Turistificació, gentrificació i principi de turismofòbia a Ciutat de Mallorca.
Tourism, tourism everywhere
Pintada a un hotel de luxe al barri de Sa Gerreria.
El procés de turistificació de Ciutat, per estrany que ens paresqui, ja fa anys que es va gestant. A moltes ens pot haver agafat a contrapeu, però la realitat és que l’aposta pel turisme urbà no és cosa de dos dies, per mor que les alarmes que han botat sí ho siguin. L’empenta del model de marca ciutat, el rotllo de les smart cities i el contrapès a una costa massa carregada, tots elements vinculats a la promoció-innovació turística, han fet que Ciutat doni la passa definitiva i s’incorpori al boom mundial del turisme urbà. Barris pilot com el de Sa Gerreria, Sa Calatrava o es Puig de Sant Pere són testimonis directes d’aquesta conversió anunciada, d’on s’exclou de forma sistemàtica, tant a casa com als carrers, a les que realment fem vida a Ciutat, en pro de les que la visiten o hi vénen a descansar.
Si hi ha quelcom que caracteritza el turisme és, sens dubte, la seva capacitat d’adaptar-ho tot a parer seu. Si bé les principals queixes van adreçades a la massificació del Barri Antic, aquesta és sols la punta de l’iceberg. Basta pegar una ullada al nostre voltant per veure com Ciutat -i qui l’habitem- ens estem transformant a la força. Determinats barris s’estan tornant un gueto de guiris d’on les llonguetes en som desplaçades; les tendes de productes bàsics estan desapareixent per ser ocupades per restaurants hipsters i botigues de souvenirs; els espais comuns com les places estan sent envaïdes per terrasses; els lloguers i el menjar pugen a un preu desorbitat només apte per a la butxaca del visitant adinerat; els nostres carrers, convertits en vies de trànsit pel consumidor-turista, sofreixen la desmesurada pressió humana que fa insofrible la vida quan comença l’estiu, especialment si és dia de creuer… I, enguany, encara es prevé xifra rècord en l’arribada de turistes!
Ciutat, el millor lloc per viure-hi… si no ets d’aquí
A mitjans de l’any passat, la revista The Times anunciava que Ciutat de Mallorca era «el millor lloc per viure del món» i, per més inri, la web de viatges TripAdvisor ha premiat Mallorca com la sexta millor illa a escola mundial, la segona d’Europa i la primera de l’Estat. Evidentment, els criteris per a fer aquestes valoracions no són d’altres que els requeriments del mercat turístic: territori amplament mercantilitzat, impunitat constructora-immobiliària-hotelera, nul·la conflictivitat social, etc. En el cas de Ciutat, si anam un poc més enllà, podem veure el doble joc que amaga la flamant etiqueta de «millor lloc per viure-hi». Probablement sí és el millor lloc del món per viure-hi… si ets un turista. Pel que fa a «la resta» que habitam Ciutat, especialment aquelles per les que l’estiu no és sinònim de vacances, més aviat hem de sobreviure dins una urbs que cada cop ens és més estranya.
Aquí són els escandinaus (i tenen fred)!
Esquivar turistes, l’esport que més practicam les llonguetes.
Com si d’una broma macabra es tractàs, aquest és l’eslògan que estan emprant immobiliàries nòrdiques en campanyes de mobbing als barris més demandats de Ciutat per les elits nord-europees. L’eslògan reflecteix fins a quin punt està arribant la descaradura del procés gentrificador a Palma, procés que a escala habitacional es va consolidant en dos fronts: el lloguer o compra-venda d’immobles i l’establiment d’hotels de luxe. La creació d’aquestes bombolles opulentes al Barri Antic i altres zones com Santa Catalina o Es Molinar, comporten directament la segregació de la població autòctona i el seu sotmetiment a la condició de lacais. De manera que, ja no estem parlant que ens visiten massa turistes, sinó que ens treuen de casa per viure-hi ells, per fer de Ciutat la seva caseta d’estiu.
Consegüentment, a raó de l’estatus socioeconòmic del nou habitant de la ciutat, es genera un augment exponencial dels preus, no sols de l’habitatge en si, sinó de la vida en general: alimentació, productes higiènics, vestimenta, transport, oci… Aquesta inflació generalitzada es pot palpar en algunes dades significatives que, en el còmput global, situen a Ciutat com la quarta urbs més cara de l’Estat per viure1. Així les coses, Ciutat és el millor lloc del món per viure-hi… si ets turista… i si ets ric!
La invasió de les lladres de places
Si el turista fos un ésser contemplatiu que viatja per conèixer món, viure noves experiències, trobar-se a si mateix… realment no seria un negoci tan lucratiu, alhora que perniciós, i no n’estaríem escrivint. Malauradament, la crua condició que constitueix al turista és la d’un ésser consumidor, especialment de territoris. Així és que, paral·lelament a la pressió per ocupar les nostres cases –l’àmbit privat–, hi ha la usurpació de les nostres places i carrers –l’àmbit públic– a través de les terrasses i eixos comercials. Ambdós són processos de despossessió, intervinguts per agents privats, com són les immobiliàries i els bars/restaurants que compten amb el beneplàcit, regulat o no, de l’administració. Només del 2014 al 2015, el nombre de terrasses a bars i restaurants ha augmentat un 23%, segons el consistori. A més, les terrasses ocupen els pocs llocs on es pot fer vida col·lectiva, a causa de l’absència de cotxes, contribuint així a transformar zones potencialment comunitàries en una àrea més al servei del lucre i el trànsit de persones sense més destí que la feina o el bar. En contra dels que pensen que les terrasses dinamitzen la ciutat, el que fan és adormir-la i privatitzar-la.
Què ens queda, si no la ràbia?
Davant la urgència de la situació i la complicitat de les institucions, era qüestió de temps que la crispació popular prengués cos i l’instint d’autopreservació s’oposés a la neteja ètnica que està provocant la turistificació de Ciutat. Les famoses pintades contra el «terrorisme turístic» són una mostra d’aquesta irritació social front l’ofegament i el fastig. Al marge dels debats sobre el decòrum i la degradació del patrimoni, ja analitzats a altres bandes2, en podem extreure algunes lectures interessants. Una d’elles és que ha obligat a molta gent a pensar i posicionar-se, encara que sigui per uns segons i de la manera més rància possible, amb el problema turístic. Una altra anàlisi possible, ha estat veure com una acció tan nímia i senzilla com escriure a la paret GUIRIS FORA ha provocat més debat i agitació que desenes de llibres, articles, jornades i tota la teoria i bones intencions que puguem imaginar. És evident que, en l’últim any, la crítica al turisme s’ha fet palesa i es va arrelant. Tot i així, aquesta encara és superficial, descafeïnada i impotent,si ho comparam amb esclats de ràbia com aquests. Tal vegada és l’únic que ens queda, ja que si només entenen de beneficis, els haurem de parlar en pèrdues.
1 Segons la web Kelisto.es tenim dels preus més cars de l’Estat: primers amb la llet, segons per emplenar el dipòsit i en l’impost de circulació, quarts per comprar una barra de pa i novens en el preu de lloguer.
2 Publicació Oberta (2016, 16 d’abril) Sobre les pintades als que no pinten res. contrainfo.cat.
