Límits i il·lusions de la crítica al turisme.
«La necessitat d’una alternativa a un món en crisi, senzilla i fàcil de comprendre, constreny a molts dels que s’han compromès amb la transformació radical de la societat (…) A més (…) tenen la virtut de defugir la confrontació i la polèmica, com si els antagonismes socials no fossin importants, o com si la seva superació fos possible sense mobilitzacions continues i xocs virulents, la qual cosa les converteix en productes ideals per al consum doctrinal de les classes mitjanes assalariades, pacífiques per naturalesa i poc inclinades a anar per rutes que els fan por.»
El discret encant de les fórmules
Miquel Amorós
L’emergent crítica als defectes del turisme es troba sovint encallada en una tempesta de titulars que l’únic que fan és ploure sobre mullat i distorsionar el rumb d’una possible contestació social. La nova ampliació d’infraestructures, el darrer escàndol de Magaluf o l’última berganteria urbanística són tractades com a errors a abordar des de la legislació. Ignorant, emperò, que aquestes falles del sistema són conseqüències necessàries d’una economia depredadora que se serveix precisament de la política per a protegir els seus interessos.
Hi ha un pamflet que diu que l’enemic és una forma de veure el món. Per a l’articulació d’una teoria radical que posi les bases d’una lluita frontal i rupturista amb la indústria turística (IT) –i el món que la necessita– caldrà que ens desempalleguem d’una sèrie d’il·lusions fonamentals. Analitzar quina és la naturalesa del turisme i de la maquinària capitalista i política que el sustenta són les pedres grosses amb les quals topen la majoria de detractors de la indústria. Abordar aquestes qüestions és clau per a plantejar un debat que aspiri a més que a cogestionar el desastre que sembla que és el que pretenen des dels ecologistes fins a la patronal.
Capitalisme, turisme i el món que els necessita
El capitalisme és una economia basada en el creixement, l’explotació laboral i la dominació de la naturalesa mitjançant la tècnica. Uns fonaments que irremeiablement comparteix la IT, que no és com l’agricultura o la fusteria que existien molt abans que el capitalisme modern. La IT és un producte del capitalisme neoliberal de la segona meitat del segle XX. Una indústria feta a mida per un món globalitzat que necessita el saqueig de recursos, la mercantilització del territori i la precarització de milions de vides per a satisfer una societat del consum avesada a les comoditats i privilegis del primer món.
L’impossible capitalisme verd.
A aquells que proclamen el «No estem contra el turisme/turistes, sinó contra els seus excessos» els hi hem de recordar que un món on hi ha turisme és un món desigual on les vacances d’uns són l’emigració dels altres; un món que acull als que s’evadeixen de l’estrès i tanca el pas als que fugen de la guerra; un món que necessita generar i consumir ingents quantitats d’energia de forma insostenible a llarg termini per tal de sostenir-se a curt termini; un món que malbarata ecosistemes per a fer-los més atractius; un món que engoleix recursos naturals i territori amb l’excusa de l’oci; un món on el folklore popular és objecte de souvenir i no de comunitat… A mesura que aprofundim en la qüestió arribam «a la conclusió que el dret a fer turisme és un luxe, ja que només una quarta part de la població del planeta pot gaudir d’aquest privilegi. (…) Igualment comprendríem la seva absoluta insostenibilitat i la seva impossible generalització a la resta de la humanitat»1.
L’iceberg turístic
La indústria turística, com un iceberg flotant, deixa entreveure part de les seves negativitats ocultant-ne la majoria. Les més visibles com les gateres a s’Arenal, la saturació dels accessos o les platges estibades s’enduen el protagonisme mediàtic. No obstant això, aquesta mena de danys representen sols la superfície d’un gran bloc que, progressivament, va desvetllant els seus obscurs racons. Els abusos pel lloguer, la precarietat laboral o la destrucció del territori també s’albiren en la superfície encara que no compten amb el vistiplau dels mitjans. Així i tot, segueixen invisibilitzades les bases d’aquesta indústria: espoli de recursos, banalització cultural, privilegis socio-econòmics, colonialisme… Sense oblidar el sistema econòmic que la fomenta: el capitalisme neoliberal.
Els greuges més visibles són també els més «senzills» de combatre. Des de l’àmbit de les legislacions, associacions i mobilitzacions pacífiques es fa feina per a arreglar les imperfeccions turístiques. Això no obstant, a mesura que destapam l’iceberg observam com els danys troben un fort arrelament en el model de societat que vivim (propietat privada, consumisme, lliure mercat, treball assalariat, eurocentrisme…) i que, per tant, oposar-se a elles ja no és qüestió d’implantar o derogar tal o qual llei sinó de soscavar tot un sistema polític, cultural, social i econòmic.
Per a les opositores al turisme, la dificultat no resta en quina legislació o alternativa plantejam sinó en si som capaços de relacionar els diferents conflictes derivats de la IT entre si per a fer veure quina és l’arrel de tot plegat (l’Estat-Capital) i per tant cap on hem de dirigir la nostra lluita a llarg termini. Tenir reivindicacions i objectius concrets ens pot servir com a estratègia de lluita però no ha de ser la nostra finalitat arreglar desperfectes. Si és així, correm el perill d’acabar fent la feina bruta al capitalisme i a l’Estat, legitimant la seva existència i acceptant les necessitats que imposen.
Decreixement o desmantellament?
Si volem que la nostra nau arribi a bon port haurem de llançar per la borda aquelles brúixoles que ens condueixen directes al precipici o ens mantenen navegant en cercles. Les veus que invoquen per un turisme sostenible o pel decreixement pequen de les il·lusions abans comentades. Cap de les propostes escapa d’una òptica gestora del conflicte ni apodera la societat.
Principalment, la manca d’una visió de conjunt i d’arrel, fa que no vegem que tots els conflictes són un i que per tant es plantegin mesures a priori raonables (com limitar l’arribada de turistes) però impossibles de practicar pels lligams capitalistes que implica la indústria. Així mateix, la ideologia de l’afectat desclassat i la confiança en l’Estat i el desenvolupament (sostenible, com no) són alguns dels pilars d’aquestes crítiques aigualides.
Plantegen la problemàtica com una qüestió de quantitats, de límits, intentant fer més dolça la situació davant la urgència. Perllongant en el temps el conflicte volent salvar el planeta amb el turisme/capitalisme a dins. Obviant que sols la conflictivitat social és la que pot posar fre a una indústria desbocada (com hem vist a Egipte, Turquia, Tunísia…).
Conflictivitat social com el millor limitador del turisme.
Lluitar contra el turisme és lluitar contra la classe dominant i aquesta no es xupa el dit. Hem pogut veure com l’incipient «turismofòbia» és una preocupació real dels poderosos. Accions com les pintades o la inauguració del carril guiri han provocat segurament més cridades de despatx a despatx que no pas al·legacions o modificacions de llei.
Contra el turisme i el món que el necessita, obrim el camí cap al desmantellament de la indústria turística i la construcció col·lectiva d’una societat basada en l’autogestió i el suport mutu.
1 Pallicer A. (2015) La ideologia del turisme. Tot Inclòs. Estiu 2015.
