Apunts crítics sobre el cas de Barcelona.
L’anomenada economia col·laborativa, emergida abruptament en els darrers anys, es ven a sí mateixa com un nou paradigma econòmic basat en la revalorització de béns en desús i la facilitat de connectar usuaris i clients potencials arreu del món. Una proposta que, segons els seus valedors, elimina intermediaris, fomenta la reutilització i l’optimització dels recursos i crea comunitats de consum al marge dels models de mercat tradicionals. El sector dels allotjaments turístics és un dels àmbits amb major presència d’aquesta nova manera de fer que, tanmateix, es concreta en pràctiques ben diferents: des de cedir gratuïtament un sofà, a intercanviar la llar de forma simultània fins al lloguer temporal de béns immobiliaris.
Turistes a la Rambla de Barcelona, on Airbnb concentra bona part de l’oferta. Foto: Carles Ribas.
Aquest article té com a objectiu analitzar de forma crítica el lloguer a curt termini de pisos i habitacions a Barcelona sota aquest nou “paradigma”, advertint que darrere la retòrica d’emancipació, redistribució i autenticitat s’hi amaguen unes pràctiques rendistes privatives que poden tenir uns costos externs i d’oportunitat molt elevats. Per fer-ho, em centraré en l’oferta publicada en una de les empreses estendards de l’economia col·laborativa: Airbnb. Creada el 2008, aquesta plataforma on line facilita el contacte entre els propietaris dels béns immobles – anomenats amfitrions – i les clients – anomenats hostes – cobrant una comissió variable del valor de la transacció, mediada per la mateixa empresa. Una firma amb poc més de mig miler de treballadors amb seu europea a Dublin i que, no obstant això, compta amb un valor de mercat superior a la gran majoria de grans cadenes hoteleres mundials.
Segons Airbnb, Barcelona és la quarta destinació mundial en nombre d’ofertes al seu portal. Les dades recolzen la seva importància1: 6.800 ofertes de pisos sencers i 4.800 ofertes d’habitacions en lloguer el maig de 2014. Al voltant de 30.000 llits estimats, que suposa aproximadament la meitat dels que sumen hotels, pensions i albergs (68.000, segons fonts oficials de l’ajuntament). No estem parlant doncs d’un fenomen aïllat de quatre entusiastes que comparteixen anècdotes viatgeres, sinó de milers d’allotjaments disseminats en edificis residencials. Una oferta prou significant en termes absoluts sobre la qual proposem una anàlisi crítica revisant els tres arguments que, segons l’empresa, atorguen d’un valor diferencial: la distribució espacial, l’excepcionalitat i a la capacitat redistributiva.
Parlem en primer lloc de la distribució espacial de l’oferta. La recerca ens demostra que, en contra del mantra de l’empresa, la seva oferta no està disseminada pels barris de la ciutat sinó altament concentrada en els barris centrals i fortament correlacionada amb la presència d’hotels. Algunes dades ho demostren: El 96% de l’oferta es troba només en la meitat dels barris. El 60% de l’oferta total s’ubica als districtes de Ciutat Vella i Eixample, els més turístics, i la resta la trobem sobretot en trames urbanes històriques de rendes mitjanes – Gràcia, Sants, Poble Sec, Poblenou – amb moviments socials que alerten de l’incipient impacte provocat per l’emergència d’allotjaments turístics. Enfocat de forma inversa, no és cert que aquesta oferta beneficiï directament els barris perifèrics.
Mapa de l’oferta de pisos sencers a Airbnb a Barcelona. Maig 2014. Elaboració pròpia.
En segon lloc, pel que fa a l’excepcionalitat del tipus d’oferta d’allotjament, cal diferenciar de nou entre el lloguer d’habitacions en llars on hi resideix l’amfitrió i el lloguer del pis sencer. Si bé la primera tipologia és sens dubte la més excepcional, actualment no té un marc regulador i no pot ser valorada en termes legals. Tanmateix, el lloguer de pisos sencers per un període menor a un mes està regulat a Barcelona amb la figura dels Habitatges d’Ús Turístic (HUT) a través de la legislació catalana. A Barcelona hi ha un total de 9.606 HUT, sia en edificis sencers o disseminats en edificis residencials. Val a dir que, després de multiplicar per quatre el seu nombre des de 2012, d’ençà dels canvis legislatius per adaptar-se a la Directiva Europea de Serveis, actualment les noves llicències d’aquests pisos estan suspeses fins a l’aprovació d’un Pla Especial Urbanístic Regulador. Si bé no coneixem la xifra exacta, s’estima que aproximadament el 60% dels anuncis de pisos sencers (4.000 aproximadament) no fan pública la llicència. Però encara n’hi ha més. La meitat dels anuncis irregulars els trobaríem a Ciutat Vella, un districte que va prohibir explícitament noves llicències de HUT al 2010 degut al seu elevat impacte. Així, ens trobem que, amb l’excusa de l’excepcionalitat, Airbnb és cavall de Troia de la desregularització urbanística contribuint a la sobreexplotació turística.
La darrera qüestió està relacionada amb les suposades bondats la redistribució dels beneficis generats per la posada al mercat d’immobles o parts de l’immoble buits o infrautilitzats per ser consumits durant un breu període. Si mirem la concentració de la propietat de l’oferta, els resultats són flagrants. El 2,5% dels “amfitrions” (moltes empreses camuflades en perfils personals) controlen el 30% de la oferta de pisos sencers. El 60% dels anuncis són d'”amfitrions” amb més d’un pis anunciat. Però, a més, el relat insistent que els visitants ajuden a redistribuir la riquesa a través del consum de proximitat s’esvaeix quan es coneix que la presència a barris perifèrics és mínima. Xifres a banda, potser el primer que ens hem de preguntar és si l’habitatge, a diferència d’un cotxe o d’una plaça d’aparcament, pot entrar a formar part d’aquesta lògica “col·laborativa”, que no deixa de ser potencialment especulativa i amb un cost d’oportunitat social força alt si pensem que els rendiments del lloguer temporal poden ser 3 o 4 vegades més elevat que un lloguer convencional de llarg termini.
Finalment, per tal d’abordar també la qüestió de les habitacions compartides, caldria posar sobre la taula l’assumpció que la redistribució de la riquesa del turisme passa per les possibilitats d’extracció de renda (encara que sigui del lloguer d’una part d’un pis) enlloc de per la fiscalització de les activitats econòmiques i del treball. Cada cop que algú parla de l’explotació d’actius immobiliaris com a forma de generar riquesa s’obvia la condició d’esser-ne el propietari, de poder afrontar les despeses i els riscs d’una inversió immobiliària o de la disponibilitat d’espai per acollir gent a casa. Caldria també revisar doncs els discursos derivats de l’economia col·laborativa que, sota el paraigües discutible d’un nou paradigma, aniquila tota responsabilitat fiscal i difumina perillosament el valor del treball en una barreja de renda del sòl, pràctiques de cura i monetarització dels afectes. Si exigim una millora de les condicions laborals i una responsabilitat fiscal al sector turístic tradicional, perquè obviar-ho en el nou escenari?
1 Les dades presentades en aquest article són resultat de la recerca conjunta amb Alan Quagleri que es publicarà aquest 2015.
Arias-Sans, A., Quaglieri, A. (en premsa). “Unravelling Airbnb. The case of Barcelona” in Richards, G., Russo, AP. (eds.) Reinventing the local in tourism. Travel communities and peer-produced place experiences. London: Channelview
