclat del lloguer turístic d’habitatges és la inexistència d’un sostre real de capacitat d’allotjament turístic. Concretament a Mallorca, Terraferida xifra, només amb les dades dels habitatges comercialitzats a través d’Airbnb (amb llicència turística o sense), 109.133 places a març de 2017.
En aquest mateix sentit, ja al desembre de 2016 el Consell de Mallorca –d’acord amb les dades extretes de la fase de diagnosi per elaborar el Pla d’Intervenció en Àmbits Turístics (PIAT), ja parlava de 123.000 places distribuïdes en uns 20.000 habitatges, de les quals un 13% són a Palma, un 40% estan situats en sòl rústic (Pollença n’és el principal focus) i el 50% restant es distribueix entre urbanitzacions de la costa, que acumulen el 34% de l’activitat, i els nuclis urbans de l’interior, amb un 13% dels habitatges turístics.
Però hi ha efectes menys evidents i de conseqüències ara mateix difícils de preveure d’aquesta nova activitat: un dels més alarmants és la inducció a nous creixements, sobretot en sòl rústic, on la proliferació del lloguer turístic pateix ara una nova envestida que propicia la urbanització, encara més, del camp. El Consell de Mallorca ha concedit 500 noves autoritzacions per habitatges unifamiliars a sòl rústic en un any, amb el consegüent creixement del nombre de piscines, la perforació de nous pous il·legals, que provoquen baixades alarmants dels nivells freàtics dels aqüífers a l’estiu, i la presència i demanda dels cotxes de lloguer que provoca aquesta rururbanització en què s’ha convertit el camp.
Gràfic comparatiu de Ciutat per a qui l’habita.
Un altre d’aquests efectes de nous creixements induïts per la mercantilització turística dels habitatges és el derivat de la situació d’alarma habitacional, especialment a la illa d’Eivissa però que ja és també ben evident a Palma, on, d’acord amb les dades de l’Oficina de Desnonaments de l’Ajuntament de Palma, els desnonaments de lloguer s’han incrementat en un 200% al 2016 respecte de 2015, i ja superen amb escreix el desnonaments hipotecaris, i on trobar un pis de lloguer de llarga durada a un preu raonable és pràcticament impossible (gràfic comparatiu de «Ciutat per a qui l’habita»). Aquest és el nou argument dels Promotors Immobiliaris de Balears i l’Associació de Constructors, per exigir nou sòl per a la construcció de nous habitatges. En aquest sentit, el Govern ha estat hàbil, i ha posat damunt la taula un estudi de sòl vacant que fa palès que a les Illes hi ha sòl suficient, urbà i urbanitzable, per donar resposta a les necessitats de nous habitatges sense haver de classificar sòl nou.
Però alerta, és un estudi amb doble lectura, ja que al mateix temps que calla les veus que demanen la classificació de nou sòl, posa en evidència que en cap cas ni el Govern (amb la nova Llei d’urbanisme de les Illes Balears), ni el Consell de Mallorca (amb una modificació del Pla Territorial de Mallorca) ni els Ajuntaments (amb la revisió dels seus plantejaments) no tenen previst en absolut qüestionar ni disminuir el dimensionat actual dels plans que ens permet encara créixer fins a 364.520 nous habitants (284.269 en el cas de Mallorca) si es desenvolupàs tot el sòl vacant existent –un creixement que no té en compte els habitatges del camp urbanitzat, on es continua permetent la construcció de nous habitatges en parcel·les de 14.000 m2.
En aquest sentit, cal esmentar un estudi encarregat a la UIB per la Direcció General d’Innovació relatiu a projeccions de la càrrega demogràfica diària, és a dir, l’índex de pressió humana (IPH) de les Illes Balears per a diferents horitzons temporals. És un indicador clau perquè és el resultat del càlcul del nombre de persones (residents i turistes) que hi ha a les illes en un dia determinat, i, per tant, a banda de considerar el potencial de creixement de la població, també implica considerar les prospectives de creixement del nombre de turistes.
Els resultats, que es poden interpretar com la tendència «natural» si no hi intervenen factors constrenyedors, escarrufen: les Illes podrien arribar el 2030 a un IPH de 2,5 milions de persones, gairebé 1,8 milions a Mallorca, uns 250.000 a Menorca i poc més de 475.000 al conjunt d’Eivissa i Formentera. Això suposa, concretament en el cas de Mallorca, un increment del 24,4% respecte de 2015.
Les dades parlen per sí mateixes, i ens adverteixen clarament d’on cal començar a posar límits, perquè tot aquest creixement va lligat a:
• la capacitat d’allotjament turístic que puguin arribar a assolir les illes: places turístiques hoteleres, habitatges, vaixells…, i tot el que s’acabi permetent comercialitzar com a estada turística. En aquest sentit, cal prohibir, regular, establir un sostre màxim de places i, a partir d’aquí, apostar per decrèixer en places turístiques.
• la capacitat de creixement en sòl urbà i urbanitzable, sense la més mínima possibilitat de classificar nou sòl i apostant per la desclassificació de bosses de sòl planificades per polítiques urbanístiques expansionistes de dècades passades.
• la capacitat d’albergar habitatges en sòl rústic, i, per tant, cal preservar el sòl rústic per a usos agraris, no permetre noves llicències turístiques en sòl rústic i prohibir-hi nous usos residencials i turístics.
• la capacitat de generar noves infraestructures per possibilitar aquests creixements; no més dessaladores ni noves centrals elèctriques, ni que siguin renovables, per permetre augmentar la demanda de recursos naturals vinculats a aquest creixement desmesurat.
• i també, òbviament, l’augment de la capacitat de ports i aeroports com a boques d’entrada de visitants i turistes. En aquest sentit, cal reclamar la gestió pròpia d’unes infraestructures que determinen i condicionen d’una manera tan evident la nostra realitat econòmica, social i territorial.
I totes aquestes capacitats que necessiten constricció han d’anar vinculades a una capacitat en positiu de generar alternatives econòmiques a partir de la sobirania, la cooperació i la resiliència com a matriu de trànsit cap a un model postcapitalista no basat en el creixement infinit, que no deixa de ser un miratge alimentat per la circulació neoliberal del capital, sense restriccions i a costa dels recursos, el territori, el primer.
