Lluitar contra el turisme també és combatre els valors de la classe mitjana, la base on es fonamenta el capitalisme modern.
I LOVE CAPITALISMO
(…)
porque todos queremos ser apacibles burgueses,
esclavos de la hipoteca
abonados a la religión del individualismo propietario,
porque nadie quiere ser otra cosa,
nadie quiere luchar consigo mismo
porque
el día que queramos luchar contra nosotros mismos,
ese día
la clase media
arderá.
Antonio Orihuela
La irrupció del turisme tal com el coneixem està clarament relacionat amb l’expansió i la consolidació de les anomenades classes mitjanes. No és fins després de la postguerra mundial i fins a la instauració de l’anomenat Estat del Benestar que la indústria turística inicia la seva fulgurant expansió. D’aquesta manera, és en els països que primerament desenvolupen aquest nou ordre social i econòmic (Suècia, el Regne Unit, la República Federal d’Alemanya, etc.) on sorgeixen les masses de gent que inauguraran els primers grans blocs hotelers.
Família «made in capitalisme».
Com molt bé han investigat Ivan Murray i Joan Buades, aquesta primera expansió de la indústria turística ve impulsada per la tutela política i econòmica dels Estats Units en la vella Europa. Per exemple, a l’Estat espanyol són aquestes directrius (Pla d’Estabilització Econòmica) les que animen al franquisme a fer d’Espanya una de les principals receptores d’aquesta incipient indústria. Així, durant els anys 60 els turistes que visiten les costes de l’Espanya feixista ja es comencen a comptar per milions. Per contra, en aquells mateixos anys, i en brutal paradoxa, és quan s’inicia la gran emigració d’espanyols als països d’Europa d’on provenien gran part dels turistes (segons xifres oficials de l’Institut Espanyol d’Emigració (IEE) entre1959 i 1973 emigraren al continent europeu 1.066.440 persones). A més, és en aquesta mateixa dècada quan es produeix l’immens èxode rural cap a les ciutats i també cap a les noves zones turístiques de la costa mediterrània (entre 1961 i 1965 gairebé 2 milions de persones abandonaren els seus pobles1).
Com veim, no és casual que l’expansió turística i la consolidació de la societat de consum vagin en paral·lel a l’abandonament del medi rural i a la conversió de la major part de la classe treballadora en classe mitjana. Avui dia es parla molt sobre la reculada d’aquest estament social a causa de la crisi. Del que no es parla tant, però, és dels sistemes d’idees i de valors que ha adoptat aquesta classe, que són la base en què s’assenta el capitalisme de la modernitat i per extensió la seva primera indústria avui dia, el turisme.
La ideologia de l’actual classe mitjana és en grosso modo hereva de la que tenia la petita burgesia dels inicis de la revolució industrial (dret a la propietat, seguretat, devoció pel progrés, conservadorisme, rebuig del col·lectivisme, etc.). Però no és fins després del trauma de la Segona Guerra Mundial quan adoptarà els seus trets més representatius, ja que d’aquesta apocalíptica contesa sorgí un nou ordre mundial, dominat pels Estats Units per una banda i per la Unió Soviètica per l’altra. Pel que fa al bloc occidental (que és d’on sorgeix el turisme de masses), aquest adopta en general una política de caire socialdemòcrata o keynessiana, la qual és vista per les elits corresponents com la millor manera d’impulsar l’economia i també com la fórmula per desactivar l’amenaça de la revolució proletària. Durant aquests anys les classes treballadores aconsegueixen major benestar econòmic i una sèrie de millores socials, entre les quals les vacances pagades. Però aquest augment de la seva condició social2 havia d’estar guiat per l’adopció una sèrie de valors i idees que fessin possible que aquests avantatges socials servissin als interessos d’expansió del capitalisme. Una tasca de la qual s’encarregarà la poderosa indústria mediàtica, en gran expansió en aquella època gràcies sobretot a la televisió, que serà l’estrella del sistema de propaganda que constantment difondrà les suposades bondats relacionades amb la societat de consum, així com la ideologia que cal adoptar. Per tant, amb una classe treballadora reconvertida en eufòrica classe mitjana, i amb una nova figura social com són les vacances, ja estava gairebé tot cuinat per començar a servir el suculent plat que ha estat el turisme per al capitalisme.
