Som la primera generació sense accés gratuït a l’aigua potable.
L’aigua és l’element que ha fet possible la vida a la Terra. La recerca de possible vida en altres planetes se centra en l’existència d’aigua. L’aigua és un recurs natural escàs, indispensable per a la vida i per a l’exercici de la immensa majoria d’activitats econòmiques: és irreemplaçable, no ampliable per la mera voluntat de l’home, irregular en la seva forma de presentar-se en el temps i en l’espai, fàcilment vulnerable i susceptible d’usos successius, segons el preàmbul de la Llei d’Aigües de 19851. Així i tot, ens trobam que els recursos hídrics de les Illes estan fortament degradats en la majoria de casos per fenòmens d’intrusió marítima conseqüència de la sobreexplotació. El nostre clima mediterrani condiciona la disponibilitat d’unes masses d’aigua, la gran majoria subterrànies i molt dependents de les pluviometries. En aquest context la sobreexplotació no implica un esgotament de les reserves hídriques sinó una intrusió d’aigua de la mar, que ocupa la fracció que ocuparia l’aigua dolça, i provoca la salinització dels aqüífers. Una aigua subterrània que ha tardat segles a formar-se, que hem destruït en poques desenes d’anys i que es manifesta en el gest d’obrir una aixeta d’on surt aigua salada que serveixen serveis municipals tan importants com Sant Josep de sa Talaia o Santanyí, on milers de ciutadans no tenen accés a l’aigua potable als seus domicilis, tot i haver-la contractada i pagar-la a preus elevats.
Com s’origina aquesta situació?
El 17 d’abril de 1995 es llençaren 30.000 metres cúbics d’aigua de l’Ebre a la Badia de Palma, ja que feia pudor de dissolvent. Era «l’operació vaixell» engegada per Josep Borrell per fer front a la sequera d’aigua que patia Mallorca2. Els aleshores 7 milions de turistes3 que visitaven Balears ja exercien una pressió sobre els recursos hídrics que obligava a la presa de mesures extremes. 20 anys després, la població s’ha incrementat més d’un 25%4 i el 2015 es reberen 11,6 milions de turistes5. I seguim sense aigua.
La història recent dels recursos hídrics a les illes és la d’un espoli sense precedents, perquè som la primera generació sense accés gratuït a l’aigua potable i l’incident de «l’operació vaixell» no és el punt culminant d’una mala gestió, sinó potser, un dels inicis de tota una sèrie de despropòsits que encara continuen. Durant l’era de Matas com a President i com a Ministre (1996-2007) es realitzen fortes inversions en matèria hidràulica. S’apostà per un model productor d’aigua dessalinitzada i gairebé no s’invertí ni en millora de xarxes, ni en estalvi i reutilització, mentre el creixement demogràfic, turístic i urbanístic ha estat dels més forts de la història.
Aquest model suposa una forta despesa de fons públics en benefici de grans empreses constructores, una dependència del cicle de l’aigua en la dessalinització amb una gran despesa en fonts d’energia no renovables i una gestió a curt termini, amb criteris economicistes i desenvolupistes.
Mapa de depuradores, dessalinitzadores i aigües subterrànies en mal estat qualitatiu.
Existeixen en l’actualitat 8 Instal·lacions Dessalinitzadores d’Aigua de Mar (IDAM), dues de les quals estan finalitzades des de 2012 i incomprensiblement encara no estan en servei. A més, hi ha la planta de tractament d’aigües salobres de Son Tugores a Mallorca i la planta mòbil que tracta les aigües salobres del pou de Ses Eres, a Eivissa. Potser és el paradigma de les coses mal fetes: els seus orígens s’inicien amb la promesa de l’alcalde de compensar els ciutadans de Sant Jordi per les obres de l’autopista. Aquestes obres implicaren, entre altres coses, extraccions massives de terra que afectaren directament els aqüífers; però el que el preocupava era la forta resposta social i, amb les eleccions a tocar, pretenia desviar l’atenció.
