El metabolisme socioeconòmic balear és depenent de les importacions, tant materials com humanes.
Ja ha transcorregut mig segle des que les Balears començaren a transformar-se, a base de ciment i energia, per esdevenir una destinació turística de primer ordre. En aquests darrers 50 anys, per tal de desenvolupar les infraestructures actuals per poder assolir la ingent quantitat de turistes que arriben a les nostres illes, l’economia balear s’especialitzà bàsicament en dos sectors: construcció i serveis, abandonant els sectors primari i secundari fins a convertir-los en gairebé testimonials.
Si a això li sumem que la població resident s’ha duplicat des de l’any 1970 fins al 20161 i que la població flotant –majoritàriament, els turistes– no atura de créixer any rere any, se’ns plantegen ineludiblement certes incògnites: Tenim capacitat per generar els recursos per tal de subsistir nosaltres i suportar el turisme? Què importam i de quins territoris? Quin grau de dependència tenim respecte a les importacions?
Per determinar els recursos consumits a l’arxipèlag balear, ens recolzarem en l’estudi El metabolismo socioeconòmico de las Islas Baleares, 1996-2010, elaborat per Xavier Ginard i Ivan Murray2. En aquest, s’analitzen les necessitats de recursos materials de les Balears mitjançant la quantificació de les extraccions de recursos interiors, les importacions –tant internacionals com interregionals– i les exportacions de les nostres illes.
Durant el període estudiat, hem emprat una mitjana de 13,15 milions de tones (MT) anuals –l’any 2007 es va produir el pic de consum, tot just abans que esclatés la bombolla financera-immobiliària, arribant a emprar 18,38 MT. Una totalitat de recursos que, com veurem, no els produïm tots nosaltres.
Els recursos balears: aliment immobiliari
Per saber quina part d’aquests recursos foren generats a les illes, ens fixarem en les extraccions interiors, és a dir, els materials extrets al territori balear. Durant el període d’estudi s’extragueren 7,94 MT a les nostres illes, emperò, cal apuntar que l’extracció interior segueix una tendència clarament decreixent: del 1996 al 2010 ha caigut a la meitat.
Durant els anys estudiats, el 90% de les extraccions interiors foren minerals de pedrera per tal d’abastir la construcció d’infraestructures, fortament lligada al tu- risme. El 10% restant de les extraccions interiors són biomassa, dels quals un 52% serien destinats a la ramaderia, un 46% als cultius primaris i el 2% restant a la fusta, pesca, caça i recol·lecció.
Per tant, les 5,21 MT restants, que suposen el 37% dels materials que hem consumit a les Balears durant aquest període, provenen de fora. No obstant això, cal assenyalar que aquest percentatge té, anualment, una trajectòria ascendent molt clara: l’any 1996 representava un 29%, al 2003 un 40% i al 2010 ja arribava al 55%. És a dir, si s’ha seguit aquesta tendència fins avui dia, actualment ja consumim molt més volum material provinent de fora que l’obtingut aquí.
El nostre rebost: la península Ibèrica
El port de Palma: la principal entrada de mercaderies a Mallorca.
Durant el període analitzat, el 65% de les importacions provingueren d’altres regions de l’Estat espanyol. Concretament, quasi dues terceres parts d’aquestes les rebem dels ports de Barcelona i València, els que vendrien a ser els nostres grans magatzems. De fet, durant la dècada passada es produïren certs conflictes laborals als ports peninsulars que provocaren que alguns productes bàsics escassejassin a les prestatgeries dels supermercats balears3 4.
Els materials que més importam des de la península són els combustibles fòssils provinents, principalment, de les refineries de Tarragona, Castelló i Cartagena5 (35%) seguit de manufactures com són automòbils i maquinària industrial (29%) i biomassa i els seus derivats (16%). A part, hem de tenir en compte que des de fa pocs anys la península ens abasteix energèticament de gas natural i electricitat mitjançant un gaseoducte i un cable submarins, respectivament, que suposen un 13% del nostre consum energètic primari6.
La transfusió energètica internacional
La resta dels materials importats, un 35%, foren d’origen internacional. Si els combustibles ja tenien un gran pes dins les importacions interregionals, respecte les internacionals superen les tres quartes parts: un 60% del volum és carbó provinent de Sud-àfrica, que es porta cremar a Es Murterar per generar electricitat, i un 17% són derivats del petroli, la meitat dels quals provenen d’Itàlia, Rússia i Aràbia Saudita7. El tercer gran grup és la biomassa agrícola (14%).
