Replantejament de l’estructura territorial de l’illa.
Les dinàmiques territorials que es donen sobre l’illa de Mallorca no disten d’aquelles generades per les principals ciutats europees en el seu territori circumdant. Això és així fins al punt de poder considerar el conjunt de l’illa com una ciutat en si mateixa. Aquesta és la principal conclusió de la recent tesi doctoral titulada Ciutat i territori a Mallorca. Una aproximació a la relació entre Palma i el sistema urbà mallorquí. Cal tenir en compte, però, que a la seva construcció no s’hi ha arribat d’altra forma que amb la successió dels booms turístics, els quals són l’expressió de noves conquestes, explotades fins a l’extenuació, per part d’aquest sector.
Arran de les darreres dades treballades, principalment recollides en el cens de 2011, el sistema urbà mallorquí pot definir-se com a menys jeràrquic, més dispers –pel que fa a la distribució sobre el territori d’urbanització, de població i d’activitats comercials i serveis– i més integrat funcionalment. Aquests fenòmens són molt sovint associats a les recents transformacions que pateixen les ciutats, i actualment estan detectats, no sobre el que podria entendre’s com l’àrea metropolitana de Palma, sinó sobre el conjunt de l’illa. El principal fet que ha portat a no entendre l’illa de Mallorca tota sencera com l’àrea metropolitana de la seva capital ha estat el fenomen d’integració funcional. La redistribució sobre el territori mallorquí dels pesos poblacionals i de les activitats comercials i serveis, han generat una mobilitat que de cada cop és menys depenent de Palma. És d’aquí que en surt la integració de l’illa, on Palma, certament, n’és una part destacada.
Per tal d’entendre i arribar al fons de la qüestió sobre l’afirmació contundent que s’ha fet al primer paràgraf, «la consideració del conjunt de l’illa com una ciutat en si mateixa», cal reflexionar sobre la concepció de la ciutat. La ciutat, avui en dia, no pot ser identificada a partir d’aquella concepció clàssica de congestió, densitat de població i d’edificació, entre d’altres, sinó que ha d’entendre’s com un espai ben connectat, integrat, desjerarquitzat, amb multidireccionalitat dels fluxos, on serveis tant públics com privats estiguin espargits sobre el territori i on tampoc es perdin, sinó es fomentin, l’ús agrícola i ramader i la conservació i protecció dels espais naturals. Avui, doncs, la ciutat ja no pot ser identificada com quelcom oposat al camp, i no pot ser-ho principalment per una raó que cal tenir ben present, i aquesta és que cal incorporar a l’enteniment el comportament de tots els factors que interaccionen i transformen el medi, els quals han comportat que la concepció clàssica sigui inservible. Fixem-nos amb el que exposava Onofre Rullan l’any 2002 «l’última fase de construcció del model territorial turístic, té l’efecte similar a un túrmix que capola els ingredients bàsics del territori precedent –Palma/part forana, litoral/interior, natural/artificial, model dual d’assentament– per construir una nova “pasta territorial” d’inequívoc sabor europeu».
Segurament, la majoria de lectors que llegiran aquestes línies coneixen de sobra tota la feina feta des de l’àmbit científic que exposava, des d’inicis del tercer boom turístic, abans de la darrera empenta que ho ha envaït tot, totes aquelles problemàtiques que actualment han acabat convertint-se en vertaders reptes en la gestió territorial. Més enllà d’aquests advertiments, l’expansió del turisme per tot arreu ha comportat canvis en la localització i l’ús del territori per part dels residents. Parlem de residents, i no de residents i turistes, perquè de dades entorn a la utilització del territori per part de la població flotant n’hi ha poques. Com pot gestionar-se de forma eficient una illa sense conèixer els fluxos de mobilitat d’aquest altre 50% de població que hi ha els mesos de temporada alta? Estem actualment fent els primers passos per regularitzar i fer visibles els allotjaments turístics il·legals, quan la sensació de saturació no pot passar del tot desapercebuda sota els beneficis econòmics del sector turístic. Com poden afrontar-se els vertaders reptes de gestió sense dades? O és que creiem que conèixer-les encara ens podria espantar, tot i ja haver tornat mig insensibles després de destapar-se tanta corrupció?
Aquesta reestructuració ja detectada, aquesta nova realitat que cal completar, i les que esdevindran –parlem de transformació– requereixen de nous i més eficients instruments de gestió i també d’experiències compartides. Instruments i experiències que permetin aprofitar les grans oportunitats que aquestes transformacions ofereixen, així com fer front als problemes també molt considerables, que les dinàmiques territorials comporten.
El coneixement que generen aquests estudis, que ens porten a aquests nous conceptes, a l’enteniment més profund i de cada cop més complet, hauria de ser pres en consideració pels que tenen capacitat de presa de decisions. No hi ha recerca que, per poc que estigui lligada a l’organització, gestió, ordenació del territori, de la societat, de les espècies naturals, entre altres, reivindiqui d’una o altra manera l’acció. Rellegint a Gabriel Alomar i Villalonga (1873-1941), els seus assajos i poemes dedicats a la «Ciutat futura», es veu com queden pendents, des d’inicis de segle XX, reclams per a la definició d’un model territorial que marqui objectius del que volem ser, mentre ens fem grans. Més d’un segle després, cal ser contundents, cal definir un model territorial integral i transversal, lligat amb un model econòmic que faci passar pels nostres filtres les dinàmiques econòmiques i financeres internacionals. Si us plau, governem-nos de veritat.
Per tots és conegut que les ciutats han perseguit, molts cops impulsats pels moviments socials, ser un espai que doni resposta al dret a l’habitatge, a la defensa de l’espai públic com a element configurador de la ciutat, al transport col·lectiu com a mitjà per la vertebració i l’equitat territorial, a una lluita contra la degradació dels barris i les àrees urbanes, a la preservació del medi ambient, dels recursos naturals i del paisatge, entre d’altres qüestions. El concepte ciutat-illa és també una reivindicació perquè el conjunt de l’illa de Mallorca adquireixi aquestes condicions i esdevingui un espai amb menys desigualtats socials i més llibertats individuals1.
Aquestes carències, aquesta manca d’identitat, ens han portat a què en gran part l’esdevenir del nostre territori hagi vingut regit per les dinàmiques sòcio-econòmiques imperants, guiades, a més, des de fora de l’illa. Això, al punt que estem, ja no pot permetre’s més, per amor propi. La Mallorca futura, ha de construir-se sobre aquesta ciutat-illa, sobre els nostres pobles, ciutats, espais naturals i les xarxes que els integren, no sobre conceptes caducs. Només és vencent dificultats com podrà construir-se aquest futur.
1 Nel·lo, O. (2015) La ciudad en movimiento. Crisis social y respuesta ciutadana. Díaz & Pons Editores.
Primera destinació de la mobilitat residència-treball (2011)
Primera destinació de la mobilitat residència-treball excloent Palma com a destí (2011)
