Mites suïcides de la societat capitalista-industrial.
La crítica radical contra el turisme que s’esbrina des de les pàgines del Tot Inclòs, tot i que cada vegada troba major ressò a l’illa a causa de la greu expansió d’aquesta indústria, continua xocant amb els vells mites i tòtems ideològics que estructuren les societats on domina la manera de producció capitalista. El famós eufemisme «vivim del turisme» és un exemple. En substituir «guanyem doblers del turisme» expressa la ceguera d’una societat incapaç de mirar més enllà de l’assumpte pecuniari. Resignada al compliment religiós dels manaments de l’economia, destrueix alegrement les bases de qualsevol riquesa real: els béns naturals del nostre territori, la seva història i cultura, així com els seus múltiples usos per a la vida.
Un dels tòtems centrals de la ideologia contemporània estretament relacionat amb l’economia capitalista és el «progrés», sempre en boca dels empresaris i polítics de torn, siguin d’esquerres o de dretes, dels vells o dels de recanvi. El progrés és l’etern futur pel qual sempre se’ns exigirà fer sacrificis en el present. Avui se’ns presenta com el generador d’ocupació, productivitat i confort, el garant de la seguretat, o el responsable de l’abundància de serveis i mercaderies. La seva funció, en realitat, no és un altre que proporcionar una justificació compensatòria als grans fenòmens destructius del nostre temps: la degradació irreversible del territori, la pèrdua de la cultura pròpia en virtut d’una cultura global de consum vacu i necessitats tècnicament assistides, l’augment de la vigilància i la constant reducció de la llibertat. Així doncs, la urbanització salvatge de la costa, la massificació, la generació d’ingents quantitats de residus, o la creixent pressió econòmica cap als residents generada pel turisme, pot ser convenientment emmascarada… canviant-li el nom! En paraules del conseller d’innovació, investigació i turisme, Biel Barceló, «un turisme sostenible i de qualitat com a palanca de progrés d’un país modern, just i innovador». Es fa palès que, en una economia sostinguda en un 85% per la indústria turística1, el progrés és, idò, el progrés del turisme.
S’arenal, als 50, abans d’arribar el progrés de la política desenvolupista d’en Franco. Última hora.
Segons la ideologia del progrés, la història de la humanitat consisteix, a grans trets, en un continu ascens des d’etapes «primitives» –normalment associades a la barbàrie, la fam i les malalties– cap a un món més civilitzat ple de comoditats, avanços científics i noves tecnologies que asseguren un nivell de vida superior. Aquesta concepció, hereva tant del positivisme científic com del darwinisme social, segueix fortament apologitzada actualment, tot i haver estat àmpliament refutada des del segle passat de la mà de l’antropologia de Marshall Sahlins, de la teoria crítica de l’escola de Frankfurt o per pensadors com Lewis Mumford, Ivan Illich, Jacques Ellul o P. K. Feyerabend, per posar només alguns exemples. A més a més, té implícita una visió terriblement simplificada de l’evolució històrica i cultural com a un perpetu moviment lineal cap a endavant, quelcom unidimensional amb una única direcció prefixada a priori –universal– i en un únic sentit, sense dependre del conjunt de valors des dels quals s’hi avalua2. Dit d’una altra manera: aplica els valors i prejudicis contemporanis dominants per a jutjar qualsevol temps passat o cultura diferent, situant-se tautològicament en un pla de superioritat3.
Els que manen usen sovint el progrés com a excusa per imposar els seus interessos. Faro.
