Necessitem repensar la resistència anticiment i antiinvasió turística en termes de proposta d’apoderament pel benestar de la comunitat.
Les urgències ambientals solen estressar tant les lluites locals i ecologistes que no sol quedar temps per fixar-se en la dimensió social del totalitarisme turístic. Però el paisatge humà que resulta de l’impacte sostingut de la piconadora especulativa sobre el territori mereixeria la nostra atenció preferent. Vull dir, si estimem la terra, la comunitat i la llibertat. I si volem entendre les societats turístiques com a laboratoris avançats de depredació turbocapitalista.
Eivissa, una illa on els rics s’ho passen d’allò més bé.
Parem atenció a Eivissa, l’Illa dels diners segons un al·lucinogen i memorable reportatge de La Sexta. A punt d’encetar la temporada de 2015 amb macrofestes opening a unes megadiscoteques de fama mundial, les previsions són d’eufòria econòmica. De fet, l’any passat el PIB d’Eivissa ja va créixer el doble que la mitjana espanyola (2,7% vs. 1,4%) i la gran patronal preveu que enguany es torni a batre rècords liderant la creació de riquesa a l’arxipèlag balear1.
En contrast letal, dues notícies soltes de la premsa local ens deixen estabornits. La primera ens descobreix que una dotzena de webs ofereixen més de 12.000 allotjaments de lloguer turístic a Eivissa2. No parlem de places sinó que la majoria d’allotjaments (que inclouen tipis indis, cabanes, cases de pedra, vaixells…) permeten la pernocta grupal, per la qual cosa, només en places residencials no hoteleres, un grapat de webs no controlades per la Hisenda espanyola estarien oferint prop de 50.000 llits en una illa amb una població permanent inferior a 150.000 persones. En cap dels anuncis no surt el detall de l’IVA ni si s’hi inclouen les taxes per serveis municipals.
El 2014 més de mig milió de turistes va declarar que s’allotjava fora dels hotels, més del doble que l’any 2011. Tres cinquenes parts (més de 300.000) haurien dormit a l’illa en allotjaments il·legals. Serien més del triple que tres anys abans. Per tant, l’oferta extrahotelera d’allotjament està vivint un boom i la part il·legal creix molt per sobre de la mitjana. Naturalment, algú està guanyant-hi, i molt. En dades oficials, que sempre són un pàl·lid reflex de l’economia real en les societats turístiques, l’allotjament residencial no hoteler va suposar un terç de la despesa turística total a Balears l’any passat, més que duplicant els resultats de principis de la dècada. En zones d’interior, poden pagar-se per un adossat amb tres habitacions i piscina 30.000 € de lloguer per cinc mesos. A la costa, un apartament d’una sola cambra «amb quatre places» es lloga per 595 € la setmana el juliol i l’agost. Com diu l’articulista: «Sale a 150 euros por cabeza, un chollo para universitarios ávidos de juergas en Ibiza que con tal de reducir gastos convierten los pisos en estivales casas patera y se alimentan a base de chips y cervezas».
L’altra notícia esborronadora s’indigna perquè «el descontrol de los alquileres turísticos deja sin casa a ibicencos y residentes»3. Documenta casos com el de pisos de dues habitacions en un barri turístic amb una important població treballadora que es lloguen per 500 euros però només de novembre a abril perquè, a partir d’aquí, si vols quedar-hi, el preu es dispara fins als 1.800 €. I pot llegir-s’hi que hi ha una nova «fauna» que s’està fent d’or rellogant. La Susanna, una noia eivissenca de 30 anys que ha hagut de tornar a viure amb la família a causa d’aquesta picaresca massiva a costa del dret a l’habitatge, relata com:
«Tengo un amigo alemán que paga precios desmesurados para alquilar propiedades para todo el año y en verano las realquila por días. Vive con su novia rusa, ni hablan español y viven a tutiplén gracias al dinero que ganan realquilando los alquileres . Y yo le digo, «¿A tí no te ponen en el contrato que no puedes realquilar?» y me responde que la dueña más o menos lo sabe. Él vive aquí la gran vida. Tiene tres o cuatro casas alquiladas todo el año y vive como Dios.»
Les treballadores que no participen de la bauxa i el luxe d’Eivissa.
