De cada dia més turistes s’allotgen en cases i no en hotels. Què té de dolent això?
Macià Blàzquez Salom
L’agost de 2014 s’assolí el pic de quasi 2 milions de persones presents a les Illes Balears (el dia 7, exactament 1.983.877 persones, segons l’índex de pressió humana que calcula l’Institut Balear d’Estadística). Aquell any hi havia un poc més d’1,1 milions d’habitants empadronats (1.103.442, amb data de l’1 de gener, també segons l’IBESTAT). Si el nombre de llits turístics reglats era de 424.636 (segons l’Agència del Turisme), llavors al 100% d’ocupació d’hotels i apartaments, 455.799 persones presents l’agost de 2014 o no eren turistes (per exemple, podien ser treballadors temporers no empadronats) o eren turistes que s’allotjaven en habitatges i no en l’oferta turística reglada.
Aquesta mateixa reflexió ha motivat diversos estudis interessats a determinar l’oferta turística il·legal. Els resultats indiquen que entre el 25 i el 44 % dels turistes s’allotgen en habitatges i no en hotels o similars. El lobby de les cadenes hoteleres, Exceltur, és l’autor d’un d’aquests estudis per denunciar el que consideren competència deslleial.
La (re)regulació neoliberal
Fora vila es farceix de xalets per a lloguer turístic.
La legislació turística balear, com ara les lleis del turisme de 1999 i 2012, regula l’oferta d’allotjament turístic, d’hotels i similars, que han de complir una sèrie de requisits, com per exemple contractar treballadors amb conveni laboral. També possibilita la legalització de l’ús turístic d’habitatges, però només per als unifamiliars, és a dir, només ho permet a xalets i no a pisos. El febrer de 2014 s’havien legalitzat 27.948 places d’aquest tipus, especialment xalets a fora vila.
El conseller de Territori de l’anterior Govern, Gabriel Company Bauzá, ha promogut legislació afavoridora d’aquesta urbanització rural extensiva. Durant l’inici de la legislatura, Company facilità la legalització de parcel·lacions, encara que quedassin dins espais naturals, o la perforació de petits nous pous, fins i tot en aqüífers sobreexplotats. La denominació d’aquesta Llei 7/2012 –de mesures urgents per a l’ordenació urbanística sostenible– és una bona mostra del seu cinisme. L’any 2014, el mateix Company promogué les lleis d’ordenació i ús del sòl, que fan possible l’amnistia de xalets il·legals, i també la Llei agrària per potenciar l’ús turístic i urbanístic de les explotacions rurals i dels espais naturals.
Com afecta a la nostra societat que cada dia més turistes s’allotgin en habitatges i no en places turístiques reglades?
El lloguer turístic d’habitatges pot afavorir l’ingrés de rendes per a les classes propietàries. Per aquesta via, població benestant i propietària de més d’un habitatge pot ingressar lloguers de 2.000 € per setmana per un sol xalet o de 600 si és un pis. És, per tant, una manera de socialitzar els guanys entre la burgesia a l’hora que s’esquiva l’oligopoli hoteler. D’altra banda, l’allotjament de convidats pot aportar rendes complementàries a persones entrampades per la compra d’un habitatge. Així, es pot desenvolupar una economia col·laborativa (P2P) o d’intercanvi temporal de cases.
Pel costat dels inconvenients, pot suposar l’encariment de l’habitatge, la qual cosa dificulta l’accés de la població de menys ingressos a aquesta necessitat bàsica. L’increment de demanda revifa la bombolla immobiliària amb l’augment de pressió sobre els recursos naturals. El lloguer turístic d’habitatges estén la pressió turística sobre tot el territori, més enllà dels complexos turístics, no té en compte les limitacions al creixement de la capacitat d’allotjament turístic i provoca frau fiscal; a més, no inclou la prestació de serveis que dóna llocs de feina, la qual cosa suposa el desmantellament del teixit laboral i productiu.
La situació actual del lloguer d’habitatges turístics es podria considerar, en l’àmbit polític, una pugna entre els dos poders econòmics vigents arran de la bombolla immobiliària a Mallorca: un, el lobby turístic, sempre present, i l’altre, el lobby immobiliari, que ha reviscolat després de la fallida al 2008. Palma pot ser el mirall en què es reflecteix la lluita d’aquests dos poders.