Per tant, és palesa la gran dependència externa per tal d’abastir-nos de tot allò que no produïm a les illes (recordem que aquí sols extreim material per construcció i una petita fracció de biomassa), amb especial menció a la qüestió energètica. De fet, a les Balears sols produïm un 4% de l’energia que empram –la major part d’aquesta correspon a la crema dels residus generats a les illes–, la resta la importam8.
També importam els comensals!
Per acabar d’externalitzar més la troca, hem de tenir en compte que bona part dels materials importats són consumits pels turistes, que vendrien a ser «consumidors importats». Ara mateix, sense la seva arribada i el consum que fan a les nostres illes, bona part del teixit econòmic s’ensorraria. Per tant, no tan sols depenem dels materials forans sinó dels turistes que fan possible la posada en marxa de la maquinària turística.
Les no-exportacions balears
Per tal de dibuixar el flux de materials complet que travessa el nostre territori, cal donar-li una ullada a les exportacions. Entre 1996 i 2010 hem exportat una mitjana anual de 0,79 MT, que suposa tan sols un 14% respecte a les importacions. En termes de volum, tenim una balança comercial escandalosament negativa: per cada tona material que exportam, n’hem importat quasi set. A més, el gruix de les nostres exportacions es concentren en tres grans grups: fems, retorn de maquinària i proveïment de combustibles importats. Tot produït a ca nostra, vaja.
De les principals exportacions a territoris peninsulars, principalment als ports de Barcelona i València, un 48% foren productes manufacturats per a eliminar, reutilitzar o reciclar: residus, maquinària de construcció i cotxes que havien acabat la seva vida útil. Els segueixen productes abiòtics com la sal o el ciment, amb un 26%. Però, sobretot, el que més exportem són els contenidors i vehicles de càrrega buits que porten les importacions: el seu pes quasi quintuplica el dels materials exportats.
Pel que fa a les exportacions internacionals, un 67% són combustibles per avions i embarcacions i un 20% són re-exportacions de vaixells i automòbils. Finalment, cal destacar que un 12% d’aquestes exportacions foren sal eivissenca i patata de sa Pobla.
Insostenibilitat sostinguda
Recapitulem. Bàsicament, allò que aportam des de les illes són el paisatge, el clima, les infraestructures i els serveis. En altres paraules: el territori i la força de treball. La resta d’elements ve importada de fora: més de la meitat dels recursos materials que sostenen el metabolisme social balear són importats i la massa consumidora que dóna sentit al nostre particular monocultiu laboral –els turistes– també és importada. Per molt que tinguem la taula parada i els treballadors per servir-la, sense els recursos externs que alimenten la cuina i ens porten fins aquí els comensals, no tendríem ni per menjar, literalment. El monocultiu turístic balear, més que sostenible, és sostingut: tenim una dependència externa a tots els nivells, gairebé suïcida. Si alguna d’aquestes necessitats externes coixeja, el sistema sencer pot entrar en crisi.
Seguir amb els ulls clucs davant aquestes evidències, tan sols posant pegats davant la saturació i la massificació, mentre es segueix apostant per la desestacionalització i per noves formes d’allotjament turístic, fent créixer sense sostre el nombre de turistes, places i, per extensió, les necessitats materials, és equivalent a augmentar la velocitat amb què avançam cap al precipici. Cada vegada tenim menys temps per dir prou, per aturar en sec –o, com a mínim, reduir la velocitat– i per començar a desenvolupar –o millor dit, recuperar– sectors productius locals dirigits a cobrir les necessitats bàsiques de la població resident per tal d’evitar l’extrema dependència de fora, tant de consumibles com de consumidors.
1 A l’any 1970 residien a les Balears 532.947 persones, mentre que a l’any 2016 ja érem 1.107.220. Font: Ibestat.
2 Ginard X., Murray I. (2015) El metabolismo socioeconómico de las Islas Baleares, 1996-2010. Capitol cinquè de: Carpintero O. (2015) El metabolismo económico regional español. FUHEM Ecosocial, pp. 307-383.
3 Guijarro, F. (2005, 27 d’octubre) Balears empieza a tener problemas de desabastecimiento por el bloqueo. Diario de Mallorca.
4 Guijarro, F. (2008, 11 de juny) Ya faltan algunos alimentos. Diario de Mallorca.
5 C-intereg (2017) Estadísticas del comercio interregional. c-intereg.es.
6 Direcció General d’Energia i Canvi Climàtic (2017) Evolució del consum energètic a les Illes Balears 2014. Portal energètic.
7 Datacomex (2017) Estadísticas del comercio exterior. datacomex.comercio.es.
8 Alomar G. (2016). No oil no party. Tot Inclòs. Estiu 2016.
