Cap al monocultiu turístic; cap a més explotació laboral.
El dia 12 del mes de gener de l’any passat el diari Ara-Balears es feia ressò de les darreres estadístiques econòmiques realitzades per l’INE (Institut Nacional d’Estadística) en les quals destacava que el sector terciari ja suposa més del 86% del total del Producte Interior Brut (PIB) de les Illes Balears. La major part d’aquest se’l menja la indústria turística, la qual segons les dades del lobby de la patronal turística Exceltur, el PIB estrictament turístic de les Illes Balears suposa ja el 45,5% del total, el més alt en diferència de l’Estat. En canvi, l’any 2011 el PIB industrial arribava al 7,6% del PIB, on el sector de la construcció, que aquí a les Illes està principalment lligat al turisme, és la principal indústria. Finalment, el sector primari només suposa un testimonial 1% de la riquesa creada a les Illes.
Amb aquesta petita radiografia a l’economia de les Balears ens podem imaginar ràpidament que aquí la majoria de treballs estan vinculats directament o indirectament al turisme. D’aquesta manera, l’estacionalitat, l’activitat laboral i econòmica realitzada en una part de l’any, és cada vegada més freqüent, i no només en el sector hoteler i de la restauració com veurem més endavant.
La feina vinculada estrictament al sector turístic
Aquí, com sabem, la figura laboral del fix discontinu és ja un dels contractes més comuns entre els treballadors i treballadores. Una modalitat de contractació que està plenament pensada pel sector hoteler, ja que només dóna d’alta als seus treballadors de confiança quan els interessa, durant la temporada alta, obligant als treballadors i treballadores a realitzar un caramull d’hores extra (que cada vegada més no es cobren, ja que quan la temporada arriba a la seva fi són canviades per dies lliures) i a estar disponibles gairebé tots els dies de la setmana. Per exemple, en aquests mesos és freqüent que hi hagi treballadors que no agafin cap dia lliure en tot el mes, un fet que amb l’excusa de la crisi està augmentant. Per contra, durant la temporada baixa, quan no els surt tan rendible obrir als hotelers, aquests mateixos treballadors han de triar entre viure dels subsidis de l’atur o cercar-se una altra feina de temporada. Una mostra aquesta de la flexibilitat laboral que demanda el capital, la qual representa una altra versió d’aquella màxima capitalista: privatitzar els beneficis i socialitzar les pèrdues.
Però si els fixos discontinus són una mostra de la precarietat laboral relacionada amb el sector turístic, la situació de la gent amb contractes temporals encara és pitjor, ja que contínuament estan sotmesos al xantatge de l’acomiadament sinó rendeixen l’establert per l’empresari de torn, que moltes vegades significa no tenir cap dia lliure o no cobrar les hores extra. A més a més, com denunciava el sindicat CCOO el passat dia 14 d’abril1, els contractes a temps parcial són ja el 50% dels contractes temporals a l’hoteleria. Uns contractes aquests que molts de pics són un frau de llei i una passa més en l’explotació laboral, ja que en realitat amaguen jornades completes de treball i hores extra.
Per altra banda, en l’hoteleria la divisió sexual del treball és molt marcada. Així, la feina de netejar i condicionar les habitacions estrictament està destinada a les dones. En canvi, en els serveis tècnics són els homes la majoria absoluta. Així mateix, amb l’arribada de la immigració, cada vegada és més freqüent que hi hagi una divisió del treball segons la procedència del treballador o treballadora. Per exemple, les feines menys visibles normalment són realitzades per gent de raça negra o àrab, mentre la de recepció sol ser del domini de la raça blanca.
El treball en els sectors subsidiaris de la indústria turística
El transport de turistes en carretera també és una feina temporal i amb una altíssima realització d’hores extra.
Generalment, quan es parla del treball relacionat amb el turisme a tothom li ve en el cap la feina en la restauració, en l’hoteleria o en el transport de turistes, deixant de banda les condicions laborals que han de sofrir els treballadors que construeixen els hotels i apartaments i qui els condiciona: llanterners, electricistes, muntadors de mobles, així com també qui els fabrica.