Per això varen traslladar el 2007 les plantes provisionals instal·lades a Mallorca després de «l’operació vaixell» que deixaren de ser necessàries per a l’increment de pluges. La genial solució per tenir els votants contents consistia a instal·lar aquests mòduls en uns pous salinitzats 3,5 km terra endins, connectar-la a una xarxa amb unes pèrdues del 50% i llençar els efluents salins al clavegueram. El resultat és que a Sant Jordi (Eivissa) encara no tenen aigua potable de forma regular per les nombroses avaries d’aquesta planta. Hidrogeòlegs, associacions ecologistes i el mateix Ajuntament han reclamat declarar la massa d’aigua on hi ha Ses Eres, Sa Serra Grossa, com a sobreexplotada, però la mateixa Direcció General de Recursos Hídrics (DGRH) ho descarta i l’abandona a la seua sort. És un de tants exemples de com l’Administració és la responsable de la destrucció dels recursos hídrics.
Present i futur dels nostres recursos hídrics
Una DGRH forta, amb mitjans que la dotin de capacitat operativa, d’inspecció i control és imprescindible per complir amb els mínims principis legals que imposa la Directiva Marc de l’Aigua. L’alternativa és la proliferació de pous, camioners i abocaments il·legals, que és l’escenari present, ja que l’Organisme de «Conca» ha quedat severament mancat de recursos després de les retallades de Company, mantingudes per Vidal Matas.
Procedència de l’aigua i volums anuals per abastiment, indústria, reg i golf de 1996 i 2012.
No és exagerat dir que l’agricultura illenca està condemnada, ja que només pot ser viable si l’aigua és abundant i de qualitat. L’aigua per al reg és la més barata d’obtenir i per això és cobejada des de sempre per serveis d’abastiment residencials i turístics que l’han portat a l’escassetat actual. Els recursos convencionals són finits i les dessaladores han estat la gran aposta de grans empreses com Degremont, Sacyr, FCC Aqualia o Cadagua per copsar el mercat de subministrament d’aigua en alta i per a qui l’esgotament de les reserves hídriques naturals no és precisament cap catàstrofe.
El preu desorbitat de l’aigua dessalada és la clau d’aquest sistema en aparença demencial. El preu de l’aigua i dels cànons els fixa ABAQUA (creat el 2005 i depenent de la DGRH) en base al concepte de recuperació de costs però amb criteris més mercantils que no ambientals. Des del punt de vista de protecció dels recursos hídrics s’hauria de maximitzar la producció de totes les IDAM (i evidentment, no tenir-les sense servei durant anys) per deixar descansar els molt malmesos aqüífers, la qual cosa implicaria una davallada del preu unitari de l’aigua. La pràctica és ben diferent: les plantes treballen segons demanda, menys o fins i tot gens en hivern o en anys plujosos i més en estiu: d’aquesta manera el preu unitari és més elevat perquè ha d’incloure els costs d’unes estructures que no es fan servir prou i l’aigua se segueix explotant dels aqüífers. A més, els preus i els mètodes de càlcul emprats, que donen són entre un 30 i un 50% superiors als preus habituals per a l’aigua dessalinitzada a la Península i la informació sobre costos reals és parcial i opaca.
Malgrat que l’ONU reconeix des de 20106 l’aigua i el sanejament com a dret humà bàsic i que la UE aprova la Iniciativa Ciutadana Europea7 en favor del dret a l’aigua, la realitat és que l’aigua és un recurs cada volta més escàs i elitista i ja no és accessible per a tothom.
1 Jefatura del Estado (1985, 2 d’agost) Ley 29/1985 de aguas. Boletín Oficial del Estado, núm. 189.
2 Manresa A. (1995, 17 d’abril) El primer cargamento de agua del Ebro llevado a Mallorca se vierte al mar porque sabe a pintura. El País.
3 Páez D., Pérez A., Sabater M.F., Salinas M. (2009, 18 de juny) El sector turístic a les Illes Balears. Universitat Pompeu Fabra.
4 Perelló J. (2016, 24 de gener) Els experts adverteixen que la població balear ha pujat un 25% des de la darrera sequera. Ara Balears.
5 EFE (2016, 29 de gener) Balears va rebre 11,6 milions de turistes el 2015. Ara Balears.
6 Assemblea General (2016, 29 de gener) El derecho humano al agua y el saneamiento. Nacions Unides.
7 Parlament Europeu (2015, 8 de setembre) Seguimiento de la Iniciativa Ciudadana Europea Right2Water. Parlament Europeu.
