L’oligopoli hoteler manipula governs i parlaments per fer-se lleis a la mida.
Macià Blázquez
Els perjudicis que es deriven directament del model turístic imperant a l’arxipèlag balear solen tenir una dimensió tangible que facilita el reconeixement de les seves nefastes conseqüències pel que fa al territori, al medi ambient o, fins i tot, a la salut dels treballadors del sector. En la mateixa línia, però menys evident, els impactes perversos que tenen nombroses polítiques públiques i pràctiques empresarials en matèria turística produeixen greus danys socials que, de forma subtil però permanent, patim tots els habitants de les illes i que tenen una especial incidència en alguns col·lectius estigmatitzats. En aquesta tessitura, en els últims anys, hi ha hagut un augment considerable de consistoris d’arreu de les Balears que han aprovat un tipus d’ordenances molt particulars que pretenen regular tots els comportaments, actituds i accions que són permesos o prohibits a l’espai públic. Són les anomenades ordenances de civisme o de convivència ciutadana. Aquests textos normatius han estat aprovats i presentats a la ciutadania com la salvaguarda equilibrada dels drets i els deures dels ciutadans a l’espai públic. En el context balear, la gran majoria de les ordenances de civisme o convivència ciutadana que s’han aprovat són la reacció normativa a determinats conflictes derivats de la indústria turística amb els quals els ajuntaments han de lidiar cada temporada (molèsties a veïnats, destrossa de mobiliari públic, baralles al carrer, brutícia a les platges, etc.). Casos com els de Palma, Escorca, Sant Antoni de Portmany, Alcúdia o Ciutadella són bons models per exemplificar aquesta reacció normativa d’alguns consistoris davant les problemàtiques sorgides com a conseqüència de la massificació turística que cada any experimenta el territori insular.
A tot això, cal sumar la pressió externa que en alguns casos exerceixen determinats agents econòmics que tenen interessos en què prosperin aquests tipus d’ordenances. Entre els més evidents, cal destacar les exigències i la complicitat de la Federació Empresarial Hotelera de Mallorca (FEHM) pel que fa a l’aprovació de l’Ordenança municipal per a garantir i fomentar la convivència cívica a la ciutat de Palma1, així com la pressió de PIMECO a l’Ajuntament de Palma després de l’anul·lació per part de TSJIB d’aquesta ordenança, aprovada durant el mandat de Mateu Isern2. Per altra banda, la pressió mediàtica exercida per alguns mitjans de comunicació també ha condicionat profundament l’opinió pública en presentar una visió de «l’incivisme» tan alarmant que, per si mateix, exigeix una contundent reacció normativa. El cas del «mamading» de Magaluf és el millor exemple d’allò que els teòrics de la comunicació anomenen la perspectiva de l’agenda setting, un enfocament basat a analitzar com el tractament mediàtic d’alguns fenòmens socials condiciona o determina l’agenda política de les institucions de govern.
Mapa dels municipis de les Balears segons els instruments de fiscalització de les activitats a l’espai públic que tenen en vigor a principis del 2016. Elaboració pròpia.
Deixant de banda els casos més evidents que s’han comentat fins ara, la realitat és que, com es pot veure en el mapa, gairebé un 50% dels municipis de les Illes Balears té aprovada i en vigor alguna ordenança que porta al seu títol la paraula convivència o civisme. Aquest fet no significa que l’altre 50% restant estigui exempt d’una rigorosa fiscalització dels comportaments i activitats duits a terme a l’espai públic. Ans al contrari: la gran majoria d’aquests municipis estableixen les mateixes sancions per les mateixes conductes, tot i que utilitzant com a instrument sancionador altres tipus d’ordenances. Cal mencionar que l’estratègia d’un nombre important de municipis ha estat introduir nous articles en les antigues ordenances de policia i bon govern, amb l’objectiu d’ampliar la potestat sancionadora de la policia local a l’espai públic. Així doncs, les ordenances de civisme i convivència ciutadana han servit com a calaix de sastre normatiu, ja que han intentat recollir tot aquell conjunt de pràctiques que suposadament perjudiquen la convivència en comunitat. Ara bé, lluny de la retòrica d’educació en valors que aquestes ordenances pregonen, a la pràctica són extensos catàlegs de conductes i activitats prohibides, cada una amb la seva corresponent sanció econòmica.
Més enllà del debat sobre si l’amenaça de sanció (prevenció general negativa en terminologia jurídica) és la millor forma de protegir i mantenir la convivència entre els habitants d’un municipi, és evident que, per a la població resident, han augmentat els mecanismes de control social. En aquest aspecte, han quedat prohibides o condicionades al permís administratiu nombroses activitats que, fins fa poc, eren pràctiques quotidianes no gaire sospitoses d’atemptar contra la convivència veïnal. Tocar la guitarra, estendre roba, fer malabars, demanar doblers, vendre polseres, jugar a la pilota, beure una cervesa, desplaçar-se en monopatí, dormir als bancs, oferir meló a la platja, donar menjar al ca, oferir serveis sexuals, fer trunyelles i un llarg etcètera són avui activitats que, de fer-les al carrer, poden suposar una sanció que oscil·la entre els 300 € i els 1500 € en molts municipis.
La Policia Local és l’agent administratiu que materialitza la violència estructural cap als col·lectius més estigmatitzats. Última Hora.
Tot i aquest evident augment del control social que afecta el conjunt de la ciutadania, les conseqüències derivades de l’aprovació de les ordenances de civisme i convivència esdevenen molt més dramàtiques per als sectors subalterns de la societat. En efecte, els greuges històrics que de forma estructural han patit els col·lectius que, voluntàriament o involuntària, han quedat exclosos dels circuits ordinaris del capital i del mercat laboral formal, s’accentuen amb l’aprovació i aplicació d’aquest tipus d’ordenances. Treballadores sexuals, estrangers indocumentats, persones sense sostre, artistes de carrer, venedors ambulants i molts altres agents socials veuen obstaculitzades, si no prohibides, les seves principals fonts d’ingressos. Assistim a un autèntic procés de criminalització de la pobresa, en tant que es sancionen formes de vida alternatives o dissidents amb el sistema hegemònic de treball i consum. Motivats per la pressió dels agents econòmics dedicats a la indústria turística, per la pressió mediàtica i pel populisme punitiu que aquesta produeix, moltes institucions de govern local són còmplices de la consolidació d’una violència estructural que s’exerceix cap a les persones que històricament han patit més estigma, marginació i exclusió.
Més que l’entelèquia de la convivència, els grans beneficiats d’aquests textos normatius són els hotelers, operadors turístics, supermercats de primera línia de mar i xibius, ja que amb aquestes ordenances s’escombra del carrer l’oferta informal que es beneficia de l’explotació dels recursos naturals, principal font d’atracció turística de la comunitat autònoma.
En definitiva, és una contradicció en si mateixa pretendre garantir la convivència ciutadana augmentant la desigualtat social. Si hi ha una màxima que valgui la pena reivindicar és precisament que només acabant amb la desigualtat es pot garantir la convivència i la pau social.
1 Sáenz H. (2013, 29 de juny) Los hoteleros radiografían los puntos negros de Playa de Palma, que eliminará el «botellón» en 2014. El Mundo, pp. 4.
2 PIMECO (2014, 17 de juny) Afedeco i PIMECO demanen a Cort «solucions reals» davant la venda ambulant il·legal. Pimeco.com.