El concepte de progrés, amb la promesa de possibilitats il·limitades de la ciència, la tècnica i el treball, va substituir l’antiga fe en Déu, essent un dels conceptes claus reivindicats per la burgesia en el seu ascens com a classe contra l’Antic règim4 5. Les inicials pretensions humanistes de «progrés social», com la igualtat o la llibertat, aviat van ser substituïdes pel progrés de l’economia, la productivitat i la tècnica, a través dels quals tots els problemes socials o de qualsevol altre tipus haurien de trobar solució6. A la llum de les actuals condicions podem veure com això últim ha resultat ben fals i cap problema s’ha resolt dins d’aquest paradigma mecànic sense crear-ne un de més gros. Dins del context del turisme, podem veure com l’estacionalització només troba «resolució» expandint els problemes de la temporada alta a l’any sencer. La innovació en tecnologies de la informació i la comunicació ha donat lloc a una onada especulativa sense precedents sobre l’habitatge a causa del lloguer turístic (Airbnb, HomeAway, etc.). Les autopistes que destruïren parts irreemplaçables del territori per generar un tràfic més fluid s’embossen de nou perquè augmenten la capacitat de vehicles suportada i, amb ella, les oportunitats de negoci del cotxe de lloguer, etc.
En els termes de l’economia política, el progrés és la cursa suïcida per la producció de valor abstracte en el mercat, una vegada que aquest ha estat aquest confós amb la riquesa. La competència mercantil impulsa el desenvolupament tecnològic i la innovació, que augmenten el ritme de producció de mercaderies o expandeixen el mercat, generant noves necessitats (per exemple, el desenvolupament del comerç electrònic de paquets vacacionals pels touroperadors). Qui és capaç d’incorporar una nova tecnologia augmenta les vendes i obté un avantatge relatiu respecte a la resta de competidors. Però, una vegada la nova tecnologia s’expandeix i és incorporada dins les condicions mitjanes de producció, el seu efecte és el contrari: fa caure la taxa de benefici. Aquest fenomen es deu a la doble naturalesa de la mercaderia: valor d’ús –útil per a algú per a alguna cosa concreta– i valor abstracte –temps de treball humà mitjà necessari per a la producció de la mercaderia– quantificable en el preu7. Així, la producció de mercaderies requereix la generació d’un valor d’ús per al comprador –per exemple, la transformació de terra cultivable en un camp de golf– i un valor abstracte incorporat mitjançant el treball empleat. Ara bé, la substitució contínua de treball humà per tecnologia, a la llarga, disminueix el valor abstracte de cada mercaderia (no oblidem que aquest valor és, al cap i a la fi, d’origen social), i requereix, per tant, augmentar la quantitat de mercaderies produïdes per sostenir els guanys. Llavors, el mateix procés necessita repetir-se una vegada i una altra en una contínua fugida cap endavant8. Per això podem dir que el capitalisme –i en el nostre cas, el turisme– no té sostre: necessita un creixement i progrés continu que ja amenaça de rompre tots els límits socials i ecològics. Estem disposats a continuar cap al precipici?
1 Viquipèdia (2016) Economia de les Illes Balears.
2 En contrast, al llarg de la història només occidental ja trobem una àmplia gamma de visions sobre l’evolució cultural que van des del continu deteriorament d’un passat d’or (Grècia), la concepció cíclica del temps (Nieztche), l’auge i caiguda de diferents civilitzacions amb el seu particular «esperit» i visió del món (Gustav Landauer), o les ruptures en l’estructura epistèmica de la ciència dels canvis de paradigma (T. S. Kuhn).
3 De fet, en nom del progrés s’ha perpetrat la brutal colonització Europea de l’Àfrica o Amèrica i s’han justificat les atrocitats comeses sobre esclaus i indígenes. Veure per exemple Conrad, J. (1896): Una avanzada del progreso i (1902): El corazón de las tinieblas.
4 Amorós M. (2011) A pedradas contra el progreso. Raíces, número 3, pp. 47-52.
5 Naredo J. M. (1979) La ideología del progreso y de la produción encubre la práctica de la destrución. Cuadernos de Ruedo Ibérico 63/66; Cul de Sac, número 1, pp. 33-43.
6 Mumford L. (1970) El pentágono del poder. El mito de la máquina, vol. II, capítol 8.
8 Jappe A. (2003) Las aventuras de la mercancía. Pepitas de calabaza.