A més a més, altres mecanismes de caire sociològic han anat influint per fer de l’experiència turística una necessitat. En una societat preferentment urbana, de mentalitat individualista, on la vida gira al voltant del treball alienant (cadenes de muntatge, oficines, sector serveis, etc.), on l’avorriment està en consonància amb la desorientació sobre quin és el sentit vital de la nostra existència, estressada per tenir i gaudir més, i on constantment patim el metrallament constant de la fàbrica dels somnis infantils que és la indústria de l’oci i el consum, la gent necessita escapades, fuites de la realitat. I quina millor sortida d’aquesta hostil realitat que una sèrie de dies d’evasió a triar entre la multitud d’ofertes que ha sabut crear el sector turístic. Així, avui dia el fugitiu clàssic pot elegir entre una estada en un hotel de primera línia de platja, ja sigui en el tradicional mediterrani o en destinacions més exòtiques com poden ser les arenes que envolten el mar Carib o el mar de Xina. Per altra banda, la gran diversitat de fugitius que ha creat el capitalisme també té la seva oferta exclusiva d’escapatòria: gastronòmica, cultural, festosa, aventurera, antropològica, relaxant, rural, naturalista, residencial, esportista, sexual, etcètera, etcètera.
Contra aquesta necessitat vital que ha construït el Sistema està clar que és molt difícil lluitar perquè nosaltres mateixos també estam contagiats. Així no obstant, és urgent començar a lluitar contra el turisme. Però, si no podem obligar a la gent a no sortir, a no evadir-se, què podem fer per començar a qüestionar el turisme?
El Sistema uniformitza pensaments i paisatges.
Primerament, conscienciar a la gent de les conseqüències nefastes sobre el medi ambient i les comunitats receptores que té aquesta indústria. En aquest monogràfic i en l’anterior en tenim una important mostra que pot servir per a que la gent comenci a reflexionar seriosament sobre aquesta problemàtica. D’aquesta manera, posant-la en qüestió, arribaríem a la conclusió que el dret a fer turisme és un luxe3, ja que que només una quarta part de la població del planeta pot gaudir d’aquest privilegi. I tot això, quan els processos migratoris (molts relacionats amb les guerres, l’espoli i el canvi climàtic) estan augmentant. Igualment comprendríem la seva absoluta insostenibilitat i la seva impossible generalització a la resta de la humanitat.
Finalment, per contrarestar la necessitat de fuita, de consum de sensacions que ven el turisme, què hi podem contraposar?
D’entrada, combatre la mentalitat individualista i la ideologia4 que s’ha inculcat a les anomenades classes mitjanes. Contra l’individualisme propietari hem de donar l’alternativa de la comunitat, les bondats de la vida en comú (germanor, solidaritat, suport mutu, apoderament, etc.); la cooperació en oposició a la competitivitat; l’autogestió contra el consumisme de tot tipus; les virtuts de la cultura contra les clucales de la ignorància; la persona en oposició a la massa; la responsabilitat contra la mentalitat infantil; la vida rural contra la vida metropolitana; la solidaritat internacional contra el provincianisme petit burgès; la cultura pròpia contra la cultura de masses globalitzada; la lluita contra la passivitat; etc.
Així doncs, com diu el poeta:
el día que queramos luchar contra nosotros mismos,
ese día
la clase media
arderá.
1 Capel, H. (1967). Los estudios acerca de las migraciones interiores en España. Revista de Geografía, I, 1, pp. 79-101.
2 Orientada per una altra mentalitat hi hagués pogut haver la possibilitat de redirigir aquestes millores socials cap a un apoderament per tal d’enfortir la lluita contra el capitalisme.
3 No oblidem també que és gràcies al petroli que la gent pot anar i venir ràpidament d’un lloc a un altre.
4 Biagini, C. (2012). La ideologia del adosado. Ekintza Zuzena, número 39.
