Sobre l’assassinat de Venècia i els que no renunciaran.
Darrerament, bastants mitjans de comunicació nacionals i estrangers han tornat a publicar sobre la «Mort de Venècia» causada pel turisme de masses. La qüestió en realitat no és nova, encara que, en opinió de qui escriu, en els últims quinze anys ha assumit, efectivament, un caràcter irreversible sobre el qual val la pena interrogar-se. Per fer això és necessari, però, desbrossar el camp d’algunes falsedats produïdes per la narrativa dominant que, amb la finalitat d’eliminar el possible desenvolupament d’una crítica radical d’aquest fenomen, presenta essencialment el turisme com un desastre natural patit per una població nativa compactament refractària.
Un diumenge ordinari de visites.
La màquina turística de Venècia és un model econòmic integrat, dins del qual tothom contribueix a la seva reproducció. El complex industrial creat per aquest tipus d’economia ha passat, en els últims anys, de majoritari a totalitzant, després d’haver fagocitat qualsevol altre tipus de treball i haver-se difós capil·larment en el cos social. Convertit en l’única font de riquesa possible, els mateixos venecians (amb algunes excepcions, encara que minoritàries) s’han transformat també en una peça primària d’aquesta màquina llogant les seves propietats per cobrir exclusivament les necessitats dels visitants. Un exemple concret d’això és el gran nombre de bed & breakfast, decuplicat en quinze anys després de les liberalitzacions, però també les moltes tendes de barri convertides en tendes de souvenirs. Les conseqüències les han patit qui encara podrien viure la ciutat com a tal i no com un immens pati d’esbarjo.
Les arrels d’aquest procés s’han de cercar en el període de postguerra després de la Segona Guerra Mundial, amb la terciarització de l’economia a causa de l’eliminació progressiva en les ciutats d’aquelles indústries que es van posar en marxa en els primers anys del segle XX i que es van desenvolupar sota el feixisme. Això ha donat lloc a una reorganització metropolitana del territori, amb els obrers i les classes menys riques transferides cap a l’interior del país i la ciutat convertida i governada com un «centre històric» del qual extreure valor a cada cantonada. En aquest sentit, també pot resultar enganyós referir-se a la categoria de gentrificació ara. L’expulsió dels pobres en benefici de la gran inversió de capital és una cosa que, en la majoria de Venècia, ja va passar. La fase actual provoca més aviat una guerra, silenciosa i infame, en contra de qualsevol forma de vida que no se sotmeti a la monocultura del turisme, lluitada a maceta, casa per casa i carrer per carrer.
Els aspectes socials d’aquesta situació tenen, en la vida quotidiana, moltes conseqüències. Cada vegada és més difícil trobar contractes de lloguer que durin més d’un any, i encara més difícil és trobar un propietari que et permeti establir la teva residència oficial. D’això es desprèn que una gran part dels habitants de Venècia no siguin formalment residents, i que per tant no puguin accedir als drets bàsics com l’accés a la salut i l’educació en el municipi on, de fet, viuen. En vista d’això també s’han de llegir les dades, espectaculars i per això conegudes, de la despoblació de la ciutat, reduïda l’any passat sota el llindar de 55.000 habitants «oficials». Un nombre que no inclou el nombre d’estudiants residents, la mà d’obra immigrant o aquells que, per elecció o per necessitat, es van moure sense contracte regular. Categories que són de tot menys marginals i a partir de les quals es pot comprendre la diferència de posicionaments quan parlam de resistència al turisme.
La cara del control de l’espai urbà.
En el darrer any, en nom d’associacions de ciutadans o de grups establerts específicament, s’han organitzat algunes protestes per tal de sensibilitzar sobre el problema de la despoblació i del turisme de masses1 2. Deixant a un costat la naturalesa d’aquestes persones, la majoria politicastres o comerciants exasperats per la «degradació» causada pel visitant que ve unes hores i se’n torna, aquests esdeveniments han tengut un caràcter reaccionari quan, ostentant un «venecianitat» entesa com un dret de naixement, no han fet res més que demanar a l’administració una millor gestió dels fluxos. Propostes que probablement poden ser acceptades en un futur pròxim, ja que atesa l’actual perspectiva de zonificació i de major control de l’espai urbà, no sorprendria trobar-se en la situació d’haver de pagar un bitllet per visitar la plaça de Sant Marco o el tancament dels accessos a la ciutat, bloquejant les portes als visitants diaris que no consumeixin el suficient. Una forma d’exterioritzar el seu descontentament i que és fàcilment recuperable, justament perquè no neda a contracorrent i compleix amb les noves exigències de gestió de qui ens governa. O sigui, un control més generalitzat de l’espai públic és sempre funcional per a la seva monetització més penetrant.
En aquest marc profundament complicat és difícil, avui en dia, imaginar una crítica i una lluita contra el turisme que no es quedi en la forma, sinó que sigui capaç d’atacar el contingut. Com qualsevol crítica del capitalisme, sense un qüestionament radical de la pròpia forma de vida, està destinada a ser lletra morta.
Fragments en aquesta perspectiva d’acció es poden recollir en les lluites que neixen entorn de temes específics, on ha estat inevitable un salt en el nivell de la crítica. És el cas de les okupacions d’espais universitaris destinats a convertir-se en hotels, de les okupacions de cases (políticament organitzades o no) i l’oposició a projectes especulatius nocius pel territori. Aquestes lluites, sorgides en els últims anys a causa de l’exasperació que provoca el monocultiu del turisme, contenen els gèrmens de la destrucció de l’activitat turística, més pel seu potencial encara inexplotat que pels resultats obtinguts en la pràctica. Més enllà de les intencions dels qui les promouen, les energies posades en circulació en aquests contextos han estat capaces de posar sobre la taula noves possibilitats viables més enllà de les trajectòries militants clàssiques. Okupar una casa per viure en una ciutat on cada apartament és un bed & breakfast; lluitar contra una gran obra o un pla urbanístic, organitzant-se per viure més enllà d’això; alliberar un edifici buit perquè no es converteixi en un hotel, i també per assegurar que immediatament es converteixi en alguna cosa completament diferent; cabrejar-se per la nova privatització d’un jardí; qüestionar qualsevol propietat que ens agradaria que fos propietat comuna; no demanar res al poder, però lluitar per tornar a guanyar els espais on ara ni tan sols es pot
Recompondre aquests fragments, aquestes potencialitats inexpressades, és el que hem de fer els que volem viure i lluitar a Venècia en un futur pròxim. No serà, inevitablement, una ganga per a tothom, ni es podrà fer sense trepitjar els peus d’algú. Però, sens dubte val la pena.
1 Redacción (2016, 13 de novembre) Venecia protesta contra la invasión del turismo masivo. Diario Córdoba.
2 Euronews (2016, 13 de setembre) Los vecinos de venecia se rebelan contra la invasión de turistas. Euronews.
