El PP ha legislat per impulsar l’especulació immobiliària.
Calviá Beach Resort és el nou nom que es vol donar a Magaluf, després d’haver promogut una campanya de desprestigi del turisme de classe obrera.
El Partit Popular ha emprat la seva majoria absoluta a les Illes Balears per legislar noves lleis que han seguit impulsant l’especulació immobiliària, sempre molt lligada al negoci turístic. Tant és així, que el govern, presidit per José Ramón Bauzá, va fer seva la normativa redactada pels serveis jurídics de les pròpies cadenes hoteleres (Mon-Lex-Hispajuris, Pradel, Alarcón, Serra & Asociados Abogados y Asesores…). Amb aquesta nova normativa, els hotelers poden canviar l’ús dels seus establiments i fer-los entrar així als circuits financers, com un actiu més (igual que es va fer amb les hipoteques per la compra d’habitatges o s’està fent amb l’assistència sanitària, l’educació o les pensions). Aquest canvi deroga el principi d’exclusivitat d’ús dels establiments d’allotjament turístic i possibilita que les “fàbriques” dels nostres ressorts turístics canviïn les seves funcions per convertir-se amb allò que el mercat demani: apartaments, bars de luxe, centres comercials, discoteques, despatxos… Alguns hotels, per exemple, ja es venen segmentats en suites residencials d’alt nivell, mitjançant la nova fórmula dels condo hotels. La Llei 8/2012 del Turisme de les Illes Balears, promoguda per l’exconseller Carlos Delgado Truyols, n’és el màxim exponent d’aquesta legislació. Però va ser l’anterior govern qui inicià l’amnistia urbanística pels hotelers, amb Miquel Nadal Buades d’Unió Mallorquina com a Conseller de Turisme.
I és que els hotelers han dominat el negoci com una oligarquia, aliats amb els règims polítics i els capitals transnacionals dels operadors turístics. Amb l’actual crisi, han reprès el seu interès per les nostres illes, tornant de la seva expansió global que començaren als anys 1980. L’explicació del seu renovat interès per invertir a les Illes Balears la podem trobar en la inestabilitat política, l’encariment energètic i el retraïment de la demanda turística. En aquest context, les inversions immobiliàries a les Illes Balears mostren més rendibilitat i seguretat, ben defensada per l’Euro i l’OTAN. Altres (des)regulacions van en la mateixa línia de mercantilitzar territori, mitjançant mecanismes per aconseguir: legalitzar xalets a foravila, afavorir l’ús turístic d’habitatges, promoure més creixement urbanístic exprés amb “declaracions d’interès autonòmic”, eximir les “zones turístiques madures” de les limitacions al creixement que imposa el planejament, ampliar ports esportius, construir nous camps de golf o polo, etc.
Les darreres temporades marquen rècords en afluència turística (més de 13,5 milions de turistes vengueren a les Illes Balears el 2014) i amb guanys corporatius, segons declaracions d’Aurelio Vázquez, president de la Federació Empresarial Hotelera de Mallorca, a Fitur; mentre la societat es deteriora per la precarietat laboral i l’abandonament escolar, que assoleix el màxim estatal i creix a les Illes Balears i al País Valencià, segons el Ministeri d’Educació. El bloc hegemònic elabora, mentrestant, un consens contra el turisme de masses per desplaçar als clients de menor poder adquisitiu i afavorir l’elit. Aquesta elit acumula capital amb més despossessió dels nostres béns públics i comuns: les platges per fer beach clubs, el condicionament dels fars per muntar-hi establiments de luxe, l’apropiació dels ports pels rics o la reserva de paisatges i de camins rurals per les seves piscines i els seus cavalls.
Una prova més de l’ampliació del seu abast territorial és la derogació dels Plans d’Ordenació de l’Oferta Turística, que regulaven urbanísticament les zones turístiques, allà on es troben els ressorts hotelers. El criteri de fons era diferenciar el seu ús, tractant-les com urbs monofuncionals que calia dotar i ordenar com espais de producció. La nova Llei del Turisme crea la figura del Pla Integral de Turisme de Balears que amplia l’abast de la “valorització” turística vers tot el territori. Subsegüents Plans Integrals d’Àmbits Turístics i Plans de Desenvolupament Turístic promouen ja la turistització de tot, amb la màxima de desestacionalitzar i ser més competitius per seguir creixent.
L’última frontera d’aquesta economia del cowboy –basada en la idea de que els recursos són il·limitats– consisteix en collar encara més la societat i el medi ambient de les Illes Balears. En un escenari d’antiutopia, d’agreujament de la crisi ecològica i de la desigualtat social, ens assignen la funció de ser un refugi per elits benestants, amb un entorn privilegiat i segur per ells. És clar que l’habitabilitat es ressentirà aquí, però ho farà encara més als territoris més desafavorits.
Per combatre-ho, la demanda de protecció ambiental i territorial també ha de reclamar una millor distribució de la riquesa i un decreixement urbanístic que minvi la pressió sobre l’entorn.
