El combat ideològic entre l’ecocràcia i l’ecologisme.
Manifestació a Rio de Janeiro (juny de 2012) contra el capitalisme verd.
Des del darrer quart de segle vint, un dels principals camps de batalla política ha girat entorn del concepte de sostenibilitat i de la qüestió de la crisi ecològica. Cada època del capitalisme històric ha tengut eixos entorn dels quals s’han concentrat les principals tensions socials. Així per exemple, entre mitjans segle XIX i quasi tot el XX, l’eix del combat polític s’articulà entorn de la qüestió de la justícia social, amb el moviment obrer com a principal subjecte polític, i de l’alliberament dels pobles protagonitzat pels moviments anticolonials.
Malgrat que alguns crítics socials ja advertissin, a principis del segle XX, dels danys ecològics associats al capitalisme industrial, la fe en el progrés científico-tècnic feu que la degradació ecològica fos entesa com un peatge a pagar per assolir un cert grau de desenvolupament, però que tanmateix en el futur es resoldria. No obstant, ja a la dècada dels seixanta, els danys ambientals de la civilització industrial foren assenyalats com un dels principals problemes de la humanitat.
Síntesi de 40 anys d’ecocràcia.
Així, el 1972 les Nacions Unides llançaren una primera conferència internacional sobre el nexe desenvolupament i medi ambient. Aquesta conferència fou el tret de sortida de tota una sèrie de conferències internacionals sobre la qüestió ecològica que es celebrarien cada deu anys. És el que he definit com ecocràcia. El seguiment dels temes de discussió en aquestes reunions ens permet apuntar aspectes centrals de l’evolució del pensament econòmico-ecològic, així com també les lluites, tensions i contradiccions al respecte.
El 1972 s’estava a les portes de la crisi fordista i amb el batec del maig del 68. La presència de múltiples visions sobre el món, des dels països del capitalisme avançat, dels del socialisme real i dels tercermundistes, feu que el debat fos prou ric i complex. En aquells moments es podria sintetitzar la discussió en que hi havia diferents vies de desenvolupament i que s’havien d’establir límits al creixement econòmic. Així, sota aquells paràmetres aparegué el concepte d’eco-desenvolupament, que fou rebutjat pels EUA ja que se’l veia com una amenaça als seus interessos.
Aleshores, arran de la crisi dels setanta es desfermen les polítiques neoliberals que suposaran, entre d’altres, l’expansió de les lògiques financeres i la globalitza- ció. Aquelles polítiques, en un inici encara marcat pel context de Guerra Freda, es traduïren en unes dinàmiques que primer s’articularen entorn de l’expansió dels crèdits barats al Sud i després en un estrangulament financer que desfermà l’anomenada crisi del deute del Sud. Una crisi que serví per eliminar alternatives contrahegemòniques al Sud i iniciar el procés neocolonial de la globalització.
En aquell context es celebrà la cimera de Nairobi el 1982. Una cimera oblidada en un continent oblidat. Allà es decidí treballar en el full de ruta que confluí en la redacció de l’Informe Brundtland (1987). Aquell text emanava les solucions neoliberals a la qüestió ecològica i, entre d’altres, responsabilitzava a la pobresa com a causant de la crisi ecològica. A l’informe apareix la definició de desenvolupament sostenible que a partir d’aleshores es difondrà, entès com «el desenvolupament que satisfà les necessitats del present sense comprometre la capacitat de les generacions futures per satisfer les seves pròpies necessitats». L’èxit d’aquell concepte rau en la seva indefinició i en que les classes dominants no han vist perillar els seus privilegis. Així mateix, la preocupació sobre la finitud dels recursos fou substituïda per la preocupació sobre la contaminació. Això es degué a que, fruit de les polítiques neoliberals, s’aconseguí davallar el preu del petroli i altres matèries primeres, de tal manera que aquesta qüestió va deixar de ser objecte d’atenció. A partir d’aleshores, en nom de la sostenibilitat s’ha dut a terme qualsevol tipus de política i projecte. Així, el desenvolupament sostenible ha servit d’eslògan per tal d’augmentar l’acumulació de poder i capital, al temps que la crisi ecològica ha anat en augment.
El capital celebra l’arribada del new deal verd (capitalisme verd) a Rio+20.
Després de la implosió de la URSS i quan Fukuyama anunciava la fi de la història es celebrà la Cimera de la Terra a Rio de Janeiro el 1992. El clima a Rio era d’eufòria per part de les elits internacionals ja que s’esborrava la tensió amb el bloc soviètic i s’imposà l’hegemonia dels EUA. Més enllà d’aquella retòrica, Rio 1992 inaugurà l’entrada del capital transnacional en les preocupacions ambientals. Les grans corporacions hi acudiren per tal de protegir-se de les crítiques dels moviments socials i dels països del Sud. No obstant, en aquella reunió es prengueren tota una sèrie d’acords rellevants i que comprometien els estats, entre ells el de la lluita contra el canvi climàtic.
Rio també suposà l’inici de les mobilitzacions contra la globalització i de les contracimeres. Llavors, esclatà el moviment antiglobalització i la crítica a la globalització s’accentuà, però també s’aprofundiren les lògiques neoimperials i s’intensificaren els conflictes socioecològics. Després dels atemptats de l’11S de 2001 l’agenda política internacional es capgirà amb la qüestió seguritària com a eix vertebrador. Al darrera, entre d’altres, hi havia el control del petroli de l’Orient Mitjà, en un nou context de final del petroli barat i un escenari de pic del petroli. Així s’arribà a la cimera de Johannesburg el 2002, caracteritzada per l’aprofundiment de la via corporativa com eina per a la resolució dels conflictes ambientals. Johannesburg fou com una mena de mercat on no es va assolir cap acord polític rellevant.
En plena crisi financera, després de l’explosió de la bombolla financero-immobiliària de 2008, es realitzà la cimera de Rio+20 (2012). En aquesta conferència es presentà l’anomenada economia verda com a mecanisme de resolució conjunta de les crisis econòmica i ecològica. De cop, el capital, en comptes de ser entès com un dels principals causants de la crisi ecològica, es postulà com el «salvador». I, en un procés de reajustament global degut a la crisi, la natura esdevé un nínxol d’acumulació extraordinari que s’aconsegueix mitjançant mecanismes de despossessió i noves formes de mercantilització i financiarització.
Després de més de quaranta anys d’ecocràcia, hem pogut constatar com l’abracadabra del desenvolupament sostenible ha estat invocat més aviat per maquillar la realitat que no pas per transformar-la. Mentrestant, els conflictes socioecològics no han fet més que agreujar-se. Al davant d’aquesta situació, i en vistes a l’elevada capacitat del poder per absorbir i buidar de contingut qualsevol concepte amb vocació transformadora, des dels moviments socials i amb la companyia d’intel·lectuals radicals s’ha llançat la proposta del decreixement1. Una proposta polèmica i que dóna peu a múltiples matisacions, però que difícilment serà apropiable per part del poder. En qualsevol cas, al marge del terme que s’empri, el que està prou clar és que ens trobam en una situació de profunda crisi en que el capital cada cop tendrà més dificultats per establir un nou cicle llarg d’acumulació. Aquest moment pot ser aprofitat pels moviments emancipadors per tal d’organitzar la vida social al marge del capital i en pau amb el planeta.
1 D’alisa G., Demaria F. i Kallis G.(eds) (2015). Decrecimiento. Vocabulario para una nueva era. Icaria.