Estem parlant d’un desnonament a l’engròs de la joventut i les classes empobrides de l’illa. Les alternatives – és un dir – són compartir pisos minúsculs i caríssims, tornar a viure amb la família o fer una vida nòmada a força d’anar transitant de contracte de lloguer propi per a l’hivern i compartir casa o tornar amb els pares a l’estiu. Sense oblidar que cada cop hi ha més emigrants a l’exterior per mor del cost prohibitiu de l’habitatge i de la vida quotidiana a l’illa.
La factura comunitària d’alimentar cegament el creixement turístic i residencial comença a ser impagable a destinacions com Eivissa. La distància entre els super rics d’aquí i de fora s’extrema. L’1% que se n’aprofita descaradament té a la seva disposició els grans mitjans de comunicació locals amb què mostrar a la població colonitzada i aculturitzada què ha de pensar. Per exemple, aplegats pel Banc de Sabadell i Diario de Ibiza, recentment bona part dels capitostos de la indústria turística insular ens repartien píndoles ben amargues que sintetitzen de què va el capitalisme extrem versió turística. Alonso Marí Calbet, hoteler i navilier amb un peu a Mèxic i un altre a la Itàlia que ocupa Formentera a l’estiu, confessava que «cualquier inversión que se programe por debajo de un GOP (Gross Operating Profite, es decir, el resultado de explotación) del 30% es un fracaso económico». I Pedro Matutes, l’hereu per excel·lència del caciquisme de l’illa, es mostrava sensible a la necessitat de «pensar también en los residentes». Els interessos d’aquests i dels turistes «por lo general siempre han sido bastante convergentes» en aspectes com «la seguridad» o «que las zonas públicas comunes estén limpias».
Cap d’ells sembla tenir la més mínima preocupació perquè el jovent insular tingui bones oportunitats de formació i de vida. Tot això coincidia amb la notícia, tremenda, que les Balears són la segona regió de tota la Unió Europea en abandonament escolar després de les Illes Açores, d’acord amb dades de l’Eurostat. Sense casa, sense estudis, ser jove a Eivissa, l’Illa de la Festa, és el retrat cru del nou precariat indefens, nòmada i aculturitzat que fabrica industrialment el turbocapitalisme neoliberal arreu del planeta. De fet, el nínxol laboral emergent per a molts d’ells és recórrer el món al llarg de l’any a l’aventura i de forma individual per tal de tenir feina: l’estiu a l’illa i després anar buscant la temporada alta a Tailàndia, Bali, les Canàries o el Carib i viceversa.
En qualsevol cas, per si a algú en aquests temps calamitosos se li ocorregués proposar cap regulació sobre el sector turístic a fi de garantir la seva justa distribució de beneficis, Abel Matutes, el padrí tradicional d’Eivissa que ha sabut fer calaix indistintament durant la Dictadura, la restauració borbònica del 78 i l’Europa neoliberal, membre de la Trilateral, intenta tancar qualsevol discussió amb un pensament màgic que sona a amenaça:
«El sector turístico es un sector donde no hay lucha de clases. Los trabajadores no se sienten discriminados y mis propios empleados, desde el pinche de cocina al recepcionista, me piden cómo irá la temporada. Están pendientes de que las cosas vayan bien y si ven amenazado su bienestar, y creen que pueden trabajar menos meses, su reacción irá en contra de los partidos políticos que no tengan en cuenta esta realidad»4.
Volem viure a l’illa, a la terra. La nostra gent de baix té dret a un sostre i a una feina dignes. A l’inrevés dels murs del 68, ara toca: «Sota la platja , la indignació». I no només a Eivissa, deixeu-me que us ho digui.
1 EFE (2015, 12 de març). La CAEB prevé que la economía balear crezca en 2015 por encima del 2 %. Diario de Ibiza.
2 Romero, J. M. L. (2015, 16 de març). Una docena de webs ofertan 12.000 alojamientos en alquiler en Ibiza. Diario de Ibiza.
3 Aversa, L. (2015, 18 de març). El descontrol de los alquileres turísticos deja sin casa a ibicencos y residentes. Noudiari.es.
4 Mestre, J., Escribano, S. (2015, 15 de març). «Imponer la ecotasa sería pegarse tiros en los pies». Periódico de Ibiza.
Nota: L’article el podeu trobar sense modificacions a Albasud.org, on originalment va ser publicat el 19 de març de 2015.
