Impost turístic i pax turística.
Al final de març de 2016 s’aprovà la nova «ecotaxa» del nou govern «progressista» de les Illes Balears1. La derrota del Partit Popular a les eleccions municipals i autonòmiques de 2015, gràcies a la insistència de J. R. Bauzá per convertir les Balears en el IV Reich, va afavorir l’ascens d’un govern conformat per PSOE i Més, amb el suport de Podem. Aquest és el primer pacte que teòricament no té UM com a boc expiatori, una formació que suposadament havia estat la que impedí implementar polítiques d’esquerra en els pactes anteriors.
Quants més turistes, més ingressos. Visca el turisme sostenible!
L’assalt a les institucions per part de la ultradreta durant el govern 2011-2015, amb la crisi com a excusa, se saldà amb una absoluta recomposició de les regles del joc mitjançant noves lleis (p. ex. Llei turística, Llei agrària, Llei Company), que dinamitaven fins i tot les lleis que havien estat aprovades per la dreta. Paradoxalment, durant els anys del govern Bauzá, els moviments destinaren bona part de les seves lluites a defensar aquelles normes de la mateixa dreta com les directrius d’ordenació del territori.
En aquest context, el nou pacte formà un govern que havia d’aixecar urgentment murs de contenció per tal de recompondre el terreny després de la destrossa de Bauzá i els seus boys. Tot un tsunami neoliberal. Durant la campanya, els partits d’esquerra anunciaren com a mesura ineludible el retorn de l’ecotaxa, encara que el PSOE la posaria «sí, però no». De nou, així com esdevingué en el primer Pacte de Progrés (1999-2003), l’ecotaxa ha passat de ser un mer satèl·lit en el sistema solar del debat polític a planeta, tot guanyant centralitat. Emperò, el gruix de les polítiques d’esquerres que s’havien d’activar havien d’anar en altres direccions, fonamentalment recuperant els sostres «prebauzanians», per llavors dur endavant una política de classe i rescat social.
Després de l’experiència del segon Pacte de Progrés (2007-2011), quan l’esquerra institucional es va empassar Son Espases i cedí en tot davant l’empresariat turístic, semblava que aquests partits farien un gir i plantarien cara al capital. En canvi, el debat de l’impost turístic s’ha produït en aigües molt tranquil·les, ja no s’han sentit aquelles veus que arran de la primera ecotaxa clamaven que s’havia de «matar el conseller» o «no tenim [els hotelers] intenció que el govern continuï no estant capacitat». El debat present ha estat pràcticament absent de veus discordants, fins i tot per part de l’empresariat. Aquest ha tengut rècords de beneficis en els darrers anys, i gràcies a les noves lleis han ampliat i reformat els seus establiments, però les zones turístiques continuen en un estat lamentable i els diners de l’ecotaxa es veuen com una bona fórmula per restaurar les zones turístiques. Així doncs, la manca de conflicte hauria de fer-nos reflexionar sobre els motius pels quals el capital no ha tret de nou els tancs al carrer per aturar la invasió dels seus dominis.
El canvi d’època marcat pel col·lapse de la bombolla financera immobiliària i el posterior austericidi es varen traduir en un gir en les polítiques econòmiques al si de la UE, que pivotaren cap al rescat del capital i la recomposició normativa per reactivar un nou cicle d’acumulació, centrat particularment en el negoci turístic immobiliari2. En aquest context de retallades de finançament públic i amb el pretext de la recuperació, diferents estats o regions de la UE han establert imposts turístics per aconseguir ingressos. Pot cridar l’atenció que l’impost turístic ha estat establert per molts governs conservadors, i en cap cas aquests imposts no equivalen a polítiques contrahegemòniques. Una bona mostra d’això és que la primera d’aquestes taxes s’aplicà a París sota la batlia del conservador Jacques Chirac. A més, actualment s’aplica a gairebé totes les ciutats de l’Alemanya de Merkel. El paper d’aquestes taxes consisteix fonamentalment a engreixar les canonades del capital turístic per a la propaganda i el manteniment dels espais de mercantilització turística.
Així doncs, sota aquestes condicions, en el preàmbul de la Llei s’exposa que, a causa de l’«insuficient sistema de finançament», s’han de cercar fonts de finançament addicionals. Les retallades socials i el pagament del deute dificulten així, d’acord amb el text legal, assegurar el finançament públic per al «manteniment de la competitivitat del producte turístic de les Illes Balears». Aquesta llei, a més, combina en els mateixos paràgrafs els termes antagònics «competitivitat» i «turisme sostenible», tot deixant aquest darrer sense definir. En qualsevol cas, en la memòria de la Llei es remet a la definició de «turisme sostenible» de la UE, una definició clarament en sintonia amb els aires neoliberals de la UE.
El turisme residencial és una maquinària gentrificadora i una potent plataforma d’evasió fiscal.
La Llei també estableix la creació d’un fons per afavorir el turisme sostenible (sense saber què és el TS) que es preveu que gestioni al voltant de 60 i 70 milions d’euros que provindran de l’impost. Més enllà de com es recaptarà l’impost, amb llacunes en recaptació, com per exemple la que fa referència al turisme residencial, la qüestió cabdal és la disputa sobre la destinació dels diners del fons. Aquí rau el bessó de l’assumpte, ja que les actuacions del fons aniran adreçades a finançar: protecció mediambiental; recuperació del patrimoni històric; formació i foment de l’ocupació; projectes de recerca per a la diversificació econòmica, canvi climàtic i turisme; foment de la desestacionalització i promoció turística.
Hom s’imagina els taurons turístics en un soparot i compixant-se de rialles davant d’aquest regal que li tornen a fer les institucions públiques. Al mateix temps que els hotelers anunciaven rècord de rendibilitat3 i demanaven incentius fiscals i laborals4, el nou pacte de progrés elaborava un impost turístic que proposava pagar les despeses que haurien de pagar els empresaris, com ara la propaganda, la formació dels treballadors o la recerca per a la millora dels seus productes. Però, sobretot, l’impost podrà servir per restaurar els espais devastats per la fàbrica turística, tot resultant en benefici del propi capital.
Per acabar-ho de rematar, recentment amb el descobriment dels papers de Panamà, ens hem despertat sabent que membres de l’aristocràcia hotelera tenien societats opaques en paradisos fiscals, i que s’havien beneficiat de l’amnistia fiscal de 20125. Ja se sap que al capital li agrada quedar-se tots els beneficis i no pagar.
En definitiva, l’ecotaxa hauria pogut servir per encetar el debat entorn al turisme i els seus costs, així com per crear un fons per a la desturistitizació, o si és vol dir d’una altra manera, un fons per a la transició cap a una societat postpetroli, i per tant postturística; i podria ser que, fins i tot, segons la composició de les forces i lluites socials, per què no cap una societat postcapitalista.
1 Llei 2/2016, de 30 de març, de l’impost sobre estades turístiques a les Illes Balears i de mesures d’impuls del turisme sostenible.
2 Murray, I. (2015) Capitalismo y turismo en España. Alba Sud.
3 Magro, A. (2015, 25 d’agost) Mallorca reina en el verano turístico: tiene los hoteles más llenos y rentables del país. Diario de Mallorca.
4 Sáenz, H. (2014, 28 de maig) Los hoteleros exigen beneficios fiscales y laborales para impulsar el empleo. El Mundo.
5 Villarino, A. (2016, 6 d’abril) Las grandes hoteleras españolas Meliá, Riu y Martinón tuvieron sociedades en Panamá. ElConfidencial.com.
