Des de fa dècades l’activitat turística és la capdavantera de l’economia balear, la qual ha anat copant cada vegada més presència al llarg dels anys arraconant les altres activitats. Però, no ha estat fins a l’adveniment de la present crisi, on la destrucció econòmica ha afectat principalment a la indústria, al petit comerç i als serveis públics, que una imparable locomotora turística s’ha apropiat de gairebé tots els vagons de l’economia. Així les coses, la major part del nostre Producte Interior Brut, i en conseqüència també la major part de la classe treballadora, depèn de la massiva arribada de turistes (enguany les previsions apunten a més de 13 milions).
Transcorreguts 6 anys des que la crisi punxà la bombolla creditícia i immobiliària i aquí a les illes coronà al turisme com a rei absolut de la nostra economia, el balanç no pot ser més negatiu. L’alta taxa d’atur s’ha convertida en habitual i els llocs de treball creats, la gran majoria en aquest sector, són cada vegada més precaris. En canvi, els beneficis de la totpoderosa indústria turística balear han batut rècords. Per exemple, el dia 20 d’abril Diario de Mallorca publicava que durant els anys 2011 i 2012 els beneficis registrats dels hotels (una gran part no es declaren perquè van a parar als paradisos fiscals) augmentaren un 55%, quan en aquest mateix interval de temps només apujaren en un 5,4% la seva despesa en personal (que cada vegada ha d’acceptar condicions més precàries). Tot això no ha fet més que disparar la desigualtat social i la nostra dependència política i econòmica dels qui manegen i gestionen els fluxos del turisme. D’aquesta manera es fan ben comprensibles les diferents lleis en favor d’aquests que tan l’actual com el passat Govern Balear decretaren.
En conclusió, la visita rècord de 13 milions de turistes ens ha fet més pobres i més lligats políticament als designis de l’oligarquia hotelera. A més, com sabem, la factura mediambiental i energètica que pagam per poder acollir tal quantitat de calcetins i sandàlies no ha deixat de parar. Així, amb la llei Delgado la destrucció més aberrant es veu legalitzada. Les urbanitzacions de Canyamel i Ses Fontanelles en són bons exemples.
Per altra banda, no podem obviar la banalització de tot el que trepitja el turisme, així com la forta agressió a les cultures pròpies que provoca.
Davant aquest panorama, trobam que la ciutadania crítica amb aquest model de societat que ens imposa el monocultiu turístic patrocinat per les elits locals i internacionals, l’ha de posar ja en qüestió i per extensió al sistema polític i econòmic que el fa possible: el capitalisme.
Enhorabona per la feina feta!