Palma, dins murades, a tall d’exemple
El casc antic es torna intransitable i s’encareix per a viure-hi, a causa del trànsit de creueristes i el lloguer turístic d’habitatges.
A Palma, ja el 2001 (Vives, S. 2008), el centre tenia un índex d’habitatges buits d’entre 206 i 411; i el preu de l’habitatge al 2006, segons calculà la mateixa Vives (2008), se situava en aquesta zona entre els més cars de la ciutat, tot i que amb variacions a la zona del centre de Palma, ja sigui el Call o el Puig de Sant Pere, o a la zona del barri del carrer de Sant Miquel i el Sindicat.
En tot cas, si contrastam aquestes dades amb la web més clàssica i famosa per al lloguer d’habitatges turístics, ens trobam amb les dades següents: 796 habitatges per a 2 persones; si introduïm com a paraula clau “centre”, més de 387 corresponen al centre de Palma o al barri antic. Dels habitatges localitzats al centre només 4 es lloguen per un preu superior o igual als 220 euros per nit. Si baixam a 150 € per nit, arribam a 28 lloguers; a 100 €, 72 lloguers, i a 50 € per nit, uns 300 lloguers. Aquests preus suposen una competència directa als hotels urbans de l’interior de la ciutat; a més a més, fan dels habitatges elements purament especulatius.
Palma ha estat qualificada com la millor ciutat del món per viure-hi, segons el diari dominical britànic The Sunday Times. El glamur de les parts antigues i cèntriques atreu turistes a la recerca d’experiències “autèntiques”. Així, els carrers de Ciutat es converteixen en aparadors –com els corredors d’un complex comercial o d’un hotel de tot inclòs–, buits de “comunitat”: urbs, però ni polis ni ciutat de veritat.
Un mercat en expansió
Totes aquestes xifres marquen la trajectòria d’una tendència que s’intensifica amb l’increment del lloguer turístic i que afectarà greument el panorama socioeconòmic local. Pensam que Palma és només la punta de llança d’aquest procés.
El lloguer turístic també és una competència directa no reglada a l’hegemonia dels hotels rurals i dels agroturismes. Ara també s’estén als habitatges dels nuclis rurals, a pobles que puguin tenir una característica peculiar i que siguin atractius per al turista que cerca l’arcàdia rural autèntica. El lloguer de finques rurals s’ha estès durant els darrers anys, però ha estat el boom de les pàgines d’Internet de lloguer d’habitatges el que ha difós més aquesta pràctica.
Un corol·lari de forts canvis socials i econòmics han augmentat la pressió sobre els governs amb l’exigència de la legalització. El resultat queda palès amb l’aparició de la Llei del turisme de les Illes Balears i la polèmica entorn del seu Reglament, aprovat pel Decret 20/2015. Aquest decret defineix els canals de comercialització, que només podran emprar els habitatges que compleixen les condicions de la Llei i que exclou, per exemple, els pisos d’edificis plurifamiliars.
Les ciutats, els pobles i la ruralia que s’estan construint i modificant es converteixen en escenari irreal, d’atrezzo, on no existeix l’espai viscut, ja que s’ha convertit en un espai de pas. Això es tradueix en un buidatge del centre de la ciutat de Palma i dels pobles i les zones rurals atractives per al mercat turístic; es consolida i s’estén la gentrificació. Així les coses, és previsible que s’agreugi la pèrdua d’habitatges pels desnonaments de llogaters i propietaris, ja no tan sols per no poder pagar el lloguer o la hipoteca, sinó també per l’increment dels preus. Cal recordar que ha estat l’increment desorbitat dels lloguers dels locals el que ha buidat la ciutat antiga de Palma de comerços emblemàtics, com també hi ha contribuït la competència de les grans franquícies.
El lloguer d’habitatges turístics pot ser en pocs anys un catalitzador dels canvis en l’espai urbà. Com sempre, aquests canvis seran en perjudici de les classes més desafavorides, que hauran de refugiar-se en altres zones. Aquesta lluita entre els dos poders hegemònics, l’hoteler i l’immobiliari, serà una partida d’escacs entre poderosos, en què “la banca” sempre guanya i els més pobres perden.
Bibliografia emprada:
Vives Miró, S. (2008). Les implicacions socials de la lògica financera de l’habitatge. L’exemple de Palma. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 66, pp. 75-99.