Si els treballadors de les plantilles hoteleres ja saben de fa estona que és això de l’estacionalitat, ara també ho comencen a conèixer gran part dels treballadors assenyalats. La crisi provocà la desfeta de moltes empreses de la construcció i relacionades amb el moble, i ara, aquestes cada vegada més s’han hagut d’emmotllar en satisfer la demanda i exigències dels hotelers. Així, la feina que abans tenien repartida tot l’any, ara l’han de concentrar només en una part de l’any, en la temporada que els hotels tanquen i que aprofiten per fer reformes o canviar el mobiliari. Per això, és ja normal conèixer treballadors de la construcció o de la fusta que només treballen uns mesos a l’any, en els quals però han de suportar els frenètics i extenuants ritmes de treball que imposen els hotelers. Per exemple, en una reforma d’hotel el més normal és que els picapedrers i paletes treballin una mitjana de 60 o 70 hores a la setmana. Igualment, els electricistes i fontaners també han de realitzar moltes hores extra (en negre com és la norma), en especial els muntadors de mobles, que són qui a darrera hora han de tenir llest l’hotel i que moltes vegades estan obligats a realitzar jornades de 13 i 14 hores per complir amb l’impossible data d’obertura que ha imposat l’hoteler.
Si aquests ritmes de treball abans de l’arribada de la crisi ja eren normals pel que fa a reformes d’hotels, ara encara han augmentat. A més, aquesta feina a escarada no és recompensada amb un bon sou, sinó que cada vegada són més baixos.
El model laboral de la nova inversió hotelera: Park Hyat Canyamel
Un dispositiu contra els suïcidis es desplaçà al Park Hyatt de Canyamel el passat dia 16 d’abril.
Com ja és sabut, a la vall de Canyamel està en procés de construcció l’hotel i la urbanització anomenada Park Hyat Canyamel. Aquesta inversió d’un fons sobirà de Qatar es va vendre amb la clàssica estratègia de crear llocs de feina i de millorar la situació social creada per la crisi2. Però la realitat demostra la cínica mentida que hi ha al darrera, que no és un altra que la recerca de beneficis a costa de la destrucció del medi i l’explotació laboral. Per exemple, segons he pogut saber de boca dels mateixos treballadors del complex, la majoria dels obrers provenen de Portugal o són «moros» i la seva jornada normal de treball és de 70 hores. Així mateix, com recordareu, el passat dia 16 d’abril esclatà un conflicte3 que destapà la teranyina de subcontractes i la cruel precarietat que hi ha al darrera d’aquesta terrible obra.
L’explotació turística també es sinònim d’explotació laboral i precarietat social
Com també denunciava CCOO4, la pujada dels beneficis econòmics de la patronal hotelera contrasta amb una creació de llocs de feina precaris i que en molts de casos no ajuden a sortir de la pobresa. Parlant clar, els hotelers han aprofitat la crisi per explotar encara més a la classe treballadora.
En definitiva, en una economia que va encaminada a estar absolutament lligada al turisme, ja ens podem imaginar quin és el futur que ens prepara aquesta gent: feines de merda, més destrucció del territori, més explotació dels recursos naturals i més desigualtat social. Així les coses, l’única opció és lluitar en tots els fronts (laboral, social, cultural, medi ambiental) contra aquest xantatge5 o acceptar viure en aquests caciquisme del segle XXI.
1 A. M. H. (2015, 15 d’abril). CCOO denuncia que crecen los ingresos hoteleros pero se crea solo empleo precario. Diario de Mallorca.
2 Dumitrascu, A. (2015, 29 de març). El futuro requiere de un turismo sostenible. Atalayar. com.
3 Bonnín, M., Pinya, M. (2015, 29 de març). Un home puja a una grua per denunciar la precarietat laboral del Park Hyatt Canyamel. Ara Balears.
4 No oblidem però que aquest sindicat juntament amb la UGT en part són responsables de l’actual panorama laboral i del monocultiu turístic, que mai han qüestionat.
5 El diumenge dia 12 d’abril, en el Diario de Mallorca hi entrava un suplement de la Federació Empresarial Hotelera de Mallorca en què apuntaven les suposades bondats de la seva tasca i d’estar sotmesos a l’economia turística. Una manera subtil d’entrar en campanya electoral, cosa que ja feren d’una manera més amenaçant empresaris tan importants com Abel Matutes.